Ja fa tres anys que vaig escriure sobre un tema que ara vull reprendre: Privatitzar, externalitzar. S’hi tractava de la tendència, en alguns àmbits de l’Administració pública, de delegar algunes de les seues funcions en entitats o empreses privades. En parlava a propòsit de les ECUV, les entitats acreditades per a emetre un certificat equivalent al preceptiu informe que habitualment redacta i signa l’arquitecte municipal, de cara a la tramitació d’una llicència d’obres o declaració responsable. És a dir, els certificats que emet l’ECUV substitueixen l’informe tècnic municipal (favorable o desfavorable). La concessió de la llicència d’obres continua sent una competència exclusiva municipal, però la intervenció de les ECUV pot escurçar molt el temps de tramitació, quan l’ajuntament no té prou recursos humans per a verificar els projectes tècnics que acompanyen les sol·licituds de permís d’obra. Cal recordar que molts ajuntaments —entre els quals alguns dels més grans— acumulen retards en la tramitació dels expedients urbanístics, que poden arribar a mesos i fins i tot anys, com en el cas de l’Ajuntament de València. Això és un problema greu que afecta l’economia en general.
Les ECUV són empreses privades. Per això es parla d’externalització o privatització de serveis públics. Ara bé, són entitats acreditades per la mateixa Administració —la Generalitat Valenciana, en aquest cas—, la qual cosa comporta un alt grau de fiscalització, que afecta no només els seus procediments tècnics sinó també les seues tarifes, regulades per la Conselleria competent. Des de juliol del 2020 hi ha un registre oficial d’aquestes entitats. Avui s’hi inclouen onze entitats registrades, les quals poden intervenir en la tramitació de llicències de qualsevol ajuntament del País Valencià. D’aquestes onze entitats, la millor és Vistiplau Control. És la meua. És la que ofereix una gestió més àgil, directa i de primera qualitat. I si aquests arguments no us convencen, en tinc un altre: és l’única entitat que ofereix els seus serveis completament en valencià, avantatge que necessàriament ha de ser definitiu per al lector de Diari La Veu.
Després d’aquesta breu pausa publicitària, i reprenent el fil d’aquest article, el fet constatable és que, durant aquests últims tres anys, les tramitacions de permisos municipals a través de les ECUV no han augmentat tant com era d’esperar i persisteix el col·lapse en alguns ajuntaments. Hi ha una reticència davant de la intervenció de les ECUV i convé examinar-la. Deixaré ara de banda els factors que tenen a veure amb els interessos estrictament corporatius i em centraré en els arguments generals que sostenen aquestes reticències. Aquests arguments es fonamenten en una qüestió de principis: la derivació dels serveis públics cap a empreses privades és perversa per se, perquè contradiu i corromp el mateix concepte de servei públic. Els qui hi estan absolutament en contra parlen de privatització. Els qui hi estan absolutament a favor, també. Els més prudents parlen d’externalització o de col·laboració publicoprivada. Potser es tracta d’un especiós joc de paraules. Usar un terme o l’altre per descriure aquesta estratègia és ja una presa de posició.
Notem que els dos bàndols no coincideixen amb els de l’esquerra i la dreta, cada vegada més diluïdes i confuses. Pot semblar que aquesta qüestió de principis és característica ideològica de les esquerres, però les dretes, sovint ben representades per determinats cossos de funcionaris de l’Administració, la comparteixen, perquè entenen que qüestionar-la comporta un afebliment de l’Estat. Dretes i esquerres són igualment partidàries de l’Estat, de l’Estat de Dret. Avui no hi ha ningú que hi estiga en contra. Les esquerres posen l’accent en les possibilitats de distribució de la riquesa que l’Estat pot implantar, però no reneguen de l’ús de la força que monopolitza. Les dretes veuen necessari l’Estat justament perquè és l’instrument de l’ordre, però no obliden —ja no ho poden oblidar— la seua funció social de desactivació de conflictes i revoltes, mitjançant l’assistència social i una certa moderació de les desigualtats. Fa cent cinquanta anys que es va pronosticar l’extinció de l’Estat, el qual no sols no ha desaparegut sinó que ha eixit victoriós i reforçat de totes les lluites del segle XX. Capitalisme i comunisme han convergit en aquest gran consens sobre l’Estat. Tant, que les lluites d’avui són lluites entre els estats o entre els estats i les nacions que aspiren a tenir-ne un de propi. Probablement, és el consens sobre la necessitat de l’Estat el que fa difícil de mantenir clarament delimitats els perfils ideològics de dreta i esquerra. L’esquerra vol més estat; la dreta, també. La tecnologia els hi donarà suport logístic.
