És Espanya un país racista? Tot i que sempre he pensat que sí, admet que pot ser controvertit i, fins i tot, discutible si ho és o no, però allò que sí que és innegable és que hi ha racisme, i no solament em referisc als insults xenòfobs que cada cap de setmana reben als estadis de futbol alguns jugadors de prestigi com ara Vinicius, Yamine Lamal o Mbappé. L’estudi «Anàlisi de l’impacte econòmic de la discriminació i la desigualtat entre la població autòctona i l’estrangera resident a Espanya» posa per primera vegada xifres oficials a la pregunta que ens féiem adés i la resposta no pot ser més contundent: la factura del racisme ascendeix a més de 17.000 milions d’euros cada any, un 1,3% del PIB, i deixa unes pèrdues en el mercat de treball ben significatives.
Efectivament, a l’Estat espanyol hi ha discriminació racial, i a més a més no és gratuïta. El cost econòmic és doble. D’una banda, en el terreny laboral, hi ha 248.000 persones que no són contractades perquè són immigrants i, sobretot, cobren menys per fer el mateix que els que duen la bandereta a la monyica i es donen colps d’espanyolitat al pit. Aquesta distinció té un preu de 12.300 milions d’euros. D’altra banda, també hi ha diferència en el sistema educatiu, tant en l’accés a través de menors taxes d’escolarització com a l’aula, amb pitjors resultats acadèmics, major índex d’abandonament i graduacions amb menys nivell. El resultat són altres 4.800 milions de càrrec.
L’import total, per a ser exactes, és de 17.166 milions a l’any segons el primer informe que l’executiu ha encarregat al Ministeri d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions i que han elaborat dos experts independents en aquesta matèria, una quantitat tan elevada que donaria per a pagar les nòmines de pràcticament tot el funcionariat de l’Estat. O com assenyalen els economistes, si es posara fi a aquesta anòmala situació, el país, que creix a un ritme de quasi un 3% anual, podria fer-ho un 1,27% addicional. A continuació, ampliaré amb més detall aquestes dades tan colpidores.
Parlava abans que vora 248.000 persones no són contractades pel simple fet de ser població no originària d’ací. Només el cost d’aquesta insensatesa és de 5.100 milions d’euros, xifra amb la qual es podria duplicar el pressupost en educació a escala estatal i, de retruc, ens lluiria més el pèl en els informes PISA. En segon terme, hi ha una sobrequalificació, entre moderada i intensa, dels metecs. Al voltant de 178.000 persones se’ls demana més titulació i més estudis dels que exigeix el lloc de treball, i això fa que deixen de percebre 2.800 milions. I, finalment, i més important, guanyen menys diners per fer el mateix que un patriota, i això és generalitzat en pràcticament els quatre milions de treballadors foranis que hi ha i que afecta especialment el sexe femení, la qual cosa suma 2.200 milions més perduts en aquest compte de resultats vergonyós. Per tant, només en matèria laboral, el cost exacte és de 12.328 milions d’euros, quasi l’1% del PIB. Espanya podria créixer un 1% extra sense aquesta discriminació esbalaïdora o, dit amb altres paraules, podria multiplicar per dos el pressupost nacional per a sanitat, educació i cultura juntes.
Ara bé, també hi ha una desigualtat prèvia que té lloc quan el sistema educatiu no és capaç de proporcionar les mateixes oportunitats a tot l’estudiantat independentment de l’origen i que s’observa en tres fases. La primera, en l’accés, amb menors taxes d’escolarització entre els joves estrangers que els autòctons i que afecta 220.000 xiquets i adolescents immigrants. Els xavals que no reeixen a accedir a eixos estudis ho paguen la resta de sa vida perquè perden 482 euros en els salaris si no arriben al batxillerat, i entre 1.193 i 1.204 euros si no ho fan a un grau superior de formació professional o a la universitat. Aquesta pèrdua és de 3.400 milions. En segon lloc, hi ha discriminació a l’aula que es tradueix en pitjors resultats acadèmics i un augment en les taxes de renúncia escolar. Altres 102 milions d’euros. I tercer i últim, l’anomenada discriminació d’eixida, perquè aquest jovent es gradua amb menor nivell educatiu, especialment a edats més primerenques. El perjudici en l’àmbit educatiu és de 4.838 milions d’euros.
