Fins als 11 anys vaig viure a Villa San Giovanni, un poble calabrés del sud d’Itàlia des d’on t’embarques cap a Sicília, el país de la meua família paterna. Després de cada catàstrofe que passava tant a Sicília com a Calàbria, la queixa més comuna era Lo stato ci ha abbandonati, és a dir, l’estat ens ha abandonat. Amb la catàstrofe de la DANA d’octubre del 2024, he tornat a sentir eixa frase, però esta vegada en valencià. Només veig dos similituds entre el País Valencià i Sicília o Calàbria: la Mediterrània i el desconeixement social del fet que som una colònia d’un altre territori.
En la meua particular cerca de la meua identitat nacional, vaig rebutjar tant l’estat espanyol com l’italià. El principal motiu sempre ha sigut el menyspreu que estos estats tenen cap a l’Aragó, cap a Sicília i cap al País Valencià on vaig nàixer. I és, precisament en les catàstrofes, on més s’escenifica el tractament colonial cap a la població de la colònia. Els ciutadans de la colònia si bé mai hem sigut subjectes sinó objectes de l’estat, durant una emergència ho veiem molt millor. Som part de l’atrezzo utilitzat per l’estat per a justificar l’objectiu escollit per a nosaltres: oferir serveis i recursos humans i mediambientals al turisme.
La matinada del 28 de desembre del 1908 hi va haver un terratrémol, seguit per un tsunami, a l’estret de Messina. Este, a banda de destruir quasi per complet les ciutats de Reggio i Messina, va provocar la mort de més de cent mil persones, quasi el 60% de la població de l’època. Les primeres ajudes a arribar foren les que vingueren de vaixells russos i anglesos. Les ajudes italianes tardaren dies, hi enviaren vint mil soldats amb l’objectiu principal d’evitar els saquejos als bancs de les ciutats. El repartiment d’aliments era lentíssim i la gent s’autoorganitzava com podia. La reconstrucció va tardar moltíssim i les cases provisionals duraren més de 100 anys, crec que encara en queden algunes. Salvant les distàncies, jo hi veig similituds, amb més d’una catàstrofe ocorreguda al País Valencià.
Després de la DANA de 2024 al País Valencià, ens hem resignat a utilitzar termes com «ajuda humanitària», més propi als països subdesenvolupats, a lloar la solidaritat de la gent que envia la seua ajuda provinent de tot arreu i a normalitzar que en absència d’estat el poble salva el poble mitjançant l’autoorganització. Seria meravellós si esta autoorganització fora el fruit d’una revolució popular anarquista valenciana, però esta ha vingut a satisfer la necessitat d’un poble enfangat i destrossat, amb la total absència de l’estat espanyol que hi va arribar tardíssim, per intentar traure rèdit polític amb la desgràcia ocorreguda a la colònia valenciana.
Tots vam sentir molta vergonya quan el poc honorable president Mazón va enviar un tuit amb un compte bancari per a demanar diners a la gent. Com ha sigut possible, que el president del nostre país demanara diners als seus ciutadans per a ajudar? Com ha sigut possible, que durant dies les persones dels pobles afectats es van alimentar només del que rebien de l’ajuda que portaven milers de voluntaris en les seues motxilles i carros i que havien comprat amb els seus diners? Com ha sigut possible, que els mateixos voluntaris van acabar amb totes les existències de graneres, botes i poals comprant-les en ferreteries i botigues de xinesos, per a anar a llevar fang als carrers? Com ha sigut possible, que els agricultors de mig país portaren els seus tractors a retirar cotxes i fang, pagant-se ells mateixos el gasoil? Com és possible, que els professors i pares hagen hagut de netejar les escoles perquè els xiquets puguen tornar a classe? En quin cap cap que la tercera àrea metropolitana més gran d’un estat de l’Europa Occidental siga abandonada d’esta manera i que haja de confiar, durant dies, en la solidaritat, el temps i els diners de la gent?
Per moltes voltes que li donem a estes preguntes, per molts debats sobre competències que fem, per molt que el PP diga que la culpa és del PSOE, per molt que el PSOE diga que la culpa és del PP i per molt que Vox diga que tot és per culpa de Sánchez i de les autonomies, al remat l’única explicació possible a tot açò és que hem tingut la mala sort de tindre un narcisista incompetent al capdavant de la Generalitat i viure dins un estat que ens tracta com una colònia. Un estat que s’excusa en unes competències autonòmiques que mai ha respectat i que ara, just ara, ha decidit respectar per a guanyar-li al duo Feijóo-Ayuso la batalleta ideològica madrilenya per a mantindre el poder al govern.
No vull acabar sense recordar-me dels fets ocorreguts a Paiporta amb la visita colonial del rei i Sánchez, acompanyats del delegat colonial Mazón. I els vull recordar per què a Sicília al 1992 va passar una cosa pareguda, després de la mort del jutge Borsellino i els seus escortes en un atemptat de la Màfia, la gent va escridassar el president de la República italiana i el va fer fora de la Catedral de Palerm durant els funerals dels escortes. I no només això, va cridar ben fort fuori la mafia dallo statio i fuori la mafia dalla chiesa, és a dir, fora la Màfia de l’estat i fora la Màfia de l’església. El poble sicilià va acusar l’estat italià i la democràcia cristiana italiana de ser la Màfia. Bé, el poble de Paiporta va acusar d’assassins el Rei, Sánchez i Mazón. Per molt que l’esquerra madrilenya intente convéncer-nos que tot va ser orquestrat per uns nazis madrilenys que odien Sánchez, la ràbia del poble de Paiporta es va fer ben visible i parlava en nom del poble valencià. El passat dissabte ho vérem als carrers de València, Elx i Alacant durant les manifestacions.
Ara només desitge que no passe el que als sicilians els passa sempre: canviar-ho tot per no canviar res. I en això, l’única esperança que tinc és que el valencianisme estiga a l’altura i no deixe que no es canvie res quan torne al govern l’esquerra valencianista. No cal aspirar a pactar amb el PSOE, cal aspirar a més, a molt més.
