Tot i que a hores d’ara ja no és cap novetat, crec imprescindible recordar que estem vivint un esdeveniment únic: un genocidi en directe, televisat i amb llum i taquígrafs. Un genocidi del qual es vanaglorien els que l’estan perpetrant i els seus aliats. Israel ha assassinat més de 64.000 palestins, segons les últimes xifres del Ministeri de Salut de Gaza, dels quals aproximadament el 94% eren civils; a més dels 2,1 milions de desplaçats, segons les dades d’ACNUR. La massacre d’aquests dos últims anys no és més que la consecució i acarnissament d’un pla d’extermini que va començar al 1947, quan l’ONU va aprovar el Pla de partició de Palestina i, per tant, la creació de l’Estat d’Israel. Considere innecessari explicar el motiu pel qual els jueus van ser establits al territori palestí, no obstant això, sí que és important observar com el poble jueu repeteix la història, però no com a víctima, sinó com a botxí.
Europa ha viscut amb la profunda consciència de culpa després de la Segona Guerra Mundial, tant per l’horror de l’antisemitisme com per la manca d’acció per aturar-lo, i com a conseqüència hem legitimat l’Estat d’Israel situant-lo dins l’imaginari de les democràcies occidentals. Un estat inventat amb una població aliena que rep informació esbiaixada, una democràcia només per a uns pocs, ja que es tracta de territori ocupat i, per tant, els ocupats no gaudeixen dels drets democràtics. Així doncs, no només no hem estat a l’altura per a adonar-nos de la completa alienació dels israelians amb el patiment palestí, sinó que s’ha permès amb el suport de l’auge del racisme.
La prolongació del genocidi, les seues dinàmiques de violència estructural i la repetició de pràctiques que afecten massivament la població civil obren la porta a una reflexió més profunda sobre la naturalesa del mal. Aquesta alienació dels executors ja es va viure el 1933, on l’Holocaust va deixar 6 milions de jueus assassinats, la qual cosa només es pot explicar amb una deshumanització absoluta de les víctimes i una obediència cega dels botxins. És ací, on la idea de la “banalitat del mal” formulada per Hannah Arendt esdevé especialment pertinent.
La “banalitat del mal” d’Arendt és un concepte filosòfic que va desenvolupar al llibre Eichmann en Jerusalén: Un informe sobre la banalidad del mal (1963). Aquesta idea li va sorgir durant el judici al nazi Adolf Eichmann, un dels principals organitzadors logístics de l’Holocaust, al que va assistir Arendt com a corresponsal del New York Times. Al contrari de la concepció habitual del mal com una cosa monstruosa i demoníaca, Hannah Arendt va plantejar que el mal es pot presentar de forma ordinària, burocràtica i sense una gran reflexió moral. Eichmann, lluny de ser demoníac i un psicòpata sàdic, es va presentar com un funcionari mediocre i eficient per al compliment de les ordres, cegament i amb una total carència moral.
El concepte del mal, sense una intenció maliciosa, no es presenta com un acte d’odi personal ni fruit d’una ideologia profundament arrelada, sinó una normalització de l’horror i el patiment aliè. Eixa absència de pensament crític i moral constitueix un perill, ja que aquesta obediència sense qüestionament pot conduir a la participació en atrocitats, com pot ser un genocidi. Aquests sistemes totalitaris funcionen gràcies a la mecanització del treball que t’exigeixen les autoritats, la creença de “jo només estava fent el meu treball”. No obstant això, en cap cas aquesta concepció del mal d’Arendt és una justificació o exculpació de la responsabilitat dels executors, tot i que aquests ho van fer per submissió al poder, ho van fer. La carència de pensament crític i de moral pot estar induïda pel poder, però van exercir la violència i el silenci per voluntat pròpia.
Tornant a la barbàrie del genocidi palestí, només es pot explicar amb una burocràcia obedient i una deshumanització de “l’altre” per part dels israelians. Israel ha constituït un estat poruc a un enemic irreal, ha eliminat qualsevol pensament crític de la seua població i ha construït un relat basat en la violència i la necessitat de destruir un poble que resisteix, però no per molt més temps.
