Alemanya i França han mostrat des del segle passat una sensibilitat especial per la divulgació literària a través dels mitjans de comunicació de masses, tant la ràdio com la televisió. Durant les darreres dècades del segle XX, la televisió pública francesa i alemanya van reservar espais a la cultura i en particular als llibres, en mans, sovint, de grans escriptors i prescriptors de la literatura. Un d’ells fou, sens dubte, Bernard Pivot, qui ens va deixar ara fa uns dies, als 89 anys d’edat, després d’una llarga trajectòria com a periodista i escriptor.
Divulgador de la literatura a la televisió francesa durant més de trenta anys, a Pivot se’l considera l’home que més havia fet llegir els ciutadans del seu país, gràcies a diversos programes culturals que va presentar durant trenta anys a diverses cadenes franceses. Com a presentador, començà a la ràdio, i després passà a la televisió, primer amb Ouvrez les guillemets (1973-1974) i després amb el que fou el seu programa estrella, el de més llarga durada, impacte i renom, Apostrophes (1975-1990), una de les emissions culturals de major audiència i més influents en tots els temps a França, gairebé tota una llegenda. Però a banda d’aquest top hit de la literatura, Pivot va capitanejar emissions com ara Bouillon de culture (1991-2001), Discos d’or (1993-2005) i Double je (2002-2005), entre altres. No de bades, entre el 2014 i el 2019 fou president de l’Acadèmia Goncourt.
En una altra latitud europea, a Alemanya, a finals dels anys noranta, el crític i escriptor Marcel Reich-Ranicki reflexionava sobre allò que havia volgut aconseguir amb la crítica literària i arribava a unes conclusions que, probablement, el varen influir a l’hora de donar el salt a la pantalla amb el programa El quartet literari: «Com qualsevol crític, volia educar, però no els escriptors: no mereix la pena educar un escriptor susceptible de ser educat. El meu objectiu era, més aviat, el públic, els lectors. Per dir-ho de manera senzilla: volia explicar-los perquè eren bons i bells els llibres que jo considerava així; volia impulsar-los a llegir-los. S’havia d’aconseguir més i no acontentar-se amb el fet que certs llibres, potser fins i tot difícils, foren tinguts en compte per només una minoria».
Abans d’acceptar dirigir aquest espai televisiu, el crític alemany havia posat sobre la taula unes condicions estrictes: «cap tipus d’imatges o fragments de pel·lícules, cap cançó, ni d’entreteniment ni de protesta, cap escena de novel·la, cap escriptor llegint per al públic un passatge de les seus obres o explicant-les mentre passeja per un parc, etc». Aquells que conegueu el mitjà televisiu podeu imaginar el que suposaven semblant restriccions. Tanmateix, a partir de 1998, Marcel Reich-Ranicki —el papa de la literatura alemanya, com el coneixien al seu país— i amb quasi vuitanta anys, va arribar a la televisió amb Das Literarische Quartett, sobrevolant aquella «eterna querella» entre la pantalla i el llibre, on la pantalla se suposava que era «l’enemic jurat del llibre».
Algunes primeres crítiques varen ser implacables, hi hagué fins i tot qui ho va voler veure com un projecte que naixia ja mort, però no fou el cas, i la idea de Reich-Ranicki, el fet que El quartet literari havia de servir de mediador entre els escriptors i els lectors, entre l’art i la societat, entre la literatura i la vida, va funcionar. Fins al punt que, com ell mateix va dir, va aconseguir arribar a més públic des de la pantalla que amb la crítica de periòdics i revistes, aplicant la claredat, com sempre feia, també a la televisió. Fou tot un èxit: un programa de prestigi, i amb uns índexs d’audiència inimaginables.
El quartet literari tingué un gran ressò i influència a Alemanya i Reich-Ranickiva demostrar que la divulgació de la literatura de qualitat per televisió era possible: Una cosa semblant al que ja havia fet evident Bernard Pivot, el rei de la lectura, com li deien els francesos, amb Apostrophes. En definitiva, la televisió els havia permès a tots dos allò que havien desitjat al llarg de les seues vides com a cítrics literaris i que potser no havien aconseguit amb altres formats: «influir de manera àmplia i pública sobre la gent en general».
Amb estils força diferents, ambdós divulgadors van ser implacables i efectius. Pivot havia estat un precedent històric i llegendari en dur la literatura i el debat literari al món audiovisual, un comunicador que va trencar esquemes. Des de 1975, Apostrophes —originàriament de la seua mà i veu i reemplaçat el 1990 per Bernard Rapp— havia esdevingut el programa literari més popular de França. L’estima i el respecte que mostra la societat francesa pels seus escriptors i editors té difícil parangó en altres realitats europees i més enllà. A França —un país amb una tradició crítica important i on la literatura és un signe d’identitat— llegir aporta prestigi i ser escriptor suposa ser una veu considerada i escoltada. Pivot feia llegir França, feia estimar la literatura.
En reflexionar sobre tot això podríem preguntar-nos, i a casa nostra? ¿Què ocorre a casa nostra amb la crítica als mitjans de comunicació, i en particular a la ràdio i a la televisió? Per què costa tant consolidar i donar continuïtat a bons programes dedicats a la literatura, capaços d’obrir debats interessants i de qualitat i fer una bona divulgació literària? Potser clouré aquest article deixant el debat obert perquè en sembla que tot això pot ser matèria d’un proper article. De fet, de bons programes de llibres en català, n’hem tingut, L’hora del lector o Saló de lectura, entre altres. De moment, però llance la reflexió. Aviat reprendré el tema en un proper article, si s’escau.
I mentrestant, un adéu càlid i afectuós a qui fou un gran comunicador, un amant dels llibres i de la lectura, amb aquella veu envellutada i rotunda amb què omplia el plató. Un comunicador nat, que acollia, envoltava i creava una atmosfera especial amb els seues interlocutors. Com recordava la periodista cultural Anna Guitart ara fa uns dies, «aquella estona amb ell (referint-se als vint minuts de l’espai Tria 33, en 3Cat, en què va conversar amb Pivot) és un dels moments de la meva feina que recordo amb més estima». Descanse en pau el rei de la lectura.
