Esta setmana el meu ritme inalterable d’escriure les columnes diumenge i editar-les dilluns de matí per publicar-les dimarts és una vertadera maledicció. Com no escriure sobre el nou i sorprenent moviment de Pedro Sánchez? I, tanmateix, mentre ho faig, sé que les possibilitats que la meua columna haja envellit en ser publicada són molt altes.
Encara i així vull arriscar-me a fer alguna reflexió. En alguna conversa animada i acompanyada de cerveses recorde haver dit que si hi havia alguna remota esperança de veure algun dia l’arribada de la Tercera República a l’estat espanyol, seria de la mà de Pedro Sánchez. No deixava de ser una broma, però aprofite per a deixar-ho escrit, que mai se sap.
El que vull dir és que el PSOE és un partit amb una part de la base que em consta que és genuïnament d’esquerres. Per algun motiu, en molts pobles per tot arreu l’Estat, famílies amb tradició d’esquerres continuen fidels malgrat tota evidència al PSOE. No necessite mirar molt lluny. Ací al meu estimat poble d’adopció és un fet molt clar. Per altra banda, no només per això, però en bona part gràcies a l’habilitat política de Pedro Sánchez, el partit ha sabut evitar el destí de decadència i irrellevància d’altres històrics partits socialistes europeus. Al contrari, les qui caminen decididament cap a la irrellevància són les opcions estatals nascudes com a recanvi a la seua esquerra, i, almenys en el cas valencià, amb altres opcions nacionals de la maneta.
I això no deixa de ser paradoxal. Recorde haver vist en vídeo algun míting del Felipe González que encara anava vestit de pana invocant la tradició del PSOE republicà, i esmentant Indalecio Prieto i qui se li posara per davant. Després, a estes altures tots i totes sabem qui és Felipe González, amb la qual cosa al congrés aquell de Suresnes sembla clar que va ser com els carrancs eixos que maten un caragol per dins, però aprofiten la seua closca per a passar desapercebuts i ser més forts. El PSOE que va encarar la transició era pur règim i un dels seus objectius era apuntalar discursivament des de l’esquerra la nova restauració borbònica que enllaçava de la llei a la llei amb el franquisme.
De fet, i en moments com els actuals de descrèdit creixent de la Monarquia, amb un Felip VI que sembla més dotat de mal geni que de llums, el PSOE, amb la seua retòrica de republicanisme ajornat i de gratitud pel sistema de llibertats i altres fórmules rebregades, és el principal sostenidor de la monarquia, amb la col·laboració oportunista però no menys entusiasta de Yolanda Díaz, afegida al cor del «no és el moment» a veure si es pot construir un espai adossadet a la seua mida en l’envellida cultura de la transició. Però, vaja, el que és pur règim és el PSOE, la pota esquerra del bipartidisme imperfecte, la versió postmoderna i esmunyedissa dels liberals de Sagasta encaixada amb alegria al nou turnisme.
La prova d’això la tenim en el fet que fins ara, no és ja que el PSOE s’ha posat de perfil davant dels casos flagrants de lawfare, és que hi ha col·laborat, com en el cas de Meritxell Batet fulminant Alberto Rodríguez, ha proclamat les excel·lències del sistema, com en el cas dels processats per les protestes catalanes durant el procés sovint amb proves més que evidentment fabricades, ha enviat la policia a reprimir a consciència els qui es manifestaven en contra, com és el cas de les manifestacions per l’empresonament de Pablo Hassel, o, fins i tot, ha especulat amb hipotètics beneficis com en el cas de Mónica Oltra. És a dir, el PSOE en el fons sempre s’ha sentit al costat còmode del lawfare, fora del seu radi d’acció, partit d’estat amb tot el que això vol dir en aquest estat que (no) ens hem donat entre tots i totes.
Per això, passe el que passe en el demà de la meua escriptura, en el dilluns, 29, el que em sembla més interessant és el cert canvi de paradigma que implica. El PSOE se sent per primera vegada víctima del lawfare i, amb Podemos en vies de desaparició i amb Sumar (amb, ai!, Compromís) convertit en una xicoteta assemblea de maquiavel·lets de curta volada lluitant pel carguito, desenvolupa una posada en escena de mobilització de masses (en part, però no només, formades per quadres) digna del millor moment populista per donar suport al seu líder. Amb la qual cosa té nassos el tema. Malgrat saber tot això no tenim una altra per responsabilitat i també per expectativa que afegir-nos al suport a Pedro Sánchez. Al remat, doncs, el PSOE sempre guanya. I, faça les trastades que faça, calç viva inclosa, ens deceba com només pot decebre el PSOE (you have been PSOEd again), sempre aconsegueix posar-se la màscara de casa comuna de l’esquerra.
Passe el que passe demà, haja passat el que haja passat ahir dilluns per als lectors i lectores, crec que estos dies de reflexió han sigut un altre moviment mestre, i que caldrà veure què passa ara, quin són els següents moviments, quan s’ha demostrat que Mónica Oltra tenia raó i que van a per tots i a per totes, un darrere de l’altre, i que és de veres que el sistema oligàrquic este, que la restauració borbònica, no considera este PSOE com una part important de la seua base. Potser no passe res, però la cosa podria posar-se interessant. Quina enveja una vegada més em fan en esta circumstància històrica les nacions de l’estat espanyol que tenen opcions polítiques pròpies que no han hipotecat la seua veu.
