Trenque el fil d’aquesta sèrie sobre la modelació del sentit comú per a insistir en la tesi principal de l’anterior sobre la naturalesa del diner: el sistema monetari hegemònic contribueix a la desastrosa deriva a què és conduïda la humanitat. Una ruta que indicadors com l’escalfament global (i les seues conseqüències sobre el clima), l’increment de la contaminació, la disminució de la biodiversitat, l’augment de la desigualtat material o la persistència de la pobresa extrema, revelen com és de dissortada. Una atziaga trajectòria dirigida per la colossal factoria global que ens veiem forçats a nodrir i engreixar, sovint supèrfluament, i per un gegantí casino financer on el diner mira de reproduir-se.
He citat alguns indicadors físics i objectius, n’hi ha molts més. N’he trobat un altre d’intangible i subjectiu: la percepció de la societat a través del llegat d’alguns autors. En el segle XV, quan comença l’edat moderna, neix el gènere de la utopia (la visió d’una societat millor) que produeix obres fins al segle XIX. En el trànsit del XIX al XX arriba la decepció amb les expectatives que havien generat les revolucions liberals i l’expansió de la democràcia. L’espectacle que oferia el capitalisme salvatge, desregulat, agullonava la frustració. Emergí una literatura i un cine distòpics (concebent un món pitjor) que ja no han deixat d’acompanyar-nos.
Un sistema instal·lat en el sentit comú
El sistema monetari hegemònic està profundament arrelat en el contingut del sentit comú, en aquell calaix que vaig titular «el que és ha de ser» (vegeu «La construcció del consentiment»). El diner-deute amb interés i control centralitzat és percebut com a natural i irreemplaçable. La societat no sembla comprendre el seu mecanisme i les seues conseqüències. Els mitjans de masses no se’n fan ressò. L’economia acadèmica, oficial, no s’hi fica, senzillament ho ignora. Així que he pensat a fer un afegit al tema del sistema monetari, però això serà en la següent peça. Abans, però volia distingir entre dues mirades amb què enfoquem la realitat i la seua crítica, ja que té a veure amb la perspectiva amb la que jo m’hi aproxime.
La immediatesa mana
D’una banda, està la mirada de la immediatesa, la que ompli els noticiaris. Hui en dia s’hi sumen les xarxes socials. Les tertúlies dels mitjans, i les de bar, també tracten majoritàriament de la immediatesa. A les columnes dels diaris, trobem, de vegades, alguna mirada de més abast.
Hem d’estar agraïts als qui aporten reflexions que ajuden a comprendre la realitat immediata, potser a cercar remeis a les injustícies que genera el sistema econòmic, o a combatre els arguments que fan servir els paladins del seu perfil més dur. Es veuen obligats a fer les seues anàlisis dintre del marc conceptual del sistema, destacant les prioritats o proposant ajustos que moderen les desigualtats. La necessitat de solucions urgents, però els obliga a ser possibilistes. Circumscrits en el perímetre del sistema, enraonen com assuaujar-lo perquè mostre la cara menys agra.
Quelcom de similar ocorre amb les formacions polítiques, en constant brega per guanyar el curt termini, a les eleccions i a les freqüents enquestes d’intenció de vot. Al món, els partits de la corda del PP protegeixen un sistema econòmic i monetari que reverencien. Els de la corda del PSOE no el qüestionen –una altra forma de protegir-lo, solament fan alguns arranjaments que mitiguen els efectes més dolents. Els que sí que l’objecten, no tenen oportunitat de canviar-lo i solament poden, si de cas arriben a participar en el govern, a estirar un poc la manta cap als desafavorits, per veure si els pot arribar als genolls. Tot dintre del sistema.
Quan el sistema és causa dels estralls
Hi ha la mirada de la distància. També pesca en la quotidianitat, però no està especialment pendent de la immediatesa. El seu camí sovint se’n surt fora del mapa, on també té la seua talaia. Amb una perspectiva allunyada de la pròpia situació personal, de la dels propis entorn o país, estén sobre la humanitat el seu horitzó. Si aquesta mirada arriba a identificar el sistema econòmic mateix com a causa dels estralls que colpeixen el món i el deshumanitzen, aleshores el debat dels ajustaments i prioritats dintre del sistema perd la transcendència que té per la mirada de la immediatesa.
Pels presos d’un camp de concentració, una millora en les condicions de vida serà benvinguda, la immediatesa. La mirada llarga veu en la millora una circumstància accidental enfront del que és l’essencial: l’existència del camp de concentració. Quan el sistema és el problema, no regeix la recerca d’un terme mitjà virtuós aristotèlic. Aristòtil mateix el considera inaplicable quan es tracta d’accions censurables, dolentes en si; mantenen la seua roïndat en tota l’escala d’intensitat. La guerra per exemple, no hi ha una intensitat mitjana acceptable quan esclaten les bombes i els trets. La gradació quantitativa de vegades no basta. La pena de mort no s’hi pot ajustar, modular o revisar; no s’hi pot aplicar a mitges, oposar-s’hi significa no aplicar-la en absolut.
Un exemple de mirada ampla
Ací a Diari La Veu trobem la mirada ampla en molts articles de Gil-Manuel Hernàndez on analitza la deriva del capitalisme. Recentment en «L’Estat i el capital sempre van de la mà». Una mostra és la seua descripció de l’estat del benestar que seguí a la Segona Guerra Mundial com «una estratègia de contenció» amb què el capital controlà els potencials subjectes revolucionaris, i no com «una conquesta plena». Fou una concessió al treball mentre la taxa de benefici del capital, mitjançant la qual els diners es reprodueixen, li era satisfactòria. Quan disminuí, a la fi dels anys seixanta, comença l’envestida neoliberal amb l’objectiu de recuperar-la(1), una empenta que arriba fins al present. Potser el panorama que ataülla Gil-Manuel no ens agrada, segurament a ell tampoc, però faríem bé en atendre la seua mirada. Sobretot si ens sentim incumbits pel futur dels nostres rebesnets.
(1) Vaig analitzar aquest període en «L’alta inflació dels setanta», amb l’ajut de José Luís Sampedro i Carlos Berzosa.
