La dissimulació

Dissimulem, totes, tots, com podem, fent creure que les coses continuaran com sempre. Ens emparem sota el mantell sagrat d’això que anomenem «normalitat», però la normalitat ja se n’ha anat, o, potser, mai no va existir. Un miratge, una illa privilegiada en la qual hem crescut, creient que tots eren igual de privilegiats com nosaltres, prescindint del dubte, prescindint de l’incentiu a conéixer que, més enllà de la nostra fortalesa, creix el desert, la barbàrie, la pobresa, la immigració, l’explotació, la degradació ambiental, la misèria humana, la tirania, l’esclavitud, i que tot això és necessari perquè nosaltres puguem tindre i mantindre la il·lusió d’una certa normalitat.

Per això dissimulem, perquè el dissimul ens justifica per a no haver de pensar, ni reflexionar, ni adonar-nos que som col·laboradors, fins i tot diria col·laboracionistes, en un règim de destrucció, en un règim de mort, en un règim de guerra global anomenat capitalisme, però que nosaltres insistim a anomenar societats del benestar, societats liberals, democràtiques, constitucionals.

Continuem creient en el miratge que la realitat ens mostra, però quan rasquem la realitat, quan veiem les pasteres plenes de gom a gom de persones desesperades, quan contemplem les guerres pels recursos minvants, quan observem la gent que no té on viure, la pujada dels preus, els xiquets migrants criminalitzats, les dones agredides i silenciades, la conversió de les velles ciutats en parcs temàtics, la degradació planificada de la natura, la criminal exigència de beneficis per damunt de tot, quan tot això succeïx, nosaltres dissimulem, ens amaguem darrere d’una pantalla, agranem el fem sota l’estora, i tots continuem dissimulant. Cal tirar endavant, no se sap cap a on.

La política sencera s’articula entorn de la dissimulació, entorn de fer com si no passara res, com si Gaza estiguera a moltíssima distància, com si el Sudan o el Congo o els conflictes d’Amèrica Llatina o Àfrica estigueren molt, molt lluny, com si foren reverberacions llunyanes en les notícies, perquè després passem a veure les nostres sèries preferides o ens enganyem amb els programes del cor, dels successos, de la lliga de futbol, dels rumors i xafardejos de cada dia, de la banalitat comercial. I amb tot això ens anestesiem i ens vacunem contra el virus de la realitat, amb la seua càrrega obscena de racisme, sexisme, demagògia, odi i pulsions exterministes. Però, tanmateix, este virus es va filtrant entre els vells murs de la nostra fortalesa, que creiem jardí, que concebem com una illa privilegiada i intocable.

No ens colpegen els míssils balístics ni els drons, encara no ho fan, estan en la perifèria, sempre han afectat la perifèria, servixen perquè continuem construint normalitat, servixen una altra vegada per a continuar dissimulant, per a guarir-nos en les nostres estructures de cartó-pedra, per a no veure, per a no conéixer, per a, en última instància, mirar cap a un altre costat i dissimular. I la dissimulació és justament això, desconéixer voluntàriament, conscientment i miserablement. I construir un relat, una història, una bonica il·lusió que ens mantinga distrets, que ens tinga confortablement desconnectats, que ens deixe competint els uns amb els altres com si tot fora un joc i ens allunye d’esta dura veritat, que ens allibere de fer front a la sòrdida realitat d’un món que s’està desfent a trossos mentre que, il·lusòriament, ingènuament, pensem que no ens afectarà. Per això continuem dissimulant, per això ens continuem enganyant. Perquè ens costa moltíssim suportar la veritat.