Quan parlem de l’Estat, parlem de molt més que de la seua organització estrictament administrativa. Encara que ens costa reconèixer-ho, cal incloure en aquesta estructura molt més: per exemple, els partits polítics, els sindicats i les ONG, com també les grans empreses i els seus lobbies. En realitat, tots els ciutadans formem part activa de l’Estat, no només com a súbdits sinó també com a peces del seu engranatge. Fins i tot treballem per a ell quan fem qualsevol tramitació telemàtica, cada vegada més freqüent. Quan els països comunistes van descobrir el capitalisme, els països capitalistes ja feia temps que havien descobert les bondats de l’Estat. Tant ha contaminat l’Estat la societat en general, que l’activitat privada és cada vegada més regulada i controlada per l’Estat, mitjançant mil lleis, decrets, reglaments, inspeccions… Per això, com més va més difícil és distingir l’activitat privada de la pública. La corrupció? Afecta tant l’una com l’altra. Ho sabem, com sabem que tots els casos de corrupció s’han alçat sobre la col·laboració publicoprivada. La qualitat i la motivació en el treball? La incompetència i la desgana és habitual trobar-la tant entre molts funcionaris com entre molts treballadors de les empreses privades. El lucre personal? També els sous públics lucren els funcionaris. Si no, no anirien a treballar. Sense lucre, tampoc no funcionarien les ONG ni les entitats sense ànim de lucre, curiosament anomenades d’aquesta manera, com si les persones que les fan marxar no hi tinguessin un interès econòmic particular, lucrant.
Però l’Estat té un problema, un problema gros, i és conscient que l’ha de resoldre si vol sobreviure. L’Estat se sustenta en una administració que no pot créixer més. Viu de l’endeutament i dels impostos, és a dir, de l’activitat productiva, real i limitada. De tant en tant, els diaris parlen de l’«abisme fiscal», expressió que a mi em fa rodar el cap. La catàstrofe mai no arriba, però jo visc en un ai. Descartada la profetitzada extinció de l’Estat, el perill ara és el seu col·lapse. A la llarga, l’Estat no tindrà altra alternativa que externalitzar determinats serveis. És el que ja fan les empreses privades, que redueixen al mínim el seu personal. La resta ho externalitzen, és a dir, ho subcontracten. Això les dota d’una flexibilitat que d’altra manera no tindrien. A costa, és clar, de la precarietat dels assalariats, en l’últim esglaó de la cadena de la subcontractació. Per cert, que aquesta també ha tingut mala fama, no sols per aquesta raó sinó perquè sovint ha generat descoordinació i mala qualitat en el resultat. Com l’externalització, és perversa si equival a desentendre’s de la prestació externalitzada —per part de l’administració— o subcontractada —per part de l’empresa. Però de nou tenim davant una qüestió de noms que ens ofusca. Què és una licitació pública, al capdavall, sinó una subcontractació per part de l’Administració?
Fa poc, en unes jornades sobre les ECUV, un prestigiós secretari d’ajuntament va argumentar la seua oposició a aquesta figura de la tramitació urbanística: «¿us imagineu —preguntava a l’auditori— l’administració d’Hisenda o la de Justícia externalitzant les funcions respectives?» Jo sí que m’ho imagine. De fet, en el sistema judicial, des de sempre, s’ha fet això mateix a l’hora d’encarregar un dictamen com a mitjà de prova en un procediment. La figura del pèrit judicial, completament integrada en l’ordenament jurídic, no és altra cosa que una externalització. El pèrit judicial no és un pèrit de part, ni de la demandant ni de la demandada, encara que són les parts que n’assumeixen el cost. El pèrit judicial és el pèrit del Tribunal, sense vincles ni interessos amb les parts. Però no forma part del cos funcionarial de l’administració de justícia. ¿Us imagineu —ara regire jo la pregunta— que els tribunals de justícia haguessen de mantenir una plantilla amb tots els pèrits necessaris per als seus variadíssims litigis? Caldrien economistes, arquitectes, enginyers, cirurgians, oftalmòlegs, topògrafs, experts en mil disciplines… Afegiu-ne un llarguíssim etcètera. Tots aquests pèrits —tot un exèrcit— intervenen com a empreses privades o com a professionals liberals. Els seus dictàmens «dicten» sentència, en els aspectes tècnics respectius. I cobren —es lucren— pels seus serveis d’acord amb les seues pròpies tarifes lliures. No estan fiscalitzats en la seua competència i procediments, ni en la seua imparcialitat, més enllà d’acreditar la titulació exigida i de no infringir un imponderable codi deontològic. En realitat, els exemples d’externalització de l’Estat abunden. Fins i tot en funcions monopolitzades, com la militar.
En fi, les externalitzacions —com les de les ECUV—, ni són una novetat ni cap «ideologia» les impugnarà, perquè cap «ideologia» vigent qüestiona la necessitat de l’Estat i perquè és el mateix Estat que imposarà les externalitzacions, seguint la seua pròpia lògica de supervivència, la seua raó d’Estat. Aquest és l’estat de la qüestió: la qüestió de l’Estat.
