Des del torero Barrera a la difunta Barberà passant per l’actual alcaldessa Maria José Català no hi ha dirigent ultra que no siga d’anar a missa a donar-se colps al pit enfront de l’altar. Els encanta acompanyar els sants i les santes, les marededéus i els crists com els que van de cavalcada sobretot si hi ha banda, militars carregats de medalles i un públic entregat que els victorege fins esgargamellar-se. Segurament, també, que en secreta confessió se’n penedeixen amargament dels seus pecats d’un 5% si més no- com si en això hi hagués prou per a reparar les perversitats i el dolor comès en l’exercici dels seus càrrecs. L’assumpte és més vell que l’anar a peu i el mateix Jesús, poca broma, prevenia als seus d’aquest personal infame.
Un oncle meu capellà gens sospitós de desviacions esquerranes sempre m’assegurava que els feligresos d’aquesta mena eren els pitjors tot i que no va poder evitar que se li esmunyiren a la parròquia. En vaig conèixer alguns: catalanòfobs, homòfobs, nacionalistes furibunds, etc.
El PP diu ser un partit d’inspiració humanista cristiana i els de Vox consideren el cristianisme com un tret fonamental de la identitat espanyola, la qual defensen amb el mateix encegament dels seus socis populars. Ni els uns ni els altres es donen per assabentats que el cap de l’Església que diuen seguir i obeir, el papa Francesc, subscriu el Pacte de les Catacumbes signat el 1965 pels Sínode dels Bisbes per a la regió de Pan-Amazònica a favor d’una església pobra per als pobres.
Naturalment, tot això els la bufa com els la bufa a alguns suposats defensors de la igualtat i els drets de les classes populars amb qui rivalitzen pel poder. Barcelona, sense anar més lluny, en mans de l’esquerra, també ha practicat l’arquitectura hostil per expulsar els sense llar o ha girat l’esquena a les organitzacions que se n’ocupen d’aquestes persones en augment a les nostres ciutats.
A València, l’aporofòbia institucional que practica la coalició municipal d’extrema dreta amb mesures com la d’expulsar les ONG que reparteixen menjar als necessitats o la de construir estanys en el llit del riu per a evitar el que anomenen «asentamientos ilegales», ve de lluny.
El 2006 el regidor de la policia i opusdeista Miquel Domínguez proposava l’expulsió dels immigrants que vivien sota el pont de Daimús a Torrent per allotjar-los en carpes, una idea que va caure malament als seus companys de partit de la població de l’Horta. En paral·lel, l’alcaldessa Barberà avançant-se a la demagògia feixistoide d’Ayuso assegurava que el socialista Zapatero enviava a València els immigrants que no volia mentre la regidora de Benestar Social, Marta Torrado, instava la delegació del Gobierno a investigar les feines «presumptivament clandestines» en què s’ocupaven aquests.
La intenció era clara: convertir els immigrants en uns delinqüents instrumentalitzats pel govern socialista de Madrid contra els valencians. Els immigrants sense llar, els sense llar tots, convertits en una arma de l’enemic, en un focus de brutícia, en espantalls per a una prosperitat ideal en una ciutat ideal sense conflictes socials ni pobresa.
Domínguez, finalment, va intentar desfer-se’n ruixant-los amb mànegues d’aigua i l’escàndol va arribar a tal punt que Torrado va acabar convocant una nit gèlida els mitjans de comunicació per a escenificar un repartiment de mantes als acovardits i desorientats immigrants. El teatret és dels més políticament repugnants que s’han vist mai a la ciutat. La cara de Torrado, la més pilota de Barberà i la típica professional de la política que viu al marge de la realitat, era tot un poema. La cara d’algú que sent una vergonya immensa perquè es creu víctima d’una humiliació pública.
La dreta espanyola, especialment la valenciana reaccionària com cap, sempre ha estat en guerra amb els pobres. Una guerra que amb la gravíssima situació actual de desigualtat social s’ha accentuat. És la mateixa guerra que manté el feixisme a tot arreu, a França per exemple, on els ajuntaments en mans dels ultres fan l’impossible per a complir amb la llei que els obliga a construir un nombre determinat d’habitatges socials.
Català i els seus s’han apoderat de la ciutat per a munyir-la econòmicament, prosperar personalment i com a elit i per a imposar a la ciutadania la seua cosmovisió del món reprimint-ne si cal els que puguen dissentir.
El bisbe Pere Casaldàliga assegurava que no n’hi havia prou en ser creient, calia ser creïble. A casa nostra fa a penes uns mesos, l’arquebisbe Enric Benavent, en una carta tot recollint el missatge del papa inspirat en les exhortacions que Tobit va adreçar al seu fill Tobies, instava els fidels a no apartar la mirada dels pobres.
A aquest pas, a l’infern hi haurà més dirigents de l’extrema dreta catòlica, apostòlica i romana que al banc d’espera dels jutjats. Que facen lloc per als falsos defensors de la igualtat, la fraternitat i la solidaritat.
