Quan parlem de l’estat del benestar, tots sabem, més o menys, a què ens referim. Pensem en la sanitat i l’educació públiques, en les pensions i en els serveis socials. Són els quatre pilars sobre els quals hem construït bona part de la nostra idea d’una societat digna: que una persona puga anar al metge sense preguntar-se abans quant li costarà; que un xiquet o una xiqueta puga estudiar independentment dels ingressos de la seua família; que qui ha treballat tota una vida tinga dret a una pensió; o que, quan algú cau en una situació de vulnerabilitat, existisca una xarxa pública capaç d’acompanyar-lo i protegir-lo.
Sí, són conquestes enormes i, precisament per això, sovint les donem per descomptades. Les hem de defensar de la il·lògica onada neoliberal que recorre el món. I, a més, hauríem d’incorporar a la solidesa estructural de la nostra societat el dret a l’habitatge i la garantia d’uns ingressos mínims.
Però potser també ens hem acostumat a donar per descomptada una altra cosa encara més elemental: el lloc físic on tots aquests drets han de poder exercir-se.
Hem anat pensant el medi ambient com una qüestió complementària, quasi com una carpeta separada dins de l’Administració. D’una banda, les polítiques serioses: l’economia, la sanitat, l’educació, l’ocupació i les pensions. De l’altra, el medi ambient, amb els seus arbres, els espais naturals, el reciclatge i les campanyes de sensibilització. Com si protegir la natura consistira principalment a conservar paisatges agradables o espècies que viuen lluny de nosaltres.
La realitat ens està obligant a abandonar definitivament aquesta concepció.
Al País Valencià sabem perfectament què significa una calor que s’allarga durant dies i nits; què implica veure camps sotmesos a sequeres quasi mortals; què passa quan una pluja torrencial converteix un barranc en una força destructiva; o què significa que un incendi obligue a evacuar urbanitzacions i municipis sencers. També sabem que la Mediterrània s’escalfa, que els episodis extrems deixen de ser tan extraordinaris i que allò que abans descrivíem com un problema de futur forma part, cada vegada més, de la gestió quotidiana del present.
I aleshores apareix una qüestió de fons que hauríem de plantejar-nos amb més freqüència i serietat: de què serveix garantir drets si no garantim abans les condicions mínimes perquè la vida siga viable?
Podem disposar d’un magnífic sistema sanitari i, al mateix temps, mantindre ciutats on la contaminació contribueix a emmalaltir la població. Podem invertir milions a ampliar hospitals mentre continuem construint barris sense ombra, habitatges incapaços de protegir-nos de la calor i espais urbans on una persona major troba enormes dificultats per caminar durant una vesprada d’agost. Podem tractar molt bé una persona després d’un colp de calor, però seria molt més intel·ligent evitar que haguera d’arribar a urgències.
Això significa entendre que la sanitat comença molt abans de la porta de l’hospital. Comença en la qualitat de l’aire, en l’aigua que bevem, en la temperatura que tenim a casa, en la possibilitat de dormir durant una nit de calor extrema i en la presència d’arbres i zones verdes als nostres barris. Renaturalitzar els espais urbans, crear ombra, rehabilitar habitatges, reduir la contaminació o adaptar les residències de persones majors no són només polítiques ambientals. Són també polítiques de salut pública.
Un sistema educatiu habitable
El mateix podríem dir de l’educació. Fa anys que discutim sobre currículums, tecnologia, ràtios, instal·lacions i qualitat educativa, però encara acceptem amb massa normalitat que hi haja alumnat intentant aprendre en aules sobreescalfades.
Adaptar els centres educatius al clima que ja tenim no hauria de ser considerat un luxe ni una actuació extraordinària. Hauria de formar part de la infraestructura bàsica del sistema educatiu, igual que la calefacció, l’accessibilitat o la seguretat.
Pensions, habitatge i vulnerabilitat
I podríem continuar amb les pensions. Garantir uns ingressos dignes a una persona major és una conquesta social imprescindible, però aquesta pensió no garanteix per si mateixa una vida digna si la persona viu en un habitatge mal aïllat, no pot assumir el cost de climatitzar-lo i ha de passar mesos protegint-se d’unes temperatures que posen en risc la seua salut.
El mateix passa amb els serveis socials: podem reforçar-los tant com vulguem, però sempre arribaran tard si continuem multiplicant les condicions que generen vulnerabilitat.
Per això crec que hauríem de començar a parlar del medi ambient com una part essencial de l’estat del benestar. Fins i tot parlar d’un cinqué pilar es queda curt, perquè el medi ambient no és una columna més al costat de les altres. És el terreny sobre el qual estan construïdes totes.
I aquest terreny s’ha de defensar amb polítiques concretes, no únicament amb declaracions.
Adaptar pobles i ciutats
Una de les primeres obligacions és adaptar les nostres ciutats i pobles a les noves circumstàncies climàtiques. Això significa plantar més verd, però no fer-ho sense criteri ni reduir-los a una funció ornamental. Necessitem ombra allà on realment fa falta: en els itineraris que utilitzen les persones majors, en les places, davant dels centres de salut, als patis escolars, en les parades d’autobús i als carrers que concentren l’activitat comercial.
