Aquests dies a classe llegim Hiroshima de John Hersey en la traducció al català d’Imma Falcó García. Fins que no han entomat la lectura d’aquest clàssic del periodisme les referències dels estudiants sobre aquell assaig de l’apocalipsi nuclear han estat, per dir-ho suaument, difuses. El relat de Hersey, a més de descobrir-los un terrorífic episodi de la humanitat, els ha posat també davant de l’espill del seu present. La lectura suscita preguntes, reflexions apressades.
Algú del grup se sorprèn que fins al 80 % dels americans van estar d’acord amb el llançament de la bomba segons una enquesta de Gallup feta el 1946. Algú altre pregunta quant tardaria un míssil rus en impactar en Barcelona. La majoria d’ells s’exclama pels passatges del text en què es descriuen els efectes de la radiació sobre els cossos de les persones. Les descripcions de Hersey fetes a partir dels testimonis són realment corprenedores.
No cal dir que la repetició avui en dia d’un atac genocida com el d’Hiroshima perpetrat pels molt democràtics Estats Units representaria la fi de la humanitat. Una fi, això no obstant, amb què alguns sembla que somien, bavegen. Fet i fet, a Rússia, els periodistes de Putin coneguts com els del ‘manicomi Z’, s’ho veuen fet això de llençar unes quantes bombes i aniquilar Kiiv, Londres, Varsòvia, Berlín… Els analistes, ara com ara, no ho veuen possible i convenen que tot és pura propaganda, intimidació, al capdavall, el vell llenguatge de la Guerra Freda. Segur que a Boston, Reno, Nova York, Opole, Rybnik, Tordesillas, Sant Cugat, Xirivella o Albuixec deuen també de comptar-se a grapats els degenerats entusiastes de la destrucció total. Volem creure però, cal dir que contra tota evidència, que els fils secrets del món els maneguen persones sensates.
Com vulga que siga, l’evocació de l’horror no interromprà les vides dels meus estudiants en aquell matí lluminós de primavera a les envistes d’un cap de setmana que promet. Tampoc, la meua. Haig de fer rentadores, planxar, escriure, corregir exercicis, preparar dues conferències, visitar el gimnàs, posar en ordre l’apartament on visc. La vida, sovint, no sempre, pot més que la por.
El cas és que un món dominat per la frivolitat i l’estupidesa, la por, ha començat també a reclamar el seu lloc. Aquests dies també, mentre llegim Hersey, ens arriba la recomanació de la Comissió Europea que, a cada llar, hi haja un kit de supervivència per a tres dies. Aquest ha de tenir aigua, llumins, espelmes, cuina de gas portàtil… En alguns països fins i tot s’inclouen les pastilles de iode imprescindibles en cas d’un atac nuclear. De moment, no es recomana emmagatzemar armes. Tampoc llibres. Ni joguines sexuals. Ni paper higiènic. Ni jocs de taula com el parxís o el Monopoly. Fins i tot, alguns diaris en les seues pàgines dedicades a “estils de vida”, donen consells de com aparellar l’estoig de supervivència més bufó. Tres dies. Només, tres dies. El cataclisme, pel que es veu, durarà molt poc, com nosaltres.
Una amiga em comenta que la portera del seu edifici li ha demanat si de cas sabia si s’havien acabat ja als supermercats les existències dels kits de supervivència. És la por. I de motius no ens en falten. Una por que segurament es posarà al servei dels fabricants d’armes i dels Estats, de les opcions polítiques extremes i dels idiotes del reel i del TikTok que trobaran un motiu per banalitzar sobre el mal, entretenir el personal i, alhora, fer caixa.
Encara no he fet el meu kit. Crec que en tindria prou amb uns pocs llibres (El museu de la innocència, Patrimoni, Llibre de meravelles, El mariner que va perdre la gràcia del mar…), amb un parell de fotos, amb dues bones ampolles de vi empordanès o napolità, de la Terra Alta… Un farcell impossible de trobar en Mercadona o en el Caprabo del carrer.
M’ho hauré de pensar molt seriosament això del kit i, sobretot, pensar amb totes les coses que encara em queden per fer abans de l’hecatombe un dia d’aquests qualssevol, de la setmana que ve o d’ací dos mesos o uns pocs anys.
