Fa molt de temps que el ciclisme va deixar d’interessar-me. Crec que ja ho vaig escriure en alguna ocasió. Per a mi seguir amb emoció les etapes de la Volta Ciclista a Espanya és una activitat de la infantesa, quan era per cert en primavera. Recorde amb emoció un ciclista eixut i sobri amb tendència a perdre carreres per molt poc i que va morir en un accident amb el cotxe que es deia Alberto Fernández. Crec que a hores d’ara és l’únic ciclista que recorde amb estima, perquè em retorna a la infantesa i perquè m’emociona la grandesa i l’èpica de la derrota. Després els herois amb peus de fang anaven caient en escàndols de dopatge, i el ciclisme es va convertir als meus ulls en una mena de competició biotecnològica en la qual els que de veres competien eren els metges: una cosa així com una variant del motociclisme en la qual els motors eren cossos humans.

Recorde també com ja em començaven a resultar estranyes les giragonses retòriques per tal de dissipar les acusacions de dopatge contra Perico Delgado. No ho he buscat en cap lloc, però crec recordar la història fantàstica d’un bidó d’aigua que li havia donat un espectador. Després en va passar alguna pareguda amb algun que es deia Contador, com els de la llum, que també es veu que havia ingerit substàncies dopants sense voler amb la carn que s’havia menjat per sopar. Ai, els espanyols ingenus i la seua tendència a dopar-se sense voler. I la premsa xovinista amplificant el relat i convertint en una ofensa nacional el que algú gose dubtar de la immaculada innocència dels atletes d’Espanya.

Ho vinc a dir perquè sembla que últimament la gent està descobrint el tarannà de Perico Delgado, la seua absència d’empatia, la seua curtedat de mires i una certa diguem-ne insensibilitat epistemològica per no dir-li absència de sentit de la proporció o incapacitat de distingir entre una carretera tallada i un genocidi.

Ho vinc a dir també perquè enguany he estat seguint amb interés les diferents etapes, però no perquè m’interessara més o menys la victòria d’algun dels bioprototips de hui, sinó per saber si la gent aconseguiria tallar la carrera o no. En la primera columna de setembre m’aferrava de manera més o menys irracional a l’esperança i ves per on que gent de diferents llocs de l’estat, fins i tot, mira tu, de Madrid, s’han manifestat de manera contundent contra la presència de l’equip Israel-Premier Tech blanquejant el genocidi, fent sportwashing que es diu, entre la complaença de l’organització de la Volta, de l’UCI i de la comunitat internacional. Reconec que m’ha sorprés, perquè l’equipet aquest que en lloc d’anunciar una marca de paper d’alumini o d’encenedors, com en la meua infantesa, el que fa és fer publicitat d’un estat genocida es veu que s’havia passejat tranquil·lament pel Tour i per diverses carreteres mentre les multituds distretes, anestesiades i, supose, amb el seu percentatge de sionistes aplaudien tranquil·lament.

M’agrada que la gent no haja pogut suportar tanta hipocresia, pocs anys després que l’equip rus Gazprom fora exclòs de qualsevol competició. M’agrada que la gent haja mostrat el suport al poble Palestí, a la causa de la humanitat, com he escrit en altres ocasions, i el rebuig al genocida, i que les prèdiques de Perico Delgado hagen sonat cada vegada més tronades, tancat en la seua xicoteta bambolla autocomplaent. M’agrada que la gent s’haja organitzat i en lloc de fer batucades, abraçar simbòlicament edificis i coses així hagen actuat decididament i hagen fet accions amb efectes tangibles multiplicant el ressò de la protesta. I m’agrada que haja sigut suficientment generalitzat per desbordar els aparells repressius que s’estaven desplegant per tractar d’impedir-ho. Hi ha, per tant, motius per a l’esperança.

M’han cridat l’atenció de tota manera algunes reaccions amb seny sobreactuat que he llegit en xarxes i en els mitjans en alguns casos de persones que considere d’esquerres. Que si talles la carretera perds la raó, que no sé quina cosa de violència, com si no s’estigués protestant contra una violència genocida emparada i permesa pels estats, que si es posava en perill els ciclistes, quan crec que l’únic ciclista que va caure el va tombar un guàrdia civil hiperventilat que volia atonyinar a un manifestant que havia ensopegat. Hi havia algun aficionat al ciclisme convençut que no hi ha res més important que el ciclisme i que res és tan important com per a impedir-li gaudir de l’espectacle d’un sprint, però crec que també hi havia representants d’una certa esquerra panxacontenta i rutinària a la qual li va bé la folklorització i la ritualització, i amb elles la neutralització, de les protestes.

És una molt bona notícia que un genocidi i el cinisme de les elits siguen insuportables per a la gent. I ho és que troben la manera de passar per damunt de la xarrameca buida dels mitjans i dels governs. No era èticament suportable que l’equip Israel-Premier Tech fera publicitat del seu ominós producte com si no passara res. No era normal. I en efecte no ha sigut una Volta normal. Crec que els organitzadors ho tindran clar ara. Tot el meu reconeixent per a la gent que ho ha fet possible decidint no quedar-se de braços plegats i mobilitzant-se.

Hui he vist a Facebook un post molt graciós de l’Agència de Promoció del Valencià d’Algemesí que explicava que no és el mateix la volta a l’escola que la tornada a l’escola i és una gran veritat. Però de vegades hi ha equivalències inesperades, i aquesta Volta ha sigut tota una tornada a l’esperança.

