Darrere dels que escriuen la secció dels horòscops dels diaris hi ha un exèrcit de becaris emprenyats i sense gota d’imaginació, de senyores grans burletes, de fadrines amb un cor enorme. No hi ha intel·ligència artificial que puga imitar els seus neguits, les seues prediccions sobre la vida d’ací a unes poques hores. Els sacerdots babilonis de l’era digital miren les estreles i tot seguit prenen nota d’allò que els déus els hi dicten abans d’anar corrents cap al supermercat a comprar una safata de pollastre o cap a casa a posar una rentadora i a escurar els plats.
Soc dels que pensa que els horòscops s’han de llegir de tant en tant per a comprovar la gran mentida en què vivim instal·lats, per a riure-se’n d’un mateix i, sobretot, per a exercitar-se en l’autoengany terapèutic. No hi ha res a témer. La immensa majoria de les profecies són molt innocents, del tot aproximatives, suficientment inconcretes, ambigües com perquè no ens hàgem de preocupar en excés per res. Encara no n’he llegit cap que m’advertisca de la meua mort imminent que, al capdavall, seria la de milions de persones nascudes sota el meu mateix signe zodiacal. Àries: avui moriràs de manera fulminant. Potser aponat, mentre cagues. (Poc t’ho podies pensar, eh?) T’embolicaran en un llençol i et tiraran a la gàbia de les hienes. No t’oblides d’apagar els llums… abans de morir, clar.
El meu horòscop m’anuncia que avui tindré una agradable vetllada familiar, que vigile els excessos amb el menjar i que gaudisca de la bonança econòmica que estic vivint. A casa però no m’espera ni un gat esquerp, la nevera sol estar sempre buida i no tinc un gallet des del Crack del 29. La predicció em provoca un somriure alliberador.
Em cal somriure, riure més perquè la veritat és que els dies s’han tornat obscurs. Una obscuritat pegallosa que a penes es pot dissoldre en la il·lusió d’un poc de sexe, d’un gest d’afecte, d’una bona notícia, per fi. Quan a la cambrera bonica del bar on de vegades esmorze li explique amb un punt de sornegueria que tinc la casa buida, ella em suggereix que em compre una mascota. Li responc que la millor mascota per a mi seria una tortuga. Una tortuga immòbil, silenciosa, quasi invisible. Una tortuga del ben segur que ho arreglaria tot. Arreglaria els meus problemes que en són molts, alguns de greus. Ho dic sense ànim de commoure ningú. Una tortuga en el Despatx Oval de la Casa Blanca potser guariria de la seua bogeria Trump. Una tortuga en el llit de Netanyahu dormiria el seu fanatisme criminal. Una tortuga en la butxaca dels pantalons de Mazón tal volta el faria reflexionar sobre la immundícia moral en què viu i amb què ens avergonyeix. Una tortuga sobre el cap del conseller Rovira li apaivagaria l’odi que el rebenta per dins. Una tortuga gegant d’Aldabra enmig de la plaça de Catalunya baixaria els preus dels lloguers i entendriria els cors negres dels que controlen els fonts voltors des d’un qualsevol indret remot del planeta. A la cambrera la idea de la tortuga li fa gràcia. Potser em veu a mi també com una tortuga un punt inexpressiva a les vuit del matí, massa vella, massa tristoia.
Dies grisos. Dies de ràbia. Dies de merda. Per fi, diumenge, unes hores de treva. Dinar fantàstic a casa d’E. i de M. que ha cuinat un arròs caldós amb verdures del Mercat Central de València. A taula, els amics V. i X. Vi de l’Empordà. Una mica de foie. Aquests dinars de cap de setmana, mig improvisats, són ja quasi un costum, mitja vida.
Parlem de llibres i d’escriptors: Lahuerta, Benessiu, Sabater, Baixauli… Parlem de l’amic, Josep Piera. Fa unes setmanes el vam escoltar a la llibreria Ona durant la presentació de la reedició del seu llibre, Ací s’acaba tot. Piera estava exultant. Les seues paraules ens van traslladar a la bella desolació napolitana on assegura que va aprendre el llenguatge de les pedres i com les pedres li van ensenyar a interpretar el passat, l’eternitat. L’escriptor de Gandia sempre recepta felicitat, amistat, optimisme, la medicina del dia a dia i ja veurem. Els horòscops de Piera sempre són els millors.
Després, concert de VerdCel a la Barrades de l’Hospitalet en el context del Festival Barnasants. L’amic Alfons Olmo ret homenatge a Raimon en un espectacle bell, potent, engrescador.
Tornada cap a casa en un vagó de metro ple de gom a gom. La majoria són joves. Tornen o van encara de festa. Els seus són els rostres d’un món que se’ns ha vingut al damunt sense adonar-nos-en. Dedique uns segons a pensar en les matinades dels diumenges de la meua joventut tornant de València al poble, begut encara. Les vesprades de diumenge de ressaca. La mirada inquisitiva del pare. La seua preocupació pel meu futur que ara em sembla tan natural, tan lògica, tan terrible.
Diumenge tanca i obri un altre cicle de dies grisos. Demane per Internet una predicció per a dilluns. El meu mag babiloni l’enllesteix al segon: Setmana carregada de faena. No deixes que la por t’escanye. Pensa que la vida és ara. S’esperen grans canvis. Compte amb els problemes laborals, amb els de salut, amb els mundials. Faries bé de comprar-te una tortuga.