Aquesta banalització del mal ha donat com a resultat una normalització d’aquest, amb què ciutadans comuns permeten, sostenen i normalitzen la violència. El mal en el que és quotidià no implica únicament l’Estat i l’exèrcit, sinó també tots aquells ciutadans israelians que han mirat cap a un altre costat, els que potser el discurs d’odi no els ha calat com per a exercir la violència, però l’exerceixen amb el seu silenci i complicitat; tots aquells que es refugien en la seua rutina. Segons Arendt, Eichmann no era un monstre, sinó un funcionari gris i eficient, per la qual cosa cal preguntar-se, quants israelians i, per què no dir-ho, ciutadans occidentals contribueixen alhora a aquest engranatge amb la seua indiferència?
La permissivitat i el silenci de la comunitat internacional ha permès el lliure albir dels genocides. Els governs europeus callen, els mitjans de comunicació repeteixen acríticament els discursos dels governs i exèrcits amb expressions com “defensa legítima” i l’opinió pública consumeix imatges de l’horror com si es tractés d’un espectacle. Arendt ens advertia que el mal no sempre es presenta amb el rostre de l’horror, sinó amb la fredor burocràtica i l’acceptació passiva.
No obstant això, i una vegada exposada la consideració del mal al cas palestí, hi ha una cosa que cal preguntar-se: com pot ser que Europa i Occident en general estiguen permetent aquesta atrocitat? No es pot excusar en el desconeixement, com ja he dit, és un genocidi televisat. Tampoc serveix l’argument de no voler intervenir en conflictes externs, ja que, en primer lloc, no es tracta d’un conflicte, sinó d’un extermini; i en segon lloc, no ho van dubtar quan Rússia va començar els atacs a Ucraïna. Bé, l’única resposta possible és que es tracta d’una massacre a un poble musulmà, és un silenci calculat, un genocidi permès. És, una vegada més, xenofòbia emmascarada.
La islamofòbia ha estat present des de fa segles a Europa, tanmateix, en els últims anys aquesta s’ha intensificat. Els prejudicis i les notícies falses de l’extrema dreta han creat un caldo de cultiu perfecte per a justificar aquest odi injustificable. S’ha configurat un discurs en el qual els musulmans són els terroristes, són aquells que furten als centres de les grans ciutats i els que violen i maltracten les dones. Als homes blancs mai els havia important tant el problema del masclisme i la LGBTI-fòbia com ara, potser el feminisme només necessitava una altra discriminació per a ser secundat per tots aquells sectors més reaccionaris.
Europa manca d’accions i està permetent la mort d’un poble, i ho fa pel racisme que engloba les societats occidentals. Seguirà sent còmplice fins que no trenque relacions comercials, fins que no suspenga les cooperacions militars, fins que no coopere en la investigació de la justícia internacional, fins que no realitze les pressions diplomàtiques necessàries, en definitiva, fins que no duga a terme un boicot i un bloqueig multidimensional reial (armes, economia, esport, cultura). Perquè, a més, sabem que els bloquejos funcionen, tenim l’exemple de Sud-àfrica, amb el qual es va aconseguir alliberar Nelson Mandela i democratitzar el país.
L’única solució davant la banalització del mal és la presa de consciència, el pensament crític i ser coneixedor que la indiferència n’és còmplice. Si no som capaços de trencar amb aquesta normalització, el genocidi palestí serà recordat com una advertència ignorada, una prova més del fet que la història pot repetir-se quan el pensament crític desapareix. Europa té el poder de posar fi a això i de no haver de penedir-se’n quan siga massa tard, és a temps de no repetir la història i de ser part dels bons. No volem pertànyer al sistema que permet un genocidi, volem que prenga mesures i que ens faça tornar a creure en la humanitat.
Europa actua! Palestina lliure des del riu fins a la mar.
