La cabra

A la cèl·lula de Sueca vaig conèixer també dos bessons. Un dissabte ens vam reunir tots els militants, no sé per què, i després vam anar a sopar a un bar on feien pollastres a l’ast. Un bessó en demanà un i se’l menjà sencer. Només deixà els ossos.

El meu amic Víctor Labrado, una de les persones més intel·ligents i divertides que conec, m’ha assabentat que tots dos germans van morir fa uns anys amb pocs mesos de diferència.

Vaig coincidir amb un d’ells l’any 1980 a Prada, a la Universitat Catalana d’Estiu. Érem alumnes del curs de sexologia aplicada i en un moment determinat ell va dir que un amic seu es follava una cabra. (Sabeu el proverbi indi? Per a la procreació, la dona; per al plaer, l’home; per a l’èxtasi, la cabra!) Algun company de classe devia ser dur d’orella perquè el cas va se que, quan va eixir d’allí, començà a escampar per tota la Universitat que el meu amic era bestialista! Les xiques decents, quan el veien venir de cara, giraven cua i fugien aterrides. El mal era que ell i jo anàvem sempre junts i per tant fugien també de mi.

Algunes nits érem asseguts als esgraons del pati i de la penombra sorgien uns personatges que, a pesar de no haver-los vist mai anteriorment, no ens eren desconeguts del tot. Els mitjans espanyols els presentaven com a terroristes. Eren militants de Terra Lliure que vivien refugiats a la Catalunya Nord, on es guanyaven la pataqueta amb treballs diversos. Aquells dies en què se celebrava la Universitat no podien vèncer la temptació de venir-hi a saludar amics i coneguts.

Feia unes setmanes havien travessat clandestinament la frontera i havien fotut un vol d’hòsties impressionant a un energumen que maltractava la germana d’un d’ells. L’escarment havia sigut mà de sant pel que semblava.

Com venien es fonien entre les ombres…

Un altre militant suecà del PSAN, del qual soc encara amic, ha sigut en la vida civil bomber, dolçainer, dansaire, espaser d’un ball tradicional i fins i tot la seua cara ha servit de model per modelar el gegant masculí de les processons de la capital de la Ribera Baixa. Érem uns cracks o no, els psaners? Per fer la geganta s’han inspirat en la seua dona. Al costat d’un home gran hi ha sempre una súper dona.

Torne arrere. Als pocs dies de militar al PSAN em van tirar un sobre gran per sota la porta de casa. Era propaganda del PSPV, que havíem demanat un cosí meu i jo.

Ens van convocar un dissabte de nit a la casa de Rafa Juan i Josepa Cucó, que en aquella època eren matrimoni. Crec que era un àtic del carrer Cabanyal, de Cullera.

Hi actuà com a mestre de cerimònies Alfons Cucó, que ens va deixar a tots amb la boca oberta. Llàstima que jo ja era militant del PSAN.

Uns dies més tard vaig visitar Rafa i Pepa i els vaig dir el que feia el cas: el seu parent m’havia convençut, però jo ja m’havia compromès. Ells intentaren persuadir-me perquè abandonara el partit independentista i m’afiliara al PSPV. Però jo era un home de paraula.

Més d’una vegada m’he preguntat què hauria passat si haguera fet el que m’aconsellaren. Hauria triomfat en política? Al cap de pocs mesos d’allò, el PSPV es va integrar al PSOE i els valencianistes més espavilats van obtenir càrrec de seguida. No sabré mai on hauria arribat perquè era un home de paraula. Companys d’estudis meus i coneguts de la vida civil hi entraren per aquella època i alguns han fet carrera malgrat que no eren precisament llumeneres, sinó més aviat cogombres de mata morta.