Vaig assistir a la preestrena de la pel·lícula Frederica Montseny, la dona que parla, al Rialto. En tota la maleïda pandèmia, no havia posat els peus en una sala de cine i, en aquella ocasió, em vaig decidir a posar-me la mascareta i agafar un tren que em portara a València. Vaig voler anar-hi, malgrat que sabia que la podria veure una setmana després, el 8 de març, en qualsevol de les tres televisions autonòmiques del nostre país.
Encara que els «puristes» diuen que no és el mateix veure una pel·lícula en la pantalla gran que veure-la a casa en el mòbil o la televisió, no tinc idealitzades les sales de cinema. No tinc massa manies i no m’acabe de creure allò que els teòrics anomenen «experiència col·lectiva» i… cadascú veu la pel·lícula i la interpreta com vol al mateix ritme que es menja les roses. Les úniques «experiències col·lectives» que recorde del cine es remunten a la meua infància, quan tota la sala retronava dels aplaudiments en el moment que arribava el seté de cavalleria per salvar l’heroi que es trobava en una situació límit. Fins i tot, seria capaç de dir el nom i els cognoms d’una persona que, en el millor moment de la narració, captava l’atenció del públic, cridant: «Visca la Mare de Déu de Sales», en una sola expulsió de gasos de l’estómac per la boca, en un rot. No eren temps de pandèmia. Sí, ja sé que sembla increïble, però és la pura veritat. Si els «teòrics puristes» parlen d’aquell temps, sí que tenen tota la raó: el cine era una autèntica experiència col·lectiva. En aquelles sales obscures, ho compartíem tot i féiem de tot.
Evidentment, al Rialto, no vaig poder gaudir d’una «experiència col·lectiva» semblant. Amb totes les mesures de seguretat que ens obligava el protocol, vaig entrar amb mascareta a una sala on hi havia la meitat de butaques clausurades. Ja ho sabeu: una sí i l’altra no… L’única «experiència col·lectiva» d’aquella sessió va ser que vaig poder compartir la pel·lícula amb gent de Sueca. Segur que érem majoria. M’acompanyaven els meus amics Manel Chaqués i Abel Guarinos, però també vaig poder saludar la secretària autonòmica de Cultura, Raquel Tamarit, i dos exalumnes meus, Vladimir Micó i Gemma Navarro, regidors de l’Ajuntament de Sueca.
En començar la pel·lícula, vaig entendre el perquè de tanta assistència de suecans. En la primera escena, Frederica Montseny fa un míting a uns treballadors en una fàbrica de Catalunya. Immediatament, vaig reconèixer el lloc real que feia d’escenari. Era el Molí de la Peanya, a Sueca. Allí, en els seus sequers, acabada la guerra civil, es va instal·lar un autèntic camp de concentració on van ser empresonats un bon grapat de rojos de la comarca. Tenia una capacitat per a tres mil tres-cents presoners com conta Carlos Hernández de Miguel en el llibre Los campos de concentración de Franco. El de Sueca va ser un lloc més on es va practicar aquella complexa estratègia de terror que va definir Paul Preston: «Dins d’un projecte ideològic molt ampli per aniquilar la cultura política i moral dels republicans espanyols». Ara, el molí, que és de tots els suecans, alberga la Biblioteca Municipal i ha servit d’escenari per a aquesta pel·lícula. També vaig reconèixer altres indrets, com ara, l’Ateneu, amb les seues maneres modernistes, que feia de lloc de reunió dels anarquistes; i la sala de plens de l’Ajuntament, convertit en jutjat francés, on es decidia si extradien Frederica Montseny i Largo Caballero.
El film, dirigit per Laura Mañà i protagonitzat per Màrcia Cisteró, és una molt bona aproximació a un personatge fonamental de la nostra història. S’hi ressalta que Montseny va ser la primera dona ministra de tot Europa. Largo Caballero va ser capaç de convèncer-la perquè participara en el govern de la República com a ministra de Sanitat. En el poc de temps que va exercir el càrrec, va desenvolupar projectes ambiciosos i molt avançats per a l’època que li pertocà viure, com ara la primera llei d’avortament de l’Estat.
Hi ha moments molts tristos que em tocaren el tendre. M’impressionaren les escenes dels trets entre els anarquistes i comunistes pels carrers de Barcelona. Uns enfrontaments que Montseny va voler i sabé frenar. També s’hi planteja el vell dilema de les organitzacions d’esquerres. Ho va expressar un vell anarquista més o menys així: «Si per aconseguir l’impossible deixes d’aconseguir el possible, estàs fent el fava». Un plantejament que es degué de fer la líder anarquista quan acceptà el càrrec de ministra de la República. Calia guanyar la guerra, degué pensar.
M’encantà veure en els crèdits la col·laboració, en aquest projecte, d’À Punt, TV3 i IB3. Fonamental ha sigut també el suport d’institucions com ara: el departament de Cultura de la Generalitat del Nord, l’Institut Valencià de Cultura, el Ministeri d’Igualtat-Institut de les Dones… «Per a semblar un país normal del tot, falta la participació privada», em va apuntar el meu amic Manel Chaqués.
Agermana’t
Cada dia estem més prop d’aconseguir l’objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l’import. Et necessitem ara. Informa’t ací
