La mort d’un Papa és sempre, siguem creients o no, un esdeveniment històric. El funeral de Francesc el cap de setmana passat es va convertir en el centre d’atenció mundial. La intenció d’aquest article no és exalçar les bondats d’aquest pontífex que, sens cap mena de dubte, ha sigut el millor dels cinc que he conegut al llarg dels últims quaranta-set anys, sinó analitzar una sèrie d’aspectes que potser van passar desapercebuts durant la retransmissió mediàtica del sepeli d’aquest home indubtablement caritatiu.
La primera cosa que no acabe d’entendre és què feien allí dues persones amb un estilisme capil·lar com a mínim qüestionable, Javier Milei i Donald Trump. El primer, encara que siga el president del país de naixement de Jorge Mario Bergoglio, havia qualificat el difunt com el representant del maligne en la Terra, que trobe que no hi ha pitjor insult per al successor de Sant Pere. Després de semblants paraules, no sé com s’atreví a presentar-se en la famosa plaça tan tranquil. Si jo li dic més que a un gos a algú, si es mor, no aparec en les seues exèquies com si res, em faria vergonya, a banda que seria una falsedat. Aquesta demostració de cinisme del mandatari argentí és, des del meu punt de vista, una prova evident de la hipocresia del poder.
El segon, el multimilionari magnat, va fer el més absolut ridícul durant tota la litúrgia funerària. En una celebració marcada per una gran solemnitat, la nota discordant va ser la displicència del novaiorqués, que en tot moment mostrava una expressió d’avorrit, mastegava xiclet, menjava caramels sense parar, mirava el telèfon mòbil, s’obria de cames com si estiguera en el sofà de sa casa, duia un vestit blau marí i una corbata que no eren negres en senyal de dol com requeria l’ocasió amb una insígnia dels Estats Units que sobrava per complet i, en el moment de donar la pau, en comptes d’una estreta de mà, ell va alçar el dit polze com fan hui en dia els xavals jóvens en totes les fotos. En definitiva, Trump s’hi va comportar com un autèntic mamarratxo, amb una falta de formalitat i de trellat que tampoc sorprén en el cas d’un personatge com ell.
Veient la trajectòria de Francesc, que ha destacat per ser un reformista de l’Església catòlica, inclusiu i solidari, estic segur que no li devia fer gens de gràcia la política contra els migrants desplegada per la nova Administració nord-americana. El que levanta un muro, termina prisionero de ese muro, va dir el summe pontífex en més d’una ocasió. Com és sabut, la intenció del ros despentinat és construir una tanca ben alta en la frontera amb Mèxic per impedir que els hispanoamericans que fugen de la pobresa dels seus països arriben a un anhelat món millor. És l’antítesi de la solidaritat i de l’amor al proïsme. Mentre que el Papa en vida fou l’espill en què molta gent es va mirar, el president amb el nom del mític ànec dels dibuixos animats representa el mirall de la intransigència i abandera l’odi i el rebuig al diferent.
Hem parlat de dos fariseus que no podien olorar el bisbe de Roma però que, tot i això, van fer milers i milers de quilòmetres en avió simplement per a fer-se una foto. Hi ha altres dos covards, Putin i Netanyahu, que ni tan sols es van plantejar posar un peu al Vaticà perquè sobre ells hi ha una ordre de detenció dictada per la Cort Penal Internacional pels crims de guerra que estan duent a terme a Ucraïna i la Franja de Gaza. Doncs bé, altra cosa que potser la gent no sap és que durant el mateix funeral del papa Francesc, el rus va aprofitar per a congratular-se que la regió de Kursk es troba lliure de soldats ucraïnesos. No tenia altre moment per a fer l’anunci que justament quan tota l’atenció informativa estava posada en la missa de comiat del pontífex màxim.
Per a signes destacables, em quede amb la simplicitat de què sempre va fer gala el vicari de Crist. Una mostra d’això ha sigut el seu desig de ser soterrat fora de les grutes vaticanes, en el lloc més gran i important de Roma dedicat al culte marià. Amb una rèplica de la creu pectoral de fusta que sempre duia penjada, a terra i amb una simple làpida amb el seu nom en llatí i una rosa blanca, la seua flor preferida, FRANCISCVS reposa eternament sense gens de pompa. Una tomba senzilla que ens recorda una persona molt gran.
La mort no té l’última paraula. A aquells que ploren la d’aquest home de pau, cal recordar-los aquestes paraules del llibre de Nehemies (8, 10) de l’Antic Testament: «No vos entristiu: la joia que ve del Senyor és la vostra força». També en l’Evangeli segons Lluc (24, 6) llegim: «Per què busqueu entre els morts aquell qui viu?» No soc creient, però entenc que per a molts dels seus fidels Francesc continua viu entre nosaltres per una senzilla raó, perquè va ser molt humà, molt com Jesucrist. Per això, en la seua última morada, la basílica de Santa Maria Major de Roma, l’esperaven per donar-li l’últim adeu un grup de presoners, pobres, migrants i transsexuals. La grandesa de Francesc va ser defensar sempre, amb dents i ungles, els més dèbils, i amb aquest pòsit d’humanitat crec que passarà a la història i serà recordat.
Una institució tan tradicional i tan hermètica que compta amb 1.406 milions de catòlics al món ha perdut el seu màxim representant, un Papa que creia en l’evangeli, un pastor més que va obrir les portes de l’Església i que va posar damunt la taula moltes qüestions espinoses que cap altre pontífex abans s’havia atrevit a tractar. Un Sant Pare sempre preocupat per qui més ho necessitava. Sens dubte, un dels nostres. Un home de gestos i de frases cèlebres, com el capitalisme mata. Confie que del pròxim conclave isca un Papa tan cristià com Francesc, encara que ja se sap que això no depén dels cardenals que es reuniran en la Capella Sixtina, sinó de l’Esperit Sant. Com se sol dir en aquests casos, que siga el que Déu vulga.
