Després de la dana del 29 d’octubre de 2024, després del seu impacte, de les ferides —literals, físiques i psíquiques— que va causar, no es pot creure en una recuperació ràpida. Ni tan sols en una recuperació. No es pot esperar que se suturen les ferides, perquè estes continuen obertes, i perquè aquells que, teòricament, més haurien d’haver fet per tancar-les, per cauteritzar-les, les infecten a consciència pensant només i exclusivament en el rèdit polític a curt termini. I en la seua miserable supervivència institucional.
Però la infame gestió de la dana, especialment l’abandonament en què es manté milers de persones mesos després, l’únic que fa és incrementar el ressentiment. Pot ser sord, pot ser expressiu, pot ser soterrat o pot manifestar-se obertament. Però este ressentiment —que podem entendre com una emoció complexa, una mescla persistent de tristesa i ràbia, de frustració, humiliació i impotència davant una injustícia que no troba reparació— genera moltes coses: ira, còlera, violència latent, oposició, resistència… però també resignació, oprobi, sensació de pesadesa, de falta de llibertat, de desengany, de desinterés.
Són emocions i sentiments contradictoris, que no necessàriament es traduïxen políticament en un sentit o en un altre. Poden quedar soterrats, retinguts o sublimats. Fins i tot silenciats. Però el ressentiment hi és. Esta bomba de rellotgeria hi és. I ningú sap com ni quan pot esclatar. Potser ho faça arran d’una altra crisi greu, potser amb una crisi menor, potser amb una altra dana, una nova apagada o amb un incendi de nova generació. El material inflamable ja està disponible fa temps. I damunt estem entrant en una època de potencials esclafits socials.
S’acumulen les sensacions dels milers de víctimes i persones afectades, i sobretot la percepció que no importen, que no són rellevants, que són moneda de canvi polític, que són simples peons, que són prescindibles, que, de fet, ja ho eren abans de la dana… Tot això és el que la catàstrofe ha fet aflorar. Ha posat sota la lupa, ha accentuat, ha exposat de manera crua aquell abandonament previ, que va més enllà d’una compensació material; que té a veure amb un oblit estructural, cultural, colonial. I produeix una mena de tristesa infinita, que abans es manifestava de manera intermitent en la intimitat, però que ha esclatat públicament en un torrent de llàgrimes arran de la dana.
I per això el ressentiment, que és també desig de venjança —no només de justícia—, va més enllà de la reparació. Demana una expressió del greuge, una plasmació tangible de la brutal realitat continguda. De la sensació d’injustícia. De la certesa amarga que no importem. Que res del que fem, ni les condicions en què vivim, importa. I que, quan venen mal dades —i venen mal dades justament per la forma de vida que portem i pel sistema econòmic que ens explota i ens seduïx—, aleshores es fa meridianament clar que sempre hem estat abandonats. Sobretot aquells — la majoria — que treballen durament en les perifèries urbanes per un salari insuficient, els qui viuen amb deutes, els qui arriben amb prou feines per a pagar el lloguer, els qui han perdut un nivell decent de vida, els qui han perdut el món. Una classe mitjana en desintegració, i una classe treballadora com a carn de canó del neoliberalisme hegemònic que sols pensa en la salvació dels més poderosos a costa del que siga.
I així, el ressentiment es multiplica, florix, s’expandix, fermenta. I no sabem què pot eixir de tot açò. El perill real és, tot just, que desconeixem què pot emergir d’este profund pou de ressentiment. I esta és, sens dubte, una de les claus del nostre incert temps de fang.
