Dèsset dies hem hagut d’esperar perquè el president Mazón comparega en Les Corts i done explicacions no ja d’un nefast comandament, sinó d’una no gestió per part seua com a màxima autoritat del País Valencià. Una intervenció llarguíssima, de dues hores i mitja de durada, amb la qual ha quedat palesa la seua falta d’autocrítica, la poca humilitat, empatia i sensibilitat d’aquest incompetent i com de llarg que té el nas el Pinotxo valencià, que menteix més que alena i alena més que un porc. El resum de la seua posada en escena és que la culpa és dels protocols i del sistema. Falló el sistema entero, ha dit sense pudor. És tan curt de gambals que no sap que el sistema era ell, ergo, qui va errar va ser ell.
Efectivament, el demèrit és de tothom, menys seu, i de tot el sistema. No assumeix ni un sol error propi a diferència de Feijóo, que el mateix dia va reconéixer les equivocacions en la gestió. Cal revisar-ho tot, excepte la seua actuació. Quina manera més indigna d’espolsar-se les puces. Uns dies abans, el líder nacional del seu partit va dir que estava convençut que, una vegada que Mazón donara totes les explicacions en el Parlament valencià, mucha gente se sentirá parcialmente reconfortada. Dubte molt que els valencians i les valencianes, especialment de les zones afectades, se senten reconfortats amb les paraules del mentider d’Alacant. Semblant discurs no consola a ningú, ans al contrari, em pareix una burla a les víctimes i els damnificats. Esperàvem molt més de la seua prèdica, també els mateixos barons del PP, perquè aquest furtamantes l’única cosa que va fer fou engegar el ventilador i posar-se a repartir culpes a tort i a dret, això sí, des del seu lloc, la poltrona del Palau de la Generalitat.
Una arenga de 22.500 paraules, dues setmanes i mig després de la catàstrofe, per a dir-nos que uns protocols ordinaris no van funcionar en una situació extraordinària. Mentida. El 29 d’octubre no van fallar els protocols, sinó la gestió dels protocols. Al setembre del 2019 hi va haver una DANA també desastrosa a la comarca del Baix Segura i el Govern valencià d’aleshores va actuar d’altra manera amb les mateixes guies i normatives d’ara. D’altra banda, ¿com s’atreveix a dir que no va arribar a la reunió del CECOPI perquè plovia i hi havia molt de trànsit quan tots sabem on estava i amb qui estava? No fue fácil el viaje a causa del tráfico, va assegurar. De veritat que el senyor Mazón ens vol prendre per imbècils? Hi insistisc, tota la seua intervenció, de principi a fi, ha sigut un insult a la ciutadania valenciana, perquè demana confiança una persona que no té autoritat moral per a estar al capdavant d’aquesta calamitat colossal.
Aquest excantant vingut a més no dimiteix, la qual cosa vol dir que no pensa en el País Valencià i els seus conciutadans, sinó només en la seua eixida laboral. Si tinguera ètica i una miqueta d’autoestima sabria que no pot continuar al capdavant d’aquesta gestió. Es pensa que amb reformar el Govern valencià és suficient per a liquidar aquesta crisi política, i ell que va cedir la cartera de les emergències a Vox, ell que es va carregar la Unitat Valenciana d’Emergències perquè era una paradeta supèrflua i innecessària de Ximo Puig, ara té la barra d’anunciar la creació d’una Conselleria d’Emergències i Interior. De veritat, li hauria de caure la cara de vergonya.
Sincerament, és inconcebible que no assumisca cap responsabilitat. Aquells que dirigeixen les institucions són els que han de donar la cara i assumir compromisos perquè l’obligació de la democràcia és ser eficaç. Però mentre parlava des de la tribuna, feia la sensació com si ell mateix fora un espectador més de la seua compareixença, com si Mazón no fora el Molt No Honorable. Qui tenia aquell dia tota la comesa i missió de tot el que va passar era el president de la Generalitat Valenciana, amb nom i cognoms, Carlos Mazón Guixot, el qual, amb l’alerta roja decretada des de primeríssima hora del matí, havia d’haver sigut competent, haver suspés tota la seua agenda política i haver-se posat a encapçalar el gabinet de crisi.
El síndic de Compromís en Les Corts, Joan Baldoví, ha titlat Mazón d’insolvent ètic, moral i polític, i per això és indigne del càrrec que ocupa i no pot continuar en el seu lloc. Com a cantant no posa en perill a ningú. Com a governant fa més mal que una pedregada, per inepte i perquè culpa l’AEMET, la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, Teresa Ribera, Pedro Sánchez, el sursum corda i els qui no van saber llegir, atenció, els 62 avisos que des de la mateixa Confederació van enviar entre les 14 i les 19 hores. Ha dit, a més a més, que la informació aquell dia fou fragmentària i parlà d’una apagada informativa de dues hores per part de l’ens estatal. Una altra enganyifa. Cada cinc minuts, la Confederació actualitzava la informació en la pàgina web. Que ell, la consellera i els tècnics no foren capaços de mirar el lloc web és altra cosa. ¿Com va gosar parlar d’apagón una persona que va estar cinc hores desapareguda i sense agafar el telèfon mentre la gent moria ofegada? És de traca!
Aquest kamikaze suïcida políticament ha llegit fulls i fulls i fulls, tots en castellà evidentment, i només ha dedicat dues miserables línies a parlar de les víctimes i els seus familiars. Repetisc: 150 minuts d’intervenció i 22.500 paraules aproximadament. Quina falta d’humanitat, per favor i per favor! No hi ha reconegut cap error ni ha anunciat un sol cessament, tan sols la creació d’una Vicepresidència específica per a la reconstrucció i una nova Conselleria d’Emergències després de vanagloriar-se el 29 de novembre del 2023 d’haver eliminat la UVE. Davant tant despropòsit, els únics aplaudiments que ha rebut han sigut els de la bancada popular, i tampoc ha sigut una ovació ni molt llarga ni molt sorollosa. Ni Vox, el seu company de govern durant el primer any de legislatura, l’ha aclamat. Molt simptomàtic de la soledat en què es troba aquest farsant.
A Torrent, aquell fatídic dia, Rubén i Izan, dos xiquets de 3 i 5 anys, van morir arrossegats per la riuada perquè l’incapaç de Mazón estava de dinarot amb una amiga periodista en un clar exemple d’absentisme laboral. Com ells, dos-centes catorze persones més, a banda de les encara desaparegudes, de ben segur que hui podrien estar vives si l’innomenable haguera fet el seu treball, que era avisar la població de l’imminent desbordament del riu Magre i del barranc de Poio. No hi ha més veritat que eixa. O com diria el mític presentador d’informatius Alfredo Urdaci, así son las cosas y así se las hemos contado.
