«Esta és la història d’una societat que s’enfonsa, i segons va enfonsant-se es repetix sense parar, per a tranquil·litzar-se: fins ara tot va bé, fins ara tot va bé, fins ara tot va bé… Però l’important no és la caiguda, sinó l’aterratge»
L’odi, pel·lícula dirigida per Mathieu Kassovitz (1995)
No es pot negar l’evident
A hores d’ara, hauria d’estar clar que negar irracionalment el col·lapse ecosocial de la civilització capitalista termoindustrial no té massa sentit per al bé comú, més enllà de no voler reconèixer les evidències. És cert que existixen múltiples justificacions per a la pràctica contemporània del negacionisme del col·lapse, totes elles orientades al manteniment a ultrança d’un sistema que s’esfondra. No obstant això, esta reacció negacionista no evitarà l’enfonsament, sinó que pot accelerar-lo. De manera que s’imposa, necessàriament, un coneixement exhaustiu de la realitat del col·lapse com a primer pas per a comprendre-ho i abordar-lo en la seua enorme complexitat.
La col·lapsologia és un marc emergent de coneixement interdisciplinari que té com a objectiu entendre en profunditat el col·lapse i encarar-lo de manera resilient. El seu propòsit principal és captar les causes subjacents del procés i proposar alternatives i formes d’adaptació. La col·lapsologia es basa en la idea que el col·lapse és el resultat d’una sèrie de crisis globals interconnectades i retroalimentades entre si, com el canvi climàtic, l’escassetat de recursos naturals, l’explotació capitalista, la desigualtat econòmic-social, la pèrdua de biodiversitat i la inestabilitat política. Totes estes crisis emergixen a conseqüència de la contradicció fonamental entre les aspiracions del sistema capitalista al creixement permanent i els límits imposats per la realitat biofísica del planeta.
Si bé existixen diverses aproximacions, enfocaments i matisos en la col·lapsologia a l’hora de definir el col·lapse, hi ha cert consens a destacar que este es caracteritza per una reducció dràstica, profunda i relativament ràpida (en termes històrics) del nivell de complexitat d’una societat. El capitalisme globalitzat ha esgotat seriosament els recursos i ha alterat profundament els fonaments materials sobre els quals se secundava, com el clima, el territori i els ecosistemes, fins al punt de danyar perillosament les condicions que abans permetien la seua expansió i que fins hui garantien la seua estabilitat i supervivència. Això implica no sols l’enfonsament civilitzatori, sinó també el de de les grans institucions i organitzacions, com a corporacions i estats, que ja no poden satisfer les necessitats bàsiques de les poblacions. Tot això va acompanyat d’una creixent fragmentació social, la reculada dels fluxos centralitzadors, la fallida de les ideologies legitimadores i la caiguda de les múltiples xarxes materials i immaterials que sostenen l’ordre existent.
No obstant això, és important assenyalar, com ho fa Carlos Taibo, que el concepte de col·lapse en si mateix posseïx una certa dimensió etnocèntrica, ja que en el món ric donem per descomptat, ingènuament, que encara no estem experimentant este col·lapse. Tanmateix, este no és sempre una realitat futura i possible, perquè per a molts éssers humans és la realitat present. Com defensa Stephan Lessenich, l’externalització capitalista de tots els costos negatius que sostenen la «manera de vida imperial» del centre del sistema ha portat des de fa molt temps a una situació de degradació integral de les perifèries, que bé podria definir-se com un col·lapse endèmic, fins ara contingut i en gran manera invisibilitzat. Però el col·lapse no coneix fronteres, ja que les seues causes són inherents a la lògica que sosté el sistema. És ací precisament on el concepte de corrosió es torna rellevant.
La naturalesa corrosiva del capitalisme
En el seu cèlebre assaig La corrosió del caràcter (1998), Richard Sennett introdueix en l’anàlisi sociològica la importància de la corrosió com a metàfora de tota una època, la del neoliberalisme salvatge. L’autor sosté que el capitalisme tardà corroeix el caràcter de les persones, ja que en ell prevalen el valor de la flexibilitat i la precarietat en la vida laboral, així com els imperatius de fluïdesa i agilitat en un entorn altament competitiu. Com a conseqüència, l’ambigüitat, la incertesa i el risc dominen en totes les esferes de la vida, la qual cosa comporta un caràcter, o més aviat una personalitat, vulnerable emocionalment i propensa a la depressió i la malaltia mental, mentre que esta corrosió del caràcter s’oculta i s’imposa la màxima que cada individu és responsable del que li succeïx. Des del nostre punt de vista, la reveladora corrosió del caràcter exposada per Sennett en caracteritzar el capitalisme tardà apunta al fet que el mecanisme corrosiu és intrínsec al mateix desenvolupament històric del capitalisme i, en última instància, responsable dels processos que conduïxen al col·lapse del sistema.
