En el nostre article, argumentarem que històricament la festa de les Falles ha experimentat una doble alienació cultural, la qual s’ha desenvolupat en dos fases temporals diferents. No obstant això, abans de començar, és fonamental definir l’alienació cultural com el procés pel qual les pràctiques culturals d’una comunitat o grup social es veuen separades, distorsionades o desnaturalitzades respecte del seu significat original, sovint a causa de factors externs associats a l’exercici de l’hegemonia dels poders establerts. Este fenomen conduïx a una pèrdua de connexió amb les arrels culturals pròpies, generant una sensació d’estranyament o de desvinculació amb les tradicions i valors compartits. A més, es manifesta com una desconnexió amb la mateixa cultura, resignificada amb l’adopció acrítica de pràctiques culturals alienes, sovint homogeneïtzadores i mercantilitzadores, que legitimen i reforcen simbòlicament les estructures de poder. D’esta manera, podem dir que un bé comunal, com és la festa fallera popular, ha estat sotmés a un procés d’expropiació per despossessió del seu singular caràcter festiu carnavalesc, ja que uns poders aliens han aconseguit apropiar-se, mitjançant un exercici continu d’adulteració, de l’energia festiva de les falles originals per a reconvertir-la i utilitzar-la a favor dels seus interessos de classe.
La primera alienació de la festa de les Falles s’ha desenvolupat en la llarga durada, i ha consistit en l’activació i desenvolupament d’un dispositiu polític destinat al control i domesticació de la festa. Este procés s’inicia a finals del segle XIX amb el propòsit de disciplinar, per part de la burgesia dominant en la ciutat de València, una festivitat que en el seu origen era carnavalesca, subversiva i transgressora, un acte de violència simbòlica i de justícia ritual nascut des dels barris populars contra el poder. El seu caràcter imprevisible, molest i incòmode, potencialment contestatari, que expressava una mena de cosmovisió moral de la multitud, desagradava a la burguesia, que va reorientar la festa en clau transversal i interclassista, per a desactivar el seu temperament crític lligat als interessos i expectatives de les classes populars.
Este mecanisme de control i domesticació política de la festa, articulat mitjançant la combinació de censura i premis, tingué una primera etapa, que arribà fins a la Guerra Civil. En ella es va promoure la transformació explícitament estètica i implícitament política de les insolents falles primigènies, per tal de transmutar-les en una expressió artística innòcua i civilitzada. Esta havia de ser funcional a les expectatives burgeses, capaç d’expressar una identitat regional compatible amb el projecte nacionalista espanyol, així com de minimitzar el caràcter satíric i contestatari dels cadafals fallers, rebatejats com a “monuments”. Després, amb el franquisme, va arribar una segona fase especialment dura, explícitament política i ideològica, que radicalitzà la censura, impulsà l’enquadrament totalitari de la trama associativa fallera, potencià la institucionalització pública i la regionalització folkloritzant de la festa, i fomentà la seua reorientació cap al turisme modern de masses. Finalment, a partir de la Transició, es va iniciar una tercera fase, explícitament tecnòcrata i implícitament política, que buscava civilitzar definitivament la festa mitjançant la barreja de racionalització burocràtica, espectacularització mediàtica, fallermajorització creixent i autocensura informal, tot per tal d’acorralar les latents potencialitats transgressores dels cadafals. La conseqüència final d’esta llarga manipulació política fou la conversió de la festa carnavalesca de les falles en la Festa Oficial de les Falles. De les falles contra el poder s’havia passat a les Falles del poder.
La segona alienació, que complementa i reforça la primera, ha tingut lloc a partir dels anys 80 del segle passat, i està relacionada amb la dissolució i reconversió de la festa en un espectacle de consum ràpid dins d’una societat de mercat dominada pel neoliberalisme. Esta segona alienació implica una transició gradual des d’un hedonisme ritual, que té una connexió amb la producció de sentit i significat, cap a un hedonisme nihilista desproveït de cap transcendència, és a dir, un hedonisme cínic, secularitzat de manera grollera. En ambdós hedonismes hi ha espai per a l’excés, la disbauxa i el caos festiu, però mentre en el primer les efervescències dionisíaques estan impregnades de sacralitat i simbolisme, el segon funciona com a forma desencantada de consum compulsiu i vulgar, amb capacitat per dissoldre els valors patrimonials de la festa fins a manufacturar-la com un espectacle “de usar y tirar” a través d’una sèrie de mecanismes vinculats al model de festa neoliberal, com són la massificació, la turistificació, la mercantilització, la privatització, el consumisme, la gentrificació, la espectacularització i la insostenibilitat. L’evolució està clara: de la joia càlida del casal a la barra lliure del botellot salvatge.
La festa espectacularitzada en què s’han transformat les Falles contemporànies té lloc en una ciutat transvestida en parc temàtic decadent i festòdrom comercial descontrolat. La celebració deixa pas a la representació, mentre la cultura popular esdevé simulacre. Els selectes balcons de les mascletades municipals aixopluguen sucosos negocis de les elits casolanes, mentre la massa bull amb fervor pirotècnic a peu de plaça. Les distàncies socials s’eixamplen, també en la festa. El paisatge urbà apareix esguitat de gèlids envelats, alguns invasius i pretensiosos, capaços de bloquejar impunement la festa compartida, altres benintencionadament comunitaris, que evoquen l’ambient voluntarista de les perifèries precàries. A tot això cal afegir l’empremta de les aglomeracions inconnexes de mercadets extemporanis, de la tèrbola indústria de l’alcohol, de les absurdes vandalitzacions del patrimoni, de les convulses onades de visitants desorientats, dels veïnats divorciats d’una festa que se suposava que és de tothom.
Al final, un sospita si la macdonalització, disneylandització i sanferminització de les Falles no fa dels fallers, fallers i artistes fallers un melancòlic circ de figurants, a manera d’attrezzo vivent d’una festa convertida en pura transacció mercantil. La seua condició de Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat li aporta sols un valor afegit per a «vendre» millor la festa. Després de tot, pagant les seues quotes, deixant-se la pell en cada comissió per a muntar la festa de baix, aportant treball, entusiasme i alegria, va i resulta que el col·lectiu faller actua com la mà d’obra voluntària en la gran representació comercial d’una festa que fou autèntica i ja no ho és. Es tracta d’una festa-show, convenientment descafeïnada i liofilitzatzada, empaquetada com a «evento» i «actiu econòmic», una festa-reclam, una farsa colorista que permet a poderosos fons d’inversió, especuladors immobiliaris, multinacionals de l’oci i grans operadors turístics augmentar el valor de canvi d’una ciutat convertida en producte a promocionar, una ciutat amb la qual els que manen de veritat fan els seus grans negocis com amb tantes ciutats subjugades per la lògica del casino neoliberal. El trànsit està consumat: de la màgia del mite al fetixisme de la mercaderia. O dit d’una altra manera: de les Falles-ritual a les Falles-marca. I qui puga resistir, que resistisca.
Et pot interessar
