Fa uns dies llegia Enric Juliana i em vaig topar amb una frase que em va fer pensar un poc: escric per mantindre viva la curiositat i transmetre-la al lector. Bona cosa, vaig pensar, en un temps en què la curiositat sembla un vici i el dubte un crim. Les xarxes bullen d’opinions instantànies i definitives —sobre la guerra, sobre la pizza amb pinya, sobre qualsevol cosa que passe pel davant—, i preguntar-se per què i per a què és gairebé un acte de dissidència. Parem atenció: la curiositat i el dubte, allò més elemental, han passat de ser virtuts a ser sospitosos, i el món, quan perd el dubte, es torna d’una facilitat inquietant. Fa poc, el meu amic Jesús Civera escrivia també sobre els canvis produïts en el periodisme, que no deixen de ser una altra cara d’aquesta mateixa crisi del dubte. Parlava de la proliferació de llibres escrits per periodistes i de com el gremi sembla viure en un temps que ja no li pertany. Els periodistes, diu, han perdut la batalla de la notícia. No perquè siguen pitjors, sinó perquè la notícia s’ha convertit en un espectacle i internet l’ha soterrada de viu en viu. Davant d’eixe canvi de paradigma, molts tornen als llibres com qui busca refugi en una casa antiga que encara conserva l’olor original: Arabí, Pitarch, Puche, Maceda, Marco… alguns busquen sopluig, altres esperança, i uns quants —els més llestos— immortalitat: la teta de la prosa, que diria Civera. I és que el periodisme, tal com l’enteníem, ha canviat tant que ja no el reconeix ni la mare que el va parir. La immediatesa digital ha convertit la notícia en mercaderia, i allò solemne, aquell artefacte que abans exigia contrast i temps, ara es desfà entre algoritmes que la reprodueixen fins a convertir-lo en fum. Karl Kraus ja avisava fa un segle que les notícies es van inventar per donar un aire respectable als diaris, no per informar; avui, paradoxalment, el diagnòstic és literal. Si voleu notícia, la trobareu convertida en meme. Si voleu periodisme —el de pensar, el de preguntar, el que incomoda— sovint cal buscar-lo en un llibre. Per això Civera parla del retorn a la prosa, d’eixa regressió que ens porta cap a l’origen, quan els diaris publicaven Azorín, Ortega o Gaziel abans de servir quatre informacions per omplir. I no és només un retorn nostàlgic: també és la necessitat que tenia Kapuściński d’emmarcar el món amb literatura, o el gest que Wolfe i Capote convertiren en nou periodisme, barrejant la mirada del reporter amb la densitat del novel·lista. En realitat, molts periodistes tornen al llibre perquè el ritme d’avui no admet el dubte, i sense dubte el periodisme es queda sense nervi. Potser per això la prosa s’ha convertit en l’últim lloc on encara es pot respirar.
A mi, personalment, m’obsessiona aquesta cosa tan bàsica: la gana d’entendre. Fuster avisava —no faces de la teua ignorància un argument— i Montaigne convertia la curiositat en brúixola. I malgrat això vivim envoltats de gent que es proclama experta després de veure un vídeo de trenta segons. La curiositat de veritat, la que obliga a pensar, és una espècie protegida en extinció precipitada. I el dubte, aquell exercici d’higiene mental, s’ha convertit en un luxe per a espiritistes i romàntics. Però encara hi ha esperança, menuda i obstinada. L’altre dia, en un tren, vaig veure una estudiant llegint un reportatge llarg en la tauleta. No passava pantalles: subratllava, anotava, tornava enrere. Vaig quasi emocionar-me, jo que acostume a commoure’m més amb un subratllat fet a llapis que amb una plaça plena de pancartes. En aquell gest hi havia més futur per al periodisme que en mil rodes de premsa amb streaming. Llegir amb criteri: això sí que és revolucionari. Potser tenia raó aquell vell de la plaça del Mercat que un dia, plegant el diari, em digué: fill, el que ens falta no és informació, és gana d’entendre.
I eixa fam —la curiositat que ens manté desperts i el dubte que ens salva del dogma— és l’última barricada que ens queda en aquest món on el soroll cau com pluja àcida sobre la paciència. El dia que la perdem, la mentida governarà amb una facilitat insultant. Fins aleshores, continuarem subratllant.
