La cavalcada d’en Quixot

Encara que una vegada passen els Reis (o els Reixos, com a cadascú li agrade més) el Nadal de seguida ens sembla remot, no em resistisc a escriure sobre la Cavalcada del Cap i casal i sobre les reaccions posteriors.

Per començar no deixa d’impressionar-me la relació que té la dreta que governa la capital del país amb qualsevol signe de valencianitat. Perquè bàsicament els canvis que es van dur a terme a la cavalcada consistien a eliminar qualsevol referència a la cultura pròpia, qualsevol element que, amb la participació d’actors i actrius de carrer valencians i valencianes estava donant un caràcter propi a la cavalcada i el bandejament absolut del valencià. I tot això per a substituir-lo pel Quixot, que certament no en té la culpa, i pel que la regidora va anomenar contes de tota la vida, però que es limitaven a ser una mena de barreja d’elements de pel·lícules nord-americanes. És a dir, no és que la dreta substituïsca uns elements valencians per altres, és que el que fa és desvalencianitzar i desperfilar l’esdeveniment tant com va poder.

Jo no sé si hi haurà cap altra dreta a l’estat espanyol amb eixa mena d’al·lèrgia a la cultura popular pròpia i a la cultura pròpia en general. No deixa de ser una altra manifestació del que Josep Vicent Marqués anomenava «mala consciència». En el fons perceben la diferència, la consideren una mena de defecte respecte a la plena espanyolitat i es dediquen a amagar-la, a ofegar-la, a fer-la desaparéixer. L’altre dia vaig recordar quan, en veure una muixeranga aixecant-se en la plaça de l’Ajuntament amb ocasió de la cavalcada de les Magues de Gener (per cert, prohibida enguany pels suposats paladins de la llibertat, però que no poden ser més sectaris) un home va començar a bramar no massa lluny de mi indignat perquè havien dut els castellers catalans: ignorància barrejada amb autoodi. Em costa assumir que el seu electorat -lamentablement majoritari- participe íntegrament en aquesta mena de complex i s’ho passaren d’allò més amb la «nova» cavalcada doblement colonitzada. Coses del Cap i casal, supose.

Que la cavalcada s’obrira amb uns ninots cabuts (una cosa que he aprés és que es diuen funkos) representant els personatges del Quijote és tota una declaració de principis. I no perquè tinga res en contra de la novel·la de Cervantes, sobre la qual he donat fins i tot classes, sinó perquè recorda el «viva Cervantes» amb el qual l’espanyolisme furibund tractava de fer callar la més tímida manifestació de regionalisme als inicis del segle XX. Que siga una reutilització de figures procedents d’una cavalcada de les festes d’Albacete em sembla graciós i molt significatiu, precisament perquè en efecte són un element identitari i arrelat a la terra en la ciutat manxega. Les relliscades i passades de frenada menystenint Albacete que he llegit en xarxes no m’han paregut oportunes. Des de l’iberisme ben entés, tot el meu respecte per a unes figures manxegues celebrant la seua comunitat en un acte central de les seues festes. Patètic és qui les lloga per reutilitzar-les després de proclamar que ara sí que ens anàvem a assabentar de com es feien les coses. Una cavalcada tradicional, que deia el seu palmero de confiança.

Una altra cosa és que seria interessant saber exactament quant ha costat llogar eixes figures reutilitzades, a qui s’han llogat i en general el trajecte d’eixos diners i si alguna part s’ha perdut pel camí. I això ja va més enllà de l’imaginari social i els esdeveniments festius, encara que podria ser que ens portara a una de les més arrelades tradicions de la nostra dreta.

Per desconeixement, per ideologia i qui sap si de pas per fer un tripijoc amb diners marca de la casa, l’Ajuntament que amb prepotència presideix María José Catalá ha donat molts arguments per a la crítica i li ho ha posat fàcil a l’oposició. Per això és tan lamentable que per a l’exvicealcaldessa de la ciutat, Sandra Gómez, la manera de desqualificar la cavalcada siga anomenar-la «mala cabalgata de pueblo». Que una persona suposadament d’esquerres personifique d’aquesta manera el classisme i l’arrogància de la capital de l’Horta és també un altre exemple de mala consciència i d’autoodi. «Aldeano el que no bote», cridaven l’altre dia al partit entre el València i el Vila-real uns indocumentats a Mestalla, eixe estadi ple de gent dels pobles, avergonyint-nos a la immensa majoria dels valencianistes. Com és de trist pensar que la cap dels socialistes del Cap i casal, malgrat tindre companys i companyes de partit alcaldes, alcaldesses, regidors i regidores de pobles, podria sentir-se d’allò més identificada amb eixos càntics. Doncs que bote, aleshores l’orgullosa capitalina. Quina manera més estúpida de girar en contra seua una errada evident de la dreta.

En fi. Recordem allò de la consciència de no ser res si no s’és poble, que el menyspreu als pobles i comarques és senyal d’ignorància i d’alienació i que un dels problemes que té el nostre país és la tendència que té la que va ser capital del regne i va donar-li nom a oblidar-se de qui és.