En la premsa escrita, la ràdio i la televisió mana el tema de Palestina i Israel. Veig imatges d’una manifestació, a Madrid, convocada per totes les associacions i col·lectius jueus o d’amistat amb Israel. Unes dues mil persones enfront de l’edifici on es troba l’ambaixada israelita. Distingisc persones molt ben vestides amb banderes espanyoles i d’Israel. Reconec Rocío Monasterio i llig en la premsa que també hi eren, entre altres, Esteban González Pons i Isabel Díaz Ayuso i… me’n vaig a TV3 i, casualitats de la vida, apareix una altra manifestació, a Barcelona, amb milers de manifestants amb les banderes de Palestina i l’estelada. Un altre tipus de gent, segur. Aquestes són les notícies que manen en tots els mitjans de comunicació espanyols. Hi ha motius perquè siga així, perquè és molt gros, encara que no és nou, el que està passant allí. Però hi ha altres notícies que, si vols assabentar-te’n, cal buscar-les i que també són importants.
No veig per la tele que l’independentisme escocés uneix Glasgow i Edimburg en una cadena humana. M’agradaria veure aquestes imatges, pacífiques, reivindicatives, que sembla que interessen ben poc als mitjans de comunicació espanyols i mira que tenen motius perquè els interessen per allò de les comparacions… Si les han passades, les han passades molt poc i de manera molt ràpida. Sembla que es tracta d’una mobilització organitzada per la societat civil, impulsada pels militants independentistes de base. Però, vull entretenir-me en una notícia molt més llunyana. Vull aturar-me en la derrota que ha patit el govern d’Austràlia i, sobretot, els indígenes que viuen en un país que sembla que cada dia és menys seu. És la mateixa història dels «indis» americans i de molta gent del nostre planeta…
Llig que ha guanyat el «no» en el referèndum que proposava de crear un òrgan especial per als aborígens al parlament d’Austràlia. I recorde unes dades que són esgarrifoses: els aborígens representen el 3,8% dels més de 26 milions d’habitants del país. Evidentment, com en tots els països ocupats, colonitzats, el personal indígena ha sigut víctima de tot tipus de maltractes des de la colonització. No es tractava de cap cosa rara o radical el que es demanava en el referèndum. Només una petita proposta per modificar la Constitució de 1981 per crear un òrgan assessor al parlament que representara els aborígens australians i els de les illes de l’estret de Torres.
En un principi les enquestes deien que guanyaria el «sí» sense problemes, perquè es tractava d’una promesa del primer ministre del país, el centre-esquerrà Anthony Albanese i era conseqüència de la Declaració d’Uluru des del Cor, que va nàixer en 2017, després d’una convenció indígena que proposava canvis constitucionals. Però els partits de l’oposició, amb motius no massa clars, van voler fer campanya pel «no». I, aleshores, aparegué, per les xarxes, una campanya molt bruta a base de mentides. Li van pegar la volta al problema i convertiren les víctimes en perillosos enemics. I, en compte de la informació, aparegué la desinformació, l’hostilitat, el racisme, el joc brut… Els deien als agricultors, que, si guanyava el «sí», els aborígens els furtarien les terres, que els xiquets es quedarien sense escola, perquè les seues places les ocuparien els xiquets aborígens… I mil mentides més. Com ací, com a casa nostra en el tema de la llengua. Si jo fora australià, no sé si em dirien alguna cosa les paraules de la ministra per als Indígenes Australians, Linda Burney: «Estigues orgullós dels 65.000 anys d’història i cultura dels quals formes part, i del lloc que et correspon en aquest país. Seguirem endavant, avançarem i prosperarem».
