Esquemàticament. El sistema bancari es forjà sota el protagonisme dels bancs privats que fundaren els bancs centrals, com a prestadors d’última instància, per tal protegir-se dels perills de fallides per retirades de depòsits (vegeu «La doble estructura del sistema bancari de banc central»). Una història amerada en la conxorxa entre el poder polític, necessitat de finançament, i el poder de les elits bancàries, tenaç en prescriure les regles del sistema monetari i en mantindre els seus privilegis. I així, els bancs privats del sistema són els clients dels bancs centrals, a qui poden amprar diners a baix interés mentre en presten a interessos més elevats als actors econòmics de la societat: governs, empreses i particulars.
Un sistema monetari alternatiu, sobre el qual fiu algunes consideracions en «Lloguer de diner cobrat en diner?» –l’anterior peça, és aquest sistema centralitzat, però en absència d’interessos. Ja vaig parlar-ne en diversos articles de l’estiu de 2021. Per exemple, en «On posem la prioritat?» apuntava que la renúncia al concepte d’interessos en diner sobre el préstec en diner donaria lloc a una estructura bancària diferent a la del sistema hegemònic. La banca privada, desincentivada, suposadament s’autoexclouria. En aquell text, la versió sense interessos era un constructe mental (en la nostra illa experimental, Experior) on els actors econòmics són clients directes del banc central, un organisme públic, el funcionament del qual (sous i instal·lacions) seria sostingut per via pressupostària. La societat que adopta aquest sistema monetari rebutja la idea de la reproducció del diner, que roman com a instrument facilitador dels intercanvis, lubricant del comerç.
Crèdit mutu intermediat
En un sistema de diner-deute descentralitzat –el crèdit mutu, els comptes en dèbit representen la producció que els seus titulars han d’elaborar i vendre per a compensar la producció d’altres membres de la comunitat que ells ja han comprat a crèdit. Normalment, les comunitats de crèdit mutu regulen minsos límits de dèbit i crèdit, i demanen que els saldos retornen a zero amb certa freqüència (vegeu «Ecoxarxes»). D’eixa forma, els diners es creen i destrueixen, sense excessos ni mancances, ajustant-se mecànicament a la successió de compravendes. L’organisme gestor solament té una funció supervisora i comptable.
L’empresa de serveis Sardexpay S.A., que gestiona la comunitat usuària de la moneda sardex fundada a Sardenya, ens proporciona un exemple de transició del crèdit mutu a diner-deute centralitzat sense interessos. Amb el producte Efficio+ (vegeu «El disseny de la moneda sardex») l’empresa ofereix als membres un crèdit que sobrepassa els límits regulars del sistema. No hi ha cap compravenda. L’entrega del crèdit no està contrabalançada per l’entrega de productes, com en el crèdit mutu pur. Assegurant-se de la solvència del membre prestatari, Sardexpay li anticipa diners per a escometre un projecte que en necessita més dels que li proporcionen els límits del crèdit mutu. Es gastarà el crèdit en la comunitat sardex i, quan venga els seus productes i retorne el crèdit en quotes, haurà tingut lloc el que podem definir com a crèdit mutu intermediat (i derivat a futur). Sardexpay ha avançat els diners, creant-los quan concedeix el préstec.
L’ajust dels diners-deute (sense interessos) a l’oferta de béns
Aquests avançaments de diners, propis del sistema bancari real i de la banca pública imaginada a dalt, permeten alguns productors obtindre o elaborar els béns que posteriorment posaran a la venda. També els consumidors poden disposar d’un poder de compra sobtadament superior. Però la connexió d’aquests crèdits avançats amb la venda de la producció, es recobreix d’incertesa. L’ajust automàtic producció-consum propiciat pel crèdit mutu, es dilueix. Els organismes centrals intervenen. Com en el sistema hegemònic, el govern d’Experior continua tenint els botons de política fiscal, impositiva (per treure diners de circulació), i de la seua despesa (per posar-n’hi), com vaig discutir en l’article «Impostos». La banca pública de l’illa, però no té els mecanismes de política monetària dels bancs centrals, que vaig comentar en «Les operacions del banc central», encarint o abaratint el preu del diner (els interessos) per a contraure o expandir el crèdit. Solament li resten dues eines: l’estudi i avaluació de la viabilitat dels projectes associats als crèdits que se li sol·liciten, i la demanda de béns-garantia del prestatari per tal d’executar-los en cas d’incompliment. Els béns-garantia, en valor concordant amb el que manqués per retornar, passarien a propietat comunitària, ja que la societat és la titular de la banca pública.
L’ajust entre el diner que circula i l’oferta de béns i serveis és necessari per a lligar el diner a l’economia productiva i procurar l’estabilitat. L’excés de diner competint per la producció promou una pujada de preus, la inflació. Amb l’absència d’interessos, l’estímul del sistema bancari real de matriu privada no s’ha transferit a la nostra banca pública imaginada. L’acumulació de guanys en diner mitjançant la seua reproducció, l’expansió del crèdit en benefici propi, estan exclosos dels seus objectius. En el si del sistema monetari hegemònic el mòbil de reproduir els diners també opera en la societat, agullonant la possibilitat del desencadenament de bombolles financeres(1). Una possibilitat remota en la societat on funcionés el sistema monetari alternatiu sense interessos.
Acabant, enllace a una altra peça de fa tres anys titulada «L’argument Zimbabwe», on continuí analitzant aquest sistema de diner-deute centralitzat, sense interessos. Vaig combatre la idea que el finançament directe del banc central als governs, sense la intermediació de la banca privada, siga necessàriament inflacionària. També vaig descobrir un projecte amb idees properes a les del model mental de banca pública que he descrit: el Public Banking Institut, una organització nord-americana que en paraules de la seua web, «es va crear el gener de 2011 per difondre la consciència del poder transformador de la banca pública i per donar suport als esforços per crear bancs públics a tots els nivells de govern».
(1) Recordem el mecanisme de les bombolles financeres. Els prestataris s’endeuten amb el sistema bancari per comprar béns que estan pujant de preu. Confien que la posterior venda del bé a preu més alt permetrà cancel·lar el crèdit deixant un benefici extra en diner (vegeu «Similar a l’esquema Ponzi»).