Més notícies
Notícia: El moviment per l’habitatge es reorganitza
Comparteix
La plataforma Juntes per l'Habitatge intenta superar l'actual fragmentació del moviment i establir una taula reivindicativa que agrupe interessos diversos
Notícia: Compromís incrementa la pressió al PSOE per la gestió de la DANA
Comparteix
Socialistes i valencianistes s'acusen mútuament de bloquejar la comissió d'investigació al Congrés espanyol
Notícia: El codi deontològic d’À Punt i les víctimes de la dana
Comparteix
OPINIÓ | "À Punt seguirà la mateixa línia que Canal 'Nueve'? Amb els directius que hi ha actualment, segurament que sí."
Notícia: Un jutge obliga Levante-EMV a readmetre Quico Arabí per acomiadament nul
Comparteix
La sentència considera que l’expulsió del periodista va ser una “represàlia” per les seues publicacions sobre la corrupció al PP

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Joaquim JM a setembre 16, 2025 | 11:32
    Joaquim JM setembre 16, 2025 | 11:32
    Per cert, què direm com ara del Sudan? Saben els adalils del desig del genocidi de Gaza de l'existència d'El Fasher, el pitjor camp de batalla de la guerra que assola el país? Perquè allí els xiquets mengen pinso per al bestiar, mentre els paramilitars intenten matar de fam 260.000 persones fins a sotmetre-les? Cap flotilla? És sabut que els palestins i Palestina, com a concepte actual, naixen per interés dels països àrabs, que no volien (ni volen) de cap de les maneres que els àrabs palestins pogueren instal·lar-se en els seus països (pregunteu a Egipte, a Jordània o al Líban); per això havien de tindre "un Estat propi". Poden dir, suaument, que als palestins els precedeix la fama... Llavors els àrabs palestins tingueren dos opcions: adquirir la ciutadania israeliana o no. Els àrabs del primer cas viuen a Israel i tenen reconeguts tots els drets polítics i socials; els altres han generat la "qüestió palestina", que encara cueja i cuejarà ("After meeting with Prime Minister Benjamin Netanyahu, Secretary of State Marco Rubio said that a deal to end the war in Gaza might not be possible", The New York Times, 16.09.25). La societat àrab palestina està controlada pel grup Hamàs –catalogat com a terrorista per tots els països occidentals– des del 2006 (no hi ha hagut eleccions després). Quant als àrabs que almenys fins ara són ciutadans israelians, representen ara el 20% de la població. La seua població ha crescut a muntó: el 1948 eren 150.000 ànimes, i ara són 1.300.000 (dades del 2021). El seu futur és incert, perquè sovint es creu que poden arribar a amenaçar la pervivència d'un Estat jueu enmig de tants Estats àrabs i tants milions d'àrabs i musulmans. I això anirà a més, perquè la seua natalitat és superior a la dels israelians jueus. Ja hem dit que tenen, estos àrabs, reconeguts els seus drets polítics, i per això en el Parlament israelià hi ha la Llista Àrab Unida (àrabs conservadors) i el Hadaix (àrabs comunistes): entre els dos partits sumen el 7,80% dels vots i 10 diputats. La realitat és que, amb el pas del temps i de les guerres araboisraelianes, els Estats àrabs limítrofs amb Israel han anat signant acords de pau, mentre el problema palestí quedava irresolt. Esta dinàmica no interessa al grup Hamàs; al contrari, la pervivència del conflicte és el seu gran valor i argument. I si el vesper "s'aquieta", cal tornar-lo a enfurir. Arribem així al 7.10.23 i als 1.400 jueus morts i als 252 segrestats; Hamàs no hi actuà impulsivament; havia planificat l'agressió de la forma més dolorosa possible, com una mena de "Happy Birthday" del Yom Kippur. Si en volem saber més, hauríem de preguntar a Hezbollah i a l'Hiran, que participaren en la preparació del 7.10.23 des de l'abril del 23. I, produïda la resposta israeliana, Hamàs es defén de la forma més eficient possible: practicant la guerra guerrejada i confonent-se i camuflant-se no en la frondositat vegetal, sinó entre els àrabs palestins. Sense uniformes, sense batalla campal, i amb profusió de mitjans propagandístics propis, que han enamorat el periodisme occidental i gran part de l'opinió pública més "enamoradissa" d'Europa. Com més patiment per als palestins, més reforç internacional obtindrà Hamàs. Santa innocència! El cas espanyol és clar: un país semiafricà, que només reconegué (impel·lit per l'UE) l'Estat d'Israel el 1986, onze anys després de mort Franco, on l'antisemitisme ha campat alegrement des de la nit dels temps. No és casualitat que la "Vuelta a Espanya" haja transitat sense incidents per Itàlia i per França; i ha estat xafar Catalunya (més hispanitzada que mai) i el País Basc (tan espontanis!) i desbocar-se el rossí. I així fem bollir l'olla.
  2. Icona del comentari de: Ezequiel Veà a setembre 17, 2025 | 13:44
    Ezequiel Veà setembre 17, 2025 | 13:44
    Totalment d'acord excepte en els gustos pel ciclisme. Jo en sóc un enamorat

Respon a Ezequiel Veà Cancel·la les respostes

Comparteix

Icona de pantalla completa