Cada matí, entre un poquet en els diaris a través del mòbil. Els llig perquè és molt fàcil. No cal anar al quiosc ni alçar-se del llit per tindre’ls tots a mà. Si no fora així, crec que ja no els buscaria… Els faig una ullada sense massa ganes i cap esperança de trobar-me una cosa diferent a la que pense que publicaran. Poques vegades em sorprenen gratament. Els titulars de casa i de mar enllà em porten al mateix abisme, a la mateixa tristor: «Protestes contra un Mazón absent entre les autoritats assistents a la primera “mascletà” de les falles». I llig com corren González Pons i Borja Sémper, com si els hagueren tirat un coet borratxo, perquè no volen fer declaracions. No tenen res a dir de Mazón, que s’aferra al poder perquè deu ser l’únic tauler on jugar les seues cartes. Diuen que no vol dimitir, perquè no té on caure mort, que no arreplegaria ni les de terra. Qui voldrà Mazón? Qui li donarà treball? La incertesa de la seua gestió deixa el PP paralitzat i depenent de Vox, mentre Abascal s’enforteix sense moure una peça i… I més enllà, al món, em trobe amb notícies dels que volen ser els amos de tot: «Rússia diu que algú ha d’obligar Zelenski a la pau després de l’enfrontament amb Trump» o «Espanya s’ha d’acostar a Xina sense posar en risc la relació comercial amb els Estats Units»… Trump i Putin continuen tallant i serrant, com si foren llenyaters. Gaza i Ucraïna romanen com ferides que no es tanquen, fantasies de pau que es dissolen abans de començar. La geopolítica es converteix en un tauler d’escacs on líders impredictibles juguen amb les vides de moltes persones com si foren peces reemplaçables. És a dir, conflictes antics, amb nous noms, escàndols renovats amb les mateixes ganes de poder…
Trobe molts amics que em diuen que ja passen de tot i ja no lligen els diaris. Si no han de treballar, van directament a la literatura. Intente imitar-los i busque refugi en les pàgines sobre Josep Pla, pensant que, potser, la literatura m’oferisca un poc de desconnexió de les misèries de l’actualitat. M’endinse en la biografia Un cor furtiu, de Xavier Pla, que llig a estonetes curtes perquè em dure més i no s’acabe, i em trobe amb la mateixa inquietud, amb més motiu, de la que podem tindre nosaltres ara. Llig que Josep Pla es lamenta de l’època en què li va tocar viure, entre dues guerres mundials i una guerra civil. Toca ferro! I diu que, llegint els clàssics, troba que la història es repeteix cíclicament: la guerra entre Atenes i Esparta es converteix en un mirall per al món modern. I em fa buscar el llibre de Tucídides, Història de la guerra del Peloponès, on trobe totes les lliçons per als conflictes globals d’avui. Tucídides ho documenta tot amb detall i precisió. Com un bon periodista, atén els fets i entrevista testimonis. Ja no culpa els déus i examina els homes, la por i els interessos que portaren les ciutats al conflicte… És descoratjador que, fins i tot amb els nostres avenços, les nostres lluites essencials romanen inalterades. Potser la lliçó amagada ací és que, més que repetir-se, la història es mantèn com una ombra constant. Les ambicions, les lluites, els mateixos interessos que Tucídides va narrar persisteixen, cosa que porta a reflexionar si aquest cicle es pot trencar. No, no es trenca. Els titulars dels diaris semblen condemnats a reflectir els mateixos conflictes i desafiaments una vegada i una altra, com una melodia que es repeteix en bucle sense arribar mai al seu final. Potser, l’única veritat és que, en la nostra essència, no hem canviat gaire. Les lliçons que podrien guiar-nos cap a un millor futur resten enterrades en el passat, ignorades per aquells que podrien fer-les servir. I així, entre els diaris que m’inquieten i els llibres que m’intenten distraure, em consumisc en el dubte de si estem predestinats a repetir eternament les mateixes tristes històries.
