El pare va tenir molts inferns. Alguns els vaig arribar a conèixer encara que només d’arrapa-i-fuig com qui guaita uns pocs segons dins d’un pou profund per a donar-se valor. Mai no en parlava, d’ells. Quasi sempre els sabies en la seua mirada. Quan entrava en un, els seus ulls marronosos, es tornaven de vidre, s’assemblaven quasi als d’un peix acabat de treure de l’aigua. També li’ls endevinaves quan explicava els dels altres. Així, un dia arribava a casa i et contava que a no sé qui que havia anat amb ell als escolapis li acabaven de fer el forat de carabassera a la gola i que els metges li havien dit que ja veuríem com quedava la cosa, que aquell tall només havia estat un pedaç per anar tirant. Llavors, passava uns quants dies rentant-se les mans amb lleixiu perquè el gest de dur-se un cigarret a la boca li resultara del tot repugnant. Es veu que un conegut li havia assegurat que aquell era un mètode infal·lible per abandonar el vici. També passava uns dies deixant els paquets al capdamunt de l’armari aparador de la seua habitació com si allà dalt, per art d’encanteri, aquests desaparegueren. Val a dir, que el cim ple de pols d’aquell enorme moble era el lloc dels paquets de tabac proscrits en moments de pànic i dels deixats en dipòsit per a moments de falta. També era el lloc dels papers importants i dels prohibits. Fins que no li passava l’ensurt, em reprenia severament cada vegada que em veia fumar, és a dir, tothora. Però a mi, que en aquell temps era immortal, se me’n fotien els seus advertiments.
Els inferns del pare eren infinits, inabastables. Sempre estaven allà. I encara que ell, com he dit, no en diguera mai res, jo ho sabia. Eren inferns de pobre que anaven plens de dimonis insignificants i, això no obstant, no menys danyosos i cruels que els inferns de rics.
Un dia el seu infern va ser un atac de ciàtica que el va deixar mig mort al llit amb uns dolors insuportables que esmortien amb un potent opiaci. El cas és que durant molts dies no va entrar ni un duro a casa ni tampoc cap ajut de l’assegurança agrària. Vaig haver d’anar a comprar-li un pijama i una bata a espera en una botiga del barri per si de cas havia d’acabar ingressant en un hospital. El pare mai no havia tingut fins aleshores una peça de roba d’aquell tipus reservada al seu entendre a les dones i les criatures. Mai no el va arribar a estrenar. La bata, sí. Quan se la posava adquiria l’aspecte d’un home del comerç arruïnat.
Els pitjors inferns sempre eren els dies de pluja a l’hivern, en plena collita de les taronges, o bé en el ple de l’estiu, quan els camps, si de cas hi havia sequera, s’omplien de rates i de foc. No era fàcil escapolir-se’n. Els dimonis sempre li rondaven. A les taules del saló recreatiu de la cooperativa, al taulell del bar, enmig del camp, al llit… dimonis que apareixien de sobte i se l’emportaven als seues reialmes on tot era fosc, incomprensiblement i gratuïtament dolorós. Potser en l’únic moment que no el van empaitar els dimonis va ser durant els anys de la infància, molts anys després ja d’aquella guerra que havia deixat esquelets pels racons de totes les cases, vora les séquies. De la guerra de la qual el seu pare en parlava amargament envoltat dels seus propis dimonis.
Temps de nadar al riu, de córrer nuet pels camps, de fullar nius. Temps de despreocupació.
Per a eixir una estona dels seus inferns, el pare s’esforçava molt i molt a somiar que li tocava un dècim de loteria i que amb aquell dècim comprava molta terra i un pis a la mar i una motocicleta nova… Tots els somnis li cabien en les butxaques.
Sovint, per consolar-se, solia vantar-se que vivien sota cobert. Teníem una casa de no sé quantes navades, corral, amb molt d’espai. I teníem un tros de terra, no gaire gran, amb una figuera i uns rosers en l’extrem nord que sempre florien esponerosos. I quan el pare entrava en el seu tros, l’infern quedava fora, lluny d’ell.
La casa ja no existeix. La va tirar a terra un constructor dos minuts abans d’esclatar la crisi del 2008. Ara és un solar sobre el qual dansen els meus records d’adolescent com calaveres entre penombres. El record d’aquella habitació que donava al carrer on tan feliç vaig ser amb X. El record del corral sota un núvol de gesmilers i el murmuri estiuenc de les xiquetes que aprenien a cosir en la casa del costat. El d’aquell terrat des d’on albirava, ocultes dins d’un bosc d’antenes de televisió, les cúpules renaixentistes de Florència, els gratacels de Berlín i els de Londres, una bandada de dirigibles en ruta cap a l’Àrtic amb els seus passatgers misteriosos, impossibles.
El camp tampoc ja no és nostre. Al poc de morir sobtadament el pare, es va vendre i tots ens vam quedar més orfes, sense aquell tros de pàtria. Sense terra i sense casa al pare només li hagueren quedat inferns. Els inferns del meu pare són també els meus. Sense casa, sense terra, sense pàtria.