Necessitem identificar i ampliar els refugis climàtics, adaptar biblioteques, centres socials i equipaments municipals perquè puguen oferir protecció durant els episodis de temperatures extremes, i rehabilitar tant els edificis públics com els habitatges més vulnerables.
També necessitem revisar la manera com construïm les ciutats. Ja no podem continuar dedicant enormes superfícies a l’asfalt i al vehicle privat, generant espais que absorbeixen calor durant el dia i la continuen alliberant durant la nit. Renaturalitzar barris, incorporar paviments permeables, recuperar espai per a les persones, millorar el transport públic i crear itineraris segurs per caminar o anar amb bicicleta no són simplement decisions estètiques o urbanístiques.
Són mesures d’adaptació climàtica que, a més, redueixen la contaminació, el soroll i les desigualtats.
L’aigua i la prevenció
L’aigua és un altre dels grans exemples. Obrim l’aixeta i esperem que n’isca, com si fora una garantia natural i permanent. Però, en un territori mediterrani, no podem continuar actuant com si la disponibilitat d’aigua fora infinita.
Cal reduir les pèrdues de les xarxes, reutilitzar-ne més, protegir els aqüífers, millorar els sistemes de reg i planificar qualsevol desenvolupament urbanístic tenint en compte la disponibilitat real dels recursos hídrics. No té sentit demanar responsabilitat a la ciutadania mentre es toleren sistemes ineficients que perden grans quantitats d’aigua abans que arribe a les cases o als camps.
La prevenció d’incendis, inundacions i ventades també hauria d’entrar de ple en aquesta idea ampliada de l’estat del benestar. Un paisatge agrari viu, la ramaderia extensiva, la gestió forestal, el manteniment dels mosaics agrícoles i forestals o la recuperació de terrenys abandonats poden ser tan importants per protegir un poble com moltes infraestructures convencionals.
De la mateixa manera, davant les inundacions hem d’assumir que l’aigua necessita espai i que no podem continuar ocupant sistemàticament zones inundables per després sorprendre’ns quan l’aigua les recupera. Restaurar barrancs, conservar aiguamolls, recuperar zones d’expansió natural de les avingudes i implantar sistemes urbans de drenatge sostenible és també protegir persones, habitatges i activitat econòmica.
La natura és, en moltes ocasions, la nostra primera infraestructura de protecció. Un bosc ben gestionat pot protegir un territori. Un aiguamoll pot amortir una inundació. Un sòl viu pot retindre aigua. Una duna pot protegir la costa. I, tanmateix, hem dedicat molts més esforços a reconstruir després que a conservar abans.
Una qüestió d’igualtat
Hi ha, a més, una dimensió social que no podem ignorar. La crisi climàtica no afecta totes les persones de la mateixa manera. Una onada de calor pot elevar el termòmetre per a tothom, però no totes les persones tenen aire condicionat, una casa ben aïllada o recursos per pagar una factura elèctrica elevada.
Una inundació pot afectar tot un municipi, però no totes les famílies tenen estalvis, assegurances o alternatives d’habitatge. Una sequera pot afectar tots els agricultors, però no tots tenen la mateixa capacitat per resistir diverses campanyes desastroses.
Per això, la política ambiental és també política social. Si l’estat del benestar va nàixer per evitar que la renda determinara completament l’accés a la sanitat, l’educació o una vida digna durant la vellesa, no podem acceptar que siga ara la renda la que determine qui pot protegir-se de la calor, qui viu en un barri amb arbres, qui pot rehabilitar la seua casa o qui té recursos per recuperar-se després d’una catàstrofe.
De qui és la responsabilitat?
En tot això, la ciutadania també té un paper. És evident que les grans decisions corresponen a les administracions: l’urbanisme, les infraestructures, la gestió de l’aigua, la política energètica, el transport, la protecció civil i la gestió forestal no poden descansar únicament sobre decisions individuals.
Però tampoc podem reduir el nostre paper a separar correctament els residus a casa. La participació ciutadana, l’exigència de responsabilitats i la defensa activa del territori també formen part de la resposta.
Quant costa protegir el medi ambient? Potser ha arribat el moment d’invertir la pregunta i calcular quant costa no protegir-lo.
Quant costa reconstruir un poble després d’una inundació? Quant costa apagar un gran incendi? Quant costa perdre una collita? Quant costa adaptar a correcuita un hospital, una escola o una residència quan arriba una onada de calor? Quant costa, en malalties, la contaminació? Quant costa perdre sòl fèrtil, biodiversitat, recursos hídrics o litoral?
I, sobretot, quant costa en vides?
Una base per al benestar
La sanitat, l’educació, les pensions i els serveis socials continuaran sent els quatre grans pilars de l’estat del benestar, i tenim l’obligació de defensar-los. Però potser el gran repte polític dels pròxims anys serà entendre que aquests pilars necessiten una base estable.
Un territori amb aigua, aire respirable, aliments, boscos i cultius vius; ciutats habitables; una mar saludable; i una població preparada davant dels impactes que ja sabem que arribaran.
Això és medi ambient, però és també salut, economia, seguretat, igualtat i protecció social.
En definitiva, és estat del benestar.
Perquè protegir el medi ambient no significa protegir una cosa que està fora de nosaltres. Significa protegir les condicions que fan possible tota la resta.
I abans de garantir el benestar, hem de garantir una cosa encara més elemental: que el lloc on vivim continue sent habitable.
