Fa uns dies, Angela Rayner va anunciar que dimitia de tots els càrrecs que ocupava en el govern del Regne Unit i en el Partit Laborista britànic. El primer ministre Keir Starmer s’ha afanyat a remodelar el seu gabinet i ha anat canviant els ministres de despatx fins que tot li ha encaixat de nou. Rayner, des de l’inici de la legislatura, ocupava els càrrecs de ministra d’Habitatge i viceprimera ministra. Era, per tant, la segona figura en importància dins del govern. I en el Partit Laborista, igual: la segona. Però en el partit no ha calgut córrer tant i encara no s’han anunciat canvis.
El fet que Rayner fos ministra d’Habitatge és la clau de la qüestió. Rayner, després de portar alguns anys com a diputada en el Parlament i d’haver assumit diverses funcions de govern, s’havia pogut comprar un pis. Un pis a la costa, concretament. A East Sussex: verd d’herba fins a la vora del mar, penya-segats esplèndids de roca blanca i lluminosa… El pis: 800.000 lliures esterlines. No ha transcendit res més.
El pis és el motiu principal de la caiguda en desgràcia de l’exviceprimera ministra. Un pis innecessari. Un luxe. Quan el comprà, demanà assessorament legal, és clar. Pagà els impostos preceptius. Algú en el Partit Conservador, però, s’assabentà que no havia pagat prou impostos.
En la carta de dimissió que envià al primer ministre, Rayner assumia tota la responsabilitat per l’errada. Deia que quan havia fet la compra havia cercat “assessorament legal”, però no “assessorament fiscal expert”, tal com recomana el codi ètic del govern, i que, per això, se sentia culpable, tot i que la seva conducta era honesta. El primer ministre, en la carta de resposta, li deia sense embuts que la dimissió era encertada i, amb molta polidesa, afegia que lamentava molt que el seu temps en el govern i en la vicepresidència del partit hagués acabat d’aquella manera.
Al Regne Unit encara hi ha polítics que dimiteixen. No és rar allà. Cada dos o tres anys en fan una estesa, de polítics dimitits, tant els del Partit Laborista com els del Partit Conservador. Costa de creure. Mazón es manté ací ferm com un estaquirot. Al principi, la gent pensava que era cosa de dies, mentre li trobaven un substitut dins del Partit Popular. Després, començà a cobrar força la sospita que no se n’aniria abans de mitjan juliol, perquè si resistia dos anys com a president de la Generalitat s’asseguraria un suplement econòmic una vegada retirat de la política. Però tampoc. Tot el que està passant a Madrid li ha donat oxigen. És evident. Els escàndols de l’exministre Ávalos, l’empresonament de Cerdán… El tuf és terrible. Tot l’estat és una claveguera. No hi ha res a fer. Mazón ja s’atreveix a anunciar que acabarà els quatre anys de legislatura. L’argument és simple: això no és Regne Unit. Ni una democràcia. Ni tan sols és una democràcia de segona fila. Ací no dimiteix ningú.
