Diran el que voldran, però, una altra vegada, Pedro Sánchez els ha tornat a descol·locar, a sorprendre, a tots. «Segur que se’n va o, si no se’n va, hi haurà una moció de confiança». «Faça el que faça, ja se n’ha anat». «Hi haurà un abans i un després»… Frases com aquestes deien els amics i els enemics. Però no, ni dimissió ni moció de confiança, ni … Ho va apanyar amb unes paraules molt simples que es podrien traduir en alguna cosa així com: «xiquets i xiquetes, no me’n vaig!». Només ha dit que no hi haurà un punt i seguit, sinó un punt i a part que no sabem què vol dir ni quin text escriurà darrere del punt, ni quants renglons tindrà ni quin serà el seu contingut. No li ha posat lletra a la cançó que ha anunciat de «Regenerar la democràcia». No sabem tan sols qui l’escriurà. Només hi ha especulacions. Es parla de reformes de la justícia i coses així que a mi em costen molt de creure que faça. Em costa de creure que s’atrevisca a plantejar reformes democràtiques que tinguen la profunditat necessària. Que tinguen algun trellat. Tant de bo m’equivoque.
Si se n’haguera anat, jo tenia pensat escriure una columna sobre el poquet que han durat els joves —ja relativament joves— que s’han acostat a la primera línia de la política. Potser això de tindre pocs anys està una miqueta massa sobrevalorat. Només cal dir uns quants noms per a demostrar que en política molts joves han durat menys que un pastisset a la porta d’una escola. Podem començar amb Leire Pajín, María Soraya Sáenz de Santamaría, Jorge Alarte, Albert Rivera, Inés Arrimadas, Pablo Casado, Pablo Iglesias… I un bon grapat de xics i xiques de Podemos. I podem acabar, si volem, amb l’espantada de Fran Ferri de les Corts Valencianes i la deserció, pel fracàs, de Vicent Marzà en la Conselleria de Cultura i Educació. Hi ha un personatge, però, que és l’excepció que confirma la regla i és Pedro Sánchez —que ja va entrant en anys—, que deu ser un polític d’un altre planeta amb el seu Manual de resistència.
Potser, el que ha fet Pedro Sánchez és deixar clar que és un polític del segle XXI, no com molts amics meus que declaren que són del segle passat i funcionen, es mouen, per l’actualitat com si no tingueren passaport. Sánchez és un polític d’un segle, el XXI, en què es comparteix la vida privada, la intimitat, amb els amics saludats i coneguts a través de les xarxes o per qualsevol pantalleta. La seua actuació em portà a la memòria les pel·lícules americanes, com ara Cocodrilo Dandi, on, encara que són del segle passat, els seus protagonistes declaren el seu amor en públic, en llocs, com ara, una estació qualsevol del metro de Nova York plena de gom a gom de personal. El mateix ha fet el nostre president: declarar el seu amor en públic, però sense estació de metro. Em va semblar veure un president «tocat» de veritat i que ha volgut compartir les seues penes amb tot el món. Quin cap de setmana els ha fet passar als seus incondicionals i a molts progressistes! Molts han hagut d’anar a manifestar-se als teatres amb els artistes i a les seus del PSOE. Per cert, no vaig veure massa joves en les manifestacions. Ni en la nostra del vint-i-cinc d’abril.
Ara, la pregunta és bastant òbvia: què farà el president? ¿Prendrà mesures per regenerar la justícia, com ara, per impedir que el poder judicial es mantinga amb el mandat caducat? Com acabarà amb el fang en què diu que està instal·lada la política? Molts pensen que hi haurà un abans i un després i que es prendran no sé quantes mesures. Prudentment, jo n’esperaré poques. He vist que han passat coses molt grosses i he vist molts polítics, i no només del PSOE, calladets i camuflats no siga cosa que, si deien el que tocava dir, els perjudicara electoralment. Ara, l’únic que tenim clar d’aquesta història és que el president no se’n va.
