Avui parlaré d’un racó del País Valencià, però, espera un moment, vist amb picardia i potser una mica de recel, no sé si hauria de fer-ho, potser no, potser sí… Si no en parle, és un acte d’egoisme, però si en parle, ¿qui m’assegura que no hi vindrà més gent, tanta gent que fins i tot ja no podré tornar a gaudir d’aquesta sensació de silenci i soledat salvatge? Perquè, tot i ser un indret gens desconegut, encara guarda una mica de discreció i «anonimat», potser perquè està relativament lluny de la ciutat de València i com escriu Ferran Archilés al seu dietari, molts valencians del Cap i casal rarament van més enllà de Gandia, i encara menys, més enllà de Castelló de la Plana.
Per a mi, que també soc de València ciutat, però viatgera de mena, aquest racó ha estat una descoberta. Mai no deixem d’aprendre i descobrir, i el dia que això s’acabe, malament rai, serà perquè pleguem en molts sentits, quan no en tots.
No em fa vergonya reconèixer que no havia posat encara un peu a la Serra d’Irta i que desconeixia els quilòmetres de litoral i bosc mediterrani que conviden a nadar i respirar-hi amb força. Ben mirat, soc una afortunada, perquè cada volta que fem una troballa és com començar de zero, alguna cosa s’activa al nostre cervell, no sé si són endorfines o serotonina, o simplement un xut d’alegria i prou.
Fa uns dies vaig tenir aquest xut. Em vaig instal·lar en família a un càmping petit i impecablement cuidat que té accés directe al bosc del parc d’Irta. Del càmping ix un camí entre pins des d’on al fons s’entreveu la franja blava de la mar. Digueu el que vulgueu, però el blau mariner cura tots els blues. Ja m’enteneu.
Emprendre aquest camí de terra vermella i pins a les vores és la promesa d’un goig. Un camí suficientment llarg per a anticipar l’arribada del blau, un camí suficientment breu per a no importunar la impaciència. I d’això es tracta, d’una harmonia, d’un equilibri entre el bosc i la mar, amb la serra al fons, poderosa i vigilant, una serra que s’amara de sal. I un bosc que voreja quilòmetres de costa, entre pins, margalló, romaní, ginebre, timonet, i tot un seguit de plantes i arbustos mediterranis. La terra envermellida, els camins pedregosos i irregulars, i un laberint de viaranys que entren i ixen d’escena per dur-te a la mar, a cales o platges petites, algunes són pura roca crespada, altres estan cobertes de pedra esmicolada en milions de trossets, aquestes pedretes que s’enganxen als peus quan ixes de l’aigua i que, si no les espolses a consciència, se t’estaquen a la planta dels peus.
Octubre dolç, encenia colors, cantava Raimon. I octubre enguany està sent un mes massa càlid, alhora que amable i dolç, sense pluges devastadores ni ponentades inopinades. Un mes de dies que s’escurcen, que malden per no deixar l’escenari, però que aviat s’esmunyiran cal al backstage, i fins a la pròxima temporada. S’acabaren els dies llargs.
I mentrestant, evocaré Irta i l’olor dels pins, una olor a canyella torrada que esclafa els narius, perquè només el sol la fa possible. Aquesta olor de pi que embolcalla els boscos d’Irta, és preludi del bany, de la frescor i la felicitat.
I amb la imatge i el record de l’aigua cristal·lina, encara no massa freda, però tampoc càlida, evocaré els moments en què nadava i mirava les roques, i ancorades a elles, les tomates de mar, aquests animals amb forma de pilotes i d’un roig incandescent que l’aigua torna lluents. Vaig descobrir les tomates de mar a l’Aquàrium Cap Blanc, a Sant Antoni de Portmany, a Eivissa, però mai de la vida havia vist tomates de mar mentre nadava! Evocaré el fons marí de pedres de totes les formes i colors, i l’instant de traure el cap de l’aigua per respirar i mirar la serra al fons i perseguir el raig de sol que acaba d’entrar en l’aigua des de l’horitzó cap a la vora, o l’instant de mirar la costa envermellida pel teló envermellit que anuncia un adeu provisional.
Han estat només vint-i-quatre hores, i potser pensareu que vint-i quatre hores no són res, però un grapat d’hores dona per a molt si les vius amb passió i plenitud, sentint com de discretament bonic i poderós és aquest paratge d’Irta.
No debades, potser en una altra vida, un dia vaig somiar que tenia una barqueta que es deia Irta. Potser els somnis se’ns avancen, caldrà escoltar-se’ls amb més calma.
