Somie que fa mesos que estic cursant el darrer any de carrera universitària. S’acaba el curs en uns minuts, a tot estirar en un parell d’hores. De sobte, me n’adone que hauria d’examinar-me de matemàtiques i de música, dues matèries que en cap cas s’estudien en periodisme. Aleshores, deixe tot el que estic fent i comence a buscar desesperadament les aules on se’ns ha convocat, a la mateixa hora, per a fer les proves. A més, es tracta de dues aules que s’ubiquen en una planta distinta, molt allunyades l’una de l’altra en un edifici que és gegantesc, laberíntic.
És inútil. Mai no seria capaç ni de trobar-les ni tampoc d’arribar a temps. Tampoc no en sé un borrall de números i soc un negat per a la música. I siga com siga, camine apressadament per passadissos de llargària infinita banyats en una llum color de safrà. En aquells passadissos ressona el llenguatge críptic dels espetecs de la chasca, el càntic monòton d’un milió de xiquets recitant la taula del cinc i del sis, la xerrola en veu alta dels professors en una llengua que no reconec, els acords d’una trompeta desafinada… M’acabe per despertar convençut que em falten aquelles dues putes assignatures de merda. No tinc la carrera, doncs. Visc en una fastigosa mentida. Tot allò que ens envolta, que pensem posseir, és una mentida.
Aquest, en diferents versions, és un dels meus somnis recurrents. Una d’aquestes nits passades de xafogor insuportable, l’he tornat a tenir. Plou sobre mullat. Fa molt de temps que tinc la sensació que tot el que m’envolta té un aire d’irrealitat. Algunes vegades em costa reconèixer els escenaris quotidians. Interpretar les situacions. La gent amb les seues excentricitats i canvis de pensar no ajuda gens. Res és tampoc definitivament com t’havies imaginat que seria, ni per a bé ni per a mal. Hi ha moments en què els pensaments negatius definitivament se fan en la pell d’un: mai més no veure L… i no serà però l’única persona que mai més no veure; la malaltia ulla tots els meus, mostra les seues peüngles brutes; podria ser que jo mateix no arribés a Nadal, ja sé que és només un pressentiment absurd, però, qui me’l lleva del cap?; he agafat por a viatjar en cotxe, a determinades persones, als llocs tancats…
Arribat a un extrem, haig de fer memòria de totes les estratègies apreses en la consulta per a espantar les ideacions destructives. Pense els dies de llum quan era encara jove i feia de jornaler amb el pare. Pense aquella vesprada d’abril de jocs i de desig en aquella habitació amb vistes a un pati amb un enorme nesprer. Pense l’escaleta on vaig créixer…
Dinant amb E. i mentre enraonem sobre la desastrosa situació del país, de la marxa dels assumptes polítics, sorgeix aquest qüestió de la por i de com ens aboca a una vida marcada per la inseguretat en què som incapaços de gestionar la incertesa amb l’aplom necessari.
Segons E. podem creure que demà caurà sobre nosaltres una pluja de bombes atòmiques, que perdrem la faena i acabarem vivint al carrer, que ens matarem en eixir a la carretera… Però diu E. també que, segons ha llegit, en un quasi cent per cent, està demostrat que res del pitjor que pensem que va a passar, acaba passant. Que aquests pensaments només són un mecanisme psicològic de defensa davant del perill en què ens plantegem tots els escenaris possibles. Segur que té tota la raó però no em consola gens. De la sensació d’irrealitat a les pors i de les pors als malsons…
Després de dinar passeig curt fins Allada Vermell. Aigua mineral per rebaixar el vi blanc i la pasta.
En aquesta plaça, recorde, jugava el meu fill amb la S. mentre els pares ens relaxàvem en una terrassa i maquinàvem els seus futurs i els nostres com si això depengués de nosaltres. La plaça és la mateixa. Nosaltres i els nostres fills, ja no. Les coses passen encara que t’hi oposes amb totes les forces del món.
Nit de calor insuportable. Al mòbil m’entren uns quants missatges que disparen els sentiments encontrats, confusos, la por. Cansat de donar voltes al llit i a les coses, pense aquell aforisme de Fuster: La soledat fatiga; fatiga la companyia. No hi ha solució.