Físicament, la corrosió és un procés gradual de descomposició o degradació d’un material a causa de factors ambientals o químics. Metafòricament, la corrosió pot referir-se a l’afebliment progressiu o la decadència al llarg del temps. Es tracta d’un mecanisme d’erosió, esgotament o afebliment continuat que implica pèrdua, reducció, desintegració o desgast. La corrosió pot abrasar, minvar, esgotar, descompondre, clivellar, corrompre, enverinar, perforar o dissoldre. En general, la metàfora de la corrosió s’utilitza per a descriure qualsevol procés persistent i gradual de deterioració i final destrucció que afecta aspectes crucials de les societats, el món i la vida.
El problema radica en el fet que la corrosió ha estat intrínsecament lligada al desenvolupament del capitalisme, amb un factor agreujant: el capitalisme ha combinat de manera intensiva els quatre motors que al llarg de la història han tendit a corroir la simbiosi entre la humanitat i la biosfera. Estos motors són l’antropocentrisme (que situa a l’ésser humà com a centre i subjecte dominant del planeta), l’androcentrisme (que establix el patriarcat com a referència per a l’organització social), l’etnocentrisme (que postula la suposada superioritat de l’Occident blanc) i l’egocentrisme (que apel·la a l’ego individual o de classe com a entitat propietària i beneficiària de guanys, concebent la vida com una lluita pel poder).
D’esta manera, el capitalisme ha impulsat, estimulat i portat a la seua màxima expressió les forces corrosives presents arquetípicament en l’inconscient col·lectiu humà. Estes forces s’han deslligat culturalment, promogut econòmicament, gestionat institucionalment i legitimat jurídicament. La naturalesa corrosiva del capitalisme és la principal responsable, en última instància, dels processos que conduïxen al col·lapse ecosocial. A mesura que el capitalisme desplega, intensifica i accelera la capacitat de corrosió que li caracteritza, s’entra en un cicle destructiu de retroalimentació que resulta quasi imparable. Perquè la destrucció no creativa d’un capital entregat a les seues més sòrdides pulsions acaba per desbordar i superar les seues capacitats de permanent reinvenció i adaptació.
El col·lapse com a resultat de la corrosió
En este context, el terme corrosió es referix al procés gradual i continu de deteriorament dels sistemes ecològics i socials causats pel capitalisme, que molt probablement porta al col·lapse sistèmic. Això significa que este no succeïx com a esdeveniment sobtat i impredictible, sinó que més aviat és el resultat d’un procés de deteriorament progressiu i sostingut, perfectament detectable tant des d’una perspectiva científica veritablement crítica com des de la presa de consciència filosòfica i espiritual de la situació.
El col·lapse ecosocial com a resultat de la corrosió pot veure’s com l’enfonsament causat per un moviment degeneratiu que no sempre és fàcil d’identificar en la seua potencial destructivitat, perquè encara que els sistemes ecològics i socials poden semblar o pretendre semblar sòlids i estables, en realitat estan experimentant una sèrie de canvis graduals que eventualment els porten a un punt de no retorn. Efectivament, el procés corrosiu sol passar desapercebut per a la societat en el seu conjunt, ja que es desenvolupa d’una manera constant i silenciosa, sota l’aparença de solidesa, desenvolupament i progrés.
Existix, a més, un aspecte diferencial que ha de tindre’s en compte. Durant un llarg període, específicament en el que podríem dir Alta Modernitat (1770-1970), la corrosió del capitalisme va tindre lloc en un context d’abundància material i energètica, on predominava la mentalitat de conquesta, la priorització de la producció i el consum, l’objectiu d’un creixement constant, l’enfortiment de l’Estat i la pràctica sistemàtica de l’externalització capitalista, amb els consegüents col·lapses regionals, limitats a les perifèries. No obstant això, l’entrada en la Baixa Modernitat a partir de 1970 va implicar que la corrosió es desenvolupara en un context d’escassetat, decadència i crisis interconnectades. Això significava que, mitjançant una inesperada combinació d’efecte bumerang i justícia poètica, la corrosió finalment aconseguia el mateix nucli de la modernitat capitalista, definint una nova era marcada per la destructiva globalització de la corrosió i el col·lapse.
El col·lapse en curs es revela llavors com el resultat natural d’una corrosió intensificada a través de la gestió capitalista, que aborda el col·lapse sistèmic des d’una perspectiva catabòlica. Això obri la porta a una possible transició cap al catabolisme com a nova manera de dominació, entès com un sistema estacionari i parasitari posterior al col·lapse, en el qual la prioritat d’obtindre beneficis característics del capitalisme (ampliar el capital) seria reemplaçada per la necessitat de supervivència caníbal en condicions de privilegi (assegurar el poder), buscada a qualsevol preu per part d’unes elits que es devoren les unes a les altres, engolint de pas les restes del naufragi per elles induït. Enfront d’esta depriment situació, el pensament crític transformador i les seues expressions polítiques s’enfronten a un gran desafiament, ja que, com ha sostingut Manuel Casal Lodeiro, eixe ecosistema politicoideològic conegut com «l’esquerra» serà agranat pel mateix col·lapse si continua negant-se a reconèixer-lo en els seus termes reals. Per tant, només ens queda acceptar que el col·lapse ja és ací i aplicar en conseqüència una estratègia resilient, que consistiria en la paradoxal, subversiva i intersticial corrosió d’un sistema altament corrosiu.
