Som a menys d’una setmana de la vaga general. Des que va ser convocada el clima polític ha estat marcat per la criminalització de la classe treballadora organitzada. Hem vist detencions arbitràries a Barcelona amb una clara intenció d’assenyalar a la joventut treballadora migrant, a la burocràcia sindical de CCOO i UGT instaurant un discurs paranoic per a forçar una vaga que siga conciliadora amb el govern i a l’extrema dreta fent de braç armat del capital actuant amb tota la permissivitat dels Cossos i Forces de Seguretat de l’Estat. Per si aquesta connivència no fos suficient, també s’han produït no pocs episodis on els sindicats majoritaris de la Policia Nacional han encobert accions violentes per part de companys públicament.
Es podria escriure tot un article esmentant totes les formes en què el capital, de la mà amb els poders estatals i institucionals -i també fora d’aquests- ha trobat de desactivar tota possibilitat que la vaga d’aquest onze de novembre tingués un marcat caràcter de classe sense concessions amb la classe rendista. Cal dir, però, que un possible govern de Vox i PP intensificaria aquestes dinàmiques reaccionàries, però també s’han d’afrontar les següents setmanes fins a les eleccions generals tenint clar que l’única certesa que tenim com a classe per parar el procés de feixistització institucional és la nostra organització.
Els desnonaments sols han estat parats aquests anys pels sindicats d’habitatge, sempre en primera línia posant el cos. Les poques millores salarials de les quals s’han pogut veure beneficiades les famílies treballadores han estat resultat de vagues conflictives amb un desgast evident com la dels treballadors i treballadores de Vectalia. Sols han pogut tornar la dignitat a l’educació pública tots aquests mesos que les assemblees dels instituts i col·legis ha omplit els carrers i parat les classes, i, tot i això, encara no poden cantar victòria. La protecció dels nostres pobles i ciutats enfront de l’acció de grups feixistes tan sols han vingut de mobilitzacions massives convocades per organitzacions independents de classe. La vaga general hauria de ser el punt àlgid de la confluència de tota aquesta força de la qual disposem. Sols parant-ho tot podrem aturar aquesta inèrcia tan violenta que ens ofega dia a dia.
CCOO i UGT han pres el camí d’imposar la seua agenda de forma totalment unilateral, acudint a les assemblees territorials amb el discurs de suport al govern ja fet de casa i emprant les seues intervencions per a convidar la gent a fer seguidisme del seu programa. L’única proposta que ofereixen és desentendre’s de la vaga als centres de treball i fixar assemblees obertes on sols poden acudir els alliberats sindicals. En cap cas, aquest estil d’esquirolatge dels dos sindicats majoritaris ha pogut aturar l’organització de la classe treballadora de forma independent.
Ha estat emocionant veure a tanta joventut treballadora organitzar-se per primera vegada i de forma tan constant; també ha estat motiu d’alegria que aquesta joventut haja portat la veu cantant de la preparació de la vaga i, també cal dir, com els no tan joves han fet perquè així siga. Mai ha existit cap qüestió generacional que pogués explicar res, sinó que la problemàtica envers els nostres horitzons de vida és de classe. I aquest nou protagonisme de la classe treballadora és l’únic que pot oferir una alternativa a aquest món de misèria.
Cau pel seu propi pes que el conflicte generacional mai ha existit, sinó que sempre ha estat el de classe el que ha marcat el desenvolupament de totes les experiències de lluita. Cau pel seu propi pes, també, que la militància de subjectivitats que són objecte de violència per la seua orientació sexual, gènere o raça mai han estat un obstacle per a bastir una alternativa revolucionària. Ans al contrari, justament la participació de, per exemple, dissidències i la classe treballadora migrant és condició de possibilitat i sempre ho ha estat per a una praxi veritablement revolucionària. Sense unitat de classe no hi ha guerra de classes.
Pel que he pogut respirar als Comités de Vaga en què he participat, puc traure la conclusió que tota l’organització que s’ha treballat a pols durant aquest temps no s’esfondrarà el dia de la vaga. Totes les assemblees, tallers i trobades han desbordat en assistència i també en propostes. Podrem coincidir a dir que el temps d’ací a la vaga s’ha fet curt, també en el fet que no hi ha cap motiu per a deixar de posar el nostre cos i les nostres mans més enllà de l’11 de novembre. I així serà, no tinc cap dubte. Governe qui governe.
Miquel Sans (kuarantamaula)
