La gent que escriu ací segur que coneixem de nom com a mínim les següents personalitats, persones importants dic, entre les valencianes i valencians. Per exemple els Roig, tan distints en els seus interessos, els Boluda que toquen mar, la senyora Manzanet que és esposa de Soriano el del taulell, els Serratosa o, també relacionat amb la mar, el senyor Utor.
Són gent amb enormes fortunes i que per més d’una raó estan lligats al territori. Es mouen de forma discreta com correspon al gran poder i això que amb les seues ferramentes tenen la capacitat de moure, sacsejar si volen, moltes parcel·les de la nostra vida econòmica.
Fa uns dies Carles Porcel posava a la trona una idea en què el títol era tota una declaració. Deixem de diagnosticar i reparem, i afegia encara que es passara, com una proposta, des del manual d’instruccions a la caixa d’eines.
En definitiva venia a fer una crida a l’acció perquè dels mals que tenim ja en som sabedors. I doncs, sí..! D’això va ara el tema.
Reparar sobre la base de propostes innovadores, atrevides si voleu. Però bé, cal ficar fil a l’agulla després de tanta reflexió.
I una demanda que podria eixir des del mateix Diari La Veu com a plataforma o des de la conjunció d’associacions diverses, de moviments de base, agrupacions cíviques, etc., seria fer unes propostes ben argumentades, encara que simples en la seua possible plasmació. Emprant el model de suaviter in modo, fortiter in re. Que tan exitosament feien servir grups de poder consistents i de demostrada vàlua.
Proposar-los a aquests magnats que acceptaren un mínim d’accions encaminades a enfortir el seu nucli com a grup de poder valencià. Defensant els seus interessos però dins una lògica valenciana i progressista. Tal vegada es vorien sorpresos, ells mateixos, per la possibilitat de tindre una visió des de la perifèria. Però fent valdre aquesta com una ferramenta capaç d’enfortir la seua posició negociadora davant les forces distintes en lluita per una part del poder. Tant l’econòmic en general, com el financer, el d’infraestructures, el social i també, el pur i simple cultural i simbòlic. Aquest darrer tan important per a tindre la capacitat de construir unes accions pròpies que els defensen.
Segurament hi haurà qui pense que és pura utopia intentar una tal cosa. I que això són figues d’un altre paner. Però no deixa de resultar evident que a eixe grup de poder els podria anar millor, més plàcidament si volen, tenint al darrere una part important de la societat. I una part compromesa. Enmig d’aquesta societat global i al mateix temps tan parcel·lada, la possibilitat d’una diversitat d’unió de forces remant en el mateix sentit podria ser un afegit a la lluita contra l’anul·lació, la irrellevància dels seus camps respectius.
Efectivament, com proposa Carles Porcel hauríem de fer ús de la caixa de ferramentes. Perquè… i si aquestes forces s’uniren? La resta és només una vesprada a la fresca.
