Si el secretari d’organització del PSOE, Santos Cerdán, diu, a València, després que Puig anunciara la seua retirada, que, des de la direcció del partit, respectaran el que la militància valenciana decidisca, vol dir que només hi ha un partit —el PSOE— i, que, si volen, poden, o no, respectar la voluntat de la militància valenciana. És a dir, que el PSPV no pinta fava, que el PSPV ha mort. Ja ho advertia, no fa massa dies, el meu amic Jesús Civera. Explicava que, mentre les diferents famílies juguen a les tradicionals batalletes, no s’adonen que les estructures del partit ja no són les mateixes i, per tant, les relacions de poder tampoc. Li ho traduïsc: «El procés començà a mastegar-se quan Pedro Sánchez apel·là a la militància com a única font de poder. Aquesta va ser la clau que canvià el paradigma. Els quadres mitjans representatius van quedar buits, meres imatges formals. Les federacions es van rendir de facto a l’albir del secretari general. El poder es va fer vertical, a la manera del PP i es volatilitzaren els contrapesos».
Però, el PSPV ja feia temps que estava ferit de mort, com el PSC. Si el PSC fa uns quants anys que ha mort, ¿com no anava a morir el PSPV, que ja feia molt més temps que tenia una descomunal ferida? El PSC va començar a morir quan renuncià al seu grup parlamentari en el congrés de l’altiplà. Encara recorde les intervencions d’Ernest Lluc com a portaveu dels socialistes catalans. Passà de ser un partit independent a una sucursal, com passa amb tots els partits que no tenen grup parlamentari o presència en el Grup Mixt ¿Algú sap qui són els diputats valencians del PSOE o del PP? Sí que sabeu qui era el diputat de Compromís en les anteriors legislatures. Però, la gran estocada la va rebre Pasqual Maragall amb el seu intent de reforma de l’Estatut i el famós procés independentista que va fer abandonar el partit a la majoria dels militants catalanistes per engrossir les files d’ERC. El tema del PSPV ve de molt més lluny. La primera ferida la va rebre quan s’integrà en el PSOE, després d’una derrota electoral que va fer veure als seus dirigents quina era la realitat d’aquest país. La segona va ser, parlant de batalletes internes, quan en el III Congrés del PSPV-PSOE, el 30 i el 31 de gener de 1982, a Benicàssim, va ser derrotat el sector procedent de l’antic PSPV que conformava el corrent més cohesionat dins del partit. Ja sabeu: Alfons Cucó, Vicent Soler, Segundo Bru… I, si no recorde malament, un jove Ximo Puig, que sembla que era també «nacionalista». Lerma els va saber recuperar, però, a poc a poc, i un a un, no fora cas que li contaminaren la direcció i….
Però hi hagué, després de ser derrotats els «nacionalistes», un intent de recuperar l’ànima del PSPV amb Ciprià Císcar, que va aconseguir aglutinar, al voltant de la superconselleria de Cultura i Educació, molta gent interessada i il·lusionada en construir un projecte de país seriós. Va ser qui impulsà la introducció del valencià en l’ensenyament i aprovà la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. Va propiciar el canvi qualitatiu més important que s’ha produït a favor de la llengua. Joan Fuster l’anomenava el Niño Quesús. Ciprià Ciscar, però, —segons la meua modesta opinió— va recular quan volgué conquerir la Secretaria General del Partit i la Presidència de la Generalitat. Segurament, va pensar que, per derrotar Joan Lerma, els problemes de la llengua i l’etiqueta «nacionalista» li molestava, com pensen molts que volen jugar, en aquest país, al joc de la política. Malgrat tot, la faena que Císcar va fer per la llengua va ser fonamental, pràcticament no se n’ha fet altra. Potser, ara que se’n va Ximo Puig, que va militar en aquell primitiu «nacionalisme» socialista, signifique la mort definitiva del PSPV. Potser no tarden a anomenar-lo Partit Socialista de la Comunitat Valenciana. No seria la primera vegada que s’intenta. I els partits valencians, quan volen llevar la càrrega «nacionalista», el primer que fan és canviar de nom.
