La «nostra» dreta no es blanca, ni neta. Ni tan sols ho intenta. Si són veritat totes les malifetes que se li han atribuït, deuria estar il·legalitzada. Però sembla que hi ha una necessitat de blanquejar-la, perquè faça una funció que no sap fer: la funció d’un partit d’estat. I tot el món, tot el poder mediàtic, econòmic i, fins i tot, els partits de l’esquerra —que van cagalló per séquia— tenen la dèria de fer-la passar per bona, perquè també la necessiten. Volen que el tinglado funcione tal com està muntat des de l’any 78. I la «nostra» dreta, que volem moderada, no arriba al mínim que se li pot demanar a un partit democràtic: que tinga respecte als «altres», als que no pensen com «ells». No els importa que els «altres» siguen minories o majories. Els «altres» són un enemic que cal perseguir, perquè tenen unes idees diferents a les seues. Dic perseguir, perquè promouen, des del govern o l’oposició, un conjunt d’accions repressives o maltractaments persistents. Coma ara, sobre els ciutadans valencians que tenen i estimen una llengua diferent a la que «ells» estimen. No cal que insistisca més en el tema. Ja sabeu de què va la cosa. Ja sabeu de què va la seua filosofia, la seua idea de la pell de brau. Només cal observar un poc la política del nostre govern autonòmic que és nou de trinca. L’objectiu d’una dreta «moderna» i «moderada» hauria de ser crear un espai on el personal, els ciutadans, s’hi trobaren còmodes, foren del color que foren, parlaren una llengua o l’altra, foren d’esquerres o de dretes. Però, no: què diuen i què fan? Diuen que tenen fitxats a tots els que tenen una determinada concepció del nostre país i comencen ja a fer les seues caceres de bruixes.
La dreta està en la seua fortalesa de poder i sempre té munició per defensar el seu castell, les seues torres, amb la seua força, amb la seua intransigència i el seu feixisme rampant per al que faça falta. Mireu els titulars d’un diari del Règim —traduïsc—: «Abascal llança una velada amenaça, si hi ha amnistia: “El poble espanyol es defensarà. Després no vingueu ploriquejant”». «Vox ix de la investidura fallida de Feijóo aconseguint que el PP l’accepte com a soci i assumisca part dels seu discurs». No, el PP no és un partit d’estat. El PP diu el que creu millor per al partit, no per al país, però sap que l’amnistia li convé. Primer per a combatre-la i, després, perquè, quan amaine el temporal, poder pactar amb els nacionalistes bascos i catalans de dreta, sense els quals, diuen que no podrà governar mai.
Entre la dreta que tenim que justifica la violència contra un portaveu socialista (veurem què diuen sobre el regidor de Compromís de Tavernes agredit) i l’esquerra que s’adorm lluitant per un ministeri o un senador, o pels llocs en les llistes, cada dia és fa més inhabitable la política. Per això, massa gent deixa la taula de joc quan ja aprés les regles.
Aquesta columna m’ha pillat llegint els diaris de Chirbes, quan diu que l’última novel·la de Vázquez Montalbán, El pianista, és la millor que ha escrit, perquè, entre altres coses, toca dolorosament la traïció de la Transició, un capítol més de la història com a sinònim de la infàmia. Jo no tinc tant clar que la Transició va ser una traïció o una infàmia. O sí, no ho sé. La correlació de forces o de «debilitats» de les quals parlava Vázquez Montalban era la que era. Sí que tinc clar, però, que molts dels mals que patim, com ara la dreta que tenim, venen d’aquell temps. I ja va sent hora de posar-se a treballar, de fer política com cal i no… No, no ho dic, perquè seria políticament incorrecte. Ara, tot és políticament incorrecte, però de forment, ni un gra.
