De debò, el món de l’esquerra ha arribat a un punt de degradació ideològica i d’absència de propostes que la tessitura s’ha situat entre triar la ineptitud del PSOE o la barbàrie del tàndem Vox-PP? La resposta sembla ser que sí, que ens veiem abocats a triar entre ineptitud i barbàrie. I la solució, possiblement, implique desplaçar el camp de decisió política de l’eix dreta-esquerra a l’eix nacional, tot enfortint el valencianisme polític i la capacitat per a decidir sobre els assumptes que ara queden fora de l’abast dels valencians i valencianes.
Ara que Espanya està immersa en un problema de gestió dels fluxos migratoris, i davant l’evidència de l’efecte de l’allau d’immigrants sobre una cultura en recessió com la nostra, Podemos, l’estendard de l’esquerra alternativa espanyola, nega la possibilitat del traspàs de competències en matèria de gestió de la immigració a Catalunya; del País Valencià, ni parlem, és clar. I mentrestant, el discurs «humanista» que sosté el tàndem PSOE-Sumar salta pels aires amb les reformes que preveu el Govern espanyol, que endureixen més encara les que ha proposat la Unió Europea, en un intent de frenar la crisi política resultant de la molt nefasta gestió humanitària de la invasió de Ceuta. La proposta del PSOE en matèria de reforma de la immigració i l’asil va més enllà de les exigències de la UE, sobretot accelerant els procediments d’asil, reforçant el control biomètric i facilitant els retorns. Des de l’esquerra sabem que el problema no és la immigració, el problema és el sistema d’extracció del capitalisme sobre els pobles subdesenvolupats, però tot i tenir consciència del fet central, no podem deixar de reclamar la gestió dels fluxos migratoris.
No entraré en les causes ni en la gestió fronterera del que va passar el 30 i 31 de juliol, però sí en la gestió del problema derivat de la utilització de persones vulnerables amb finalitats polítiques pel règim tirànic de la monarquia alauita, que ha sigut desastrós, es mire com es mire. Vist com s’ha fet, és del tot possible la hipòtesi que diu que el Govern no ha fet res i ha deixat els immigrants al seu albir, per veure si tornaven ells sols al Marroc, amb el que és, de fet, una utilització tan barroera com la del Marroc de les persones vulnerables. En fi, no cal abundar massa en la incapacitat per a gestionar la crisi a Ceuta, com tampoc en la ineptitud que van mostrar en la gestió post-DANA, que encara avui patim els valencians i les valencianes.
Però la ineptitud del Govern PSOE-Sumar va molt més enllà d’aquestes dues crisis puntuals i té a veure amb la inacció política sobre problemes de gran recorregut que afecten el moll de la societat: sanitat, habitatge, educació, política territorial o dependència. Podem, i devem, analitzar els resultats de l’acció del Govern espanyol després de vuit anys sota l’ègida de governs autoproclamats progressistes.
Durant aquests vuit anys, l’habitatge ha passat a ser la principal causa d’augment de l’escletxa social, on només els joves que compten amb un suport familiar potent estan en condicions d’emancipar-se. Aquest fet té unes implicacions que sovint no veiem. Mentre que, en les comunitats autònomes governades pel PP, l’impost de transmissions i donacions és pràcticament nul, això no passa en les governades pel PSOE. Aquest fet dona lloc al fet que les famílies que han tingut l’oportunitat d’acumular un cert capital —tampoc molt; basta haver pogut accedir a un segon habitatge— estiguen en condicions de poder ajudar els fills. I eixa inversió familiar fa que l’escletxa social es vaja ampliant, i tot això sense comptar amb el desastre psicosocial que suposa per a una persona no poder independitzar-se.
Els aspectes bàsics que conformen l’estat del benestar —sanitat, educació i dependència— han sofert una progressiva degradació. Com a proves, tenim l’increment sostingut de les assegurances mèdiques; les mobilitzacions del sector educatiu i la constatació, en el recent informe PISA, del fracàs del model educatiu, on els valencians tenim «l’honor» d’encapçalar els pitjors resultats; i el drama de les famílies amb persones amb diversitat funcional, a les quals les ajudes arriben tard i malament.
El conjunt de les mancances en béns socials, junt amb l’augment imparable del preu de l’habitatge, han dut a un empobriment constant de les classes populars. Junt amb aquest fet objectiu, hem de posar al costat l’increment de les despeses en armament, fruit de les obligacions que ens imposen els Estats Units.
Tot plegat, junt amb aquest escenari que ens deixen vuit anys de governs del PSOE amb diverses fórmules de l’esquerra alternativa espanyola, hem d’afegir una política internacional pensada en clau de bastir un discurs «progressista» per al consum intern, però de conseqüències brutals en l’àmbit internacional, i cap avantatge real ni per a les posicions que es defensen ni per a la política interior. A més a més, la realitat de la política internacional només té un fet objectiu contrastable: la cessió de la sobirania de la República Àrab Sahrauí Democràtica al Marroc, un fet impressionant des del punt de vista dels compromisos de l’esquerra espanyola amb els sahrauís.
El balanç és trist i ens deixa un escenari on la disjuntiva és continuar donant suport a la ineptitud demostrada pel PSOE de Sánchez o la barbàrie a què ens aboca el tàndem PP-Vox, que, sense embuts, podem dir que representa el feixisme del segle XXI. O no, i treballar per enfortir la societat civil, el valencianisme polític, la sobirania com a horitzó real de superació de la crisi global en què estem immersos i la lluita antifeixista per la democràcia com a motor del canvi.