Si mirem sector per sector, podem analitzar quin percentatge de població immigrant treballa en uns determinats àmbits, per exemple, a Catalunya. En el cas dels transportistes, el 30% dels que s’hi dediquen són nascuts fora de l’Estat espanyol, i aquesta xifra de ben segur anirà en augment en els pròxims anys perquè és un segment clau en què falta personal i el que n’hi ha està envellit (la mitjana d’edat és de 50 anys), i amb l’efecte del baby-boom, molts camioners i conductors de viatgers es jubilaran i no hi haurà suficient recanvi per falta de relleu generacional. En la indústria càrnia, el 60% dels professionals són forasters; en el món del taxi, un 45% dels treballadors a Barcelona i l’àrea metropolitana són d’altre país; en el sector primari (agricultura, ramaderia i pesca), també un 30%; entre les cuidadores dels nostres majors en residències, dos de cada cinc són de fora; en l’hostaleria, el 60% són immigrants, i de fet aquesta és la primera eixida laboral de les persones que arriben a la comunitat veïna des de països extracomunitaris. Per últim, una dada global molt significativa i aclaridora és que el 26% dels faeneters al Principat són estrangers (un de cada quatre), mentre que el pes en el còmput global poblacional és d’un 21% (un de cada cinc), és a dir, són més treballadors que ciutadans.
Fins ací la part objectiva però cridanera de les xifres, que en alguns casos són terribles. Ara, però, voldria fer-hi dues reflexions. Primera, amb aquesta discriminació educativa i laboral perdem tots com a societat, òbviament, però també és cert que alguns, en conseqüència, estan guanyant molts diners, i convé alçar la veu i dir, clar i ras, que el racisme té uns beneficiaris econòmics i que aquests guanys van directament a la butxaca d’uns pocs. Segona, no hem de tirar-nos les mans al cap per moltes de les coses que acabem de dir, ho veiem cada dia, només cal tindre els ulls oberts i mirar el nostre voltant, i aleshores observarem que gràcies a la gent que ve de fora, moltes activitats no han desaparegut. A tall d’exemple, en la residència de persones grans en què es troba ma mare, els dos metges, un infermer i la fisioterapeuta són de Cuba, i algunes auxiliars són de països de Sud-amèrica.
Encara que ja ho he comentat en ocasions anteriors, ho tornaré a repetir. El missatge espantadís de l’extrema dreta segons el qual els forans ens estan llevant les faenes és absolutament fals perquè aquestes persones fan els treballs que els espanyols ja no volen fer. Veurem ara com s’alimenten als Estats Units si el boig de Trump compleix la promesa d’expulsar bona part dels estrangers il·legals, que són bàsicament els que conreen la terra i treballen els camps. Per tant, el discurs xenòfob sobre el qual cavalca la ultradreta té més a veure amb la incertesa i la por d’encaminar-nos a uns barris i unes ciutats plens d’hispanoamericans, africans i subsaharians que no sobre aquesta lògica econòmica que acabem de descriure. I ací és on cal situar el recent anunci de Vox de no donar suport al PP en les sis comunitats autònomes que necessiten el seu vistiplau de cara a l’aprovació dels pressupostos de l’any que ve després de la reactivació de les negociacions entre el Govern central, les illes Canàries, Ceuta, Melilla i el principal partit de l’oposició per tal de buscar una solució a l’apilotament de vora 6.000 xiquets i adolescents que s’amunteguen en els centres de menors migrants no acompanyats de les illes Afortunades.
Així, doncs, podrem debatre si Espanya és un país racista o no, però és indiscutible que hi ha racisme i que la discriminació als immigrants, a banda de ser una humiliació, una immoralitat i una indecència, ens ix molt cara. No hi ha eufemisme possible. Per cert, una explotació econòmica, una desigualtat educativa i una segregació social que no són secretes, ocorren públicament a la vista de tothom, i les dades infames de l’informe que hem exposat tenen lloc amb la complicitat de multitud de persones i els seus encobridors que callen, i ací és on cal actuar mitjançant mecanismes coercitius d’inspecció i de sanció a aquests abusadors per tal de començar a canviar aquest sistema injust d’inferioritat d’unes persones sobre altres simplement pel mer fet de tindre un color de pell diferent o per haver nascut fora de les nostres fronteres territorials. La realitat és la que és, cal dir-ho sense subterfugis, l’única veritat que hi ha sobre aquest problema socioeconòmic és la descrita, la veritas socràtica, platònica i cartesiana, i per això vull recordar ara una de les cites més cèlebres i conegudes de la monja carmelita més universal, santa Teresa de Jesús: la verdad padece, pero no perece. Encara que la ignorem o la tergiversem, sempre prevaldrà.
