Discurs de David Garrido en l’acte de recollida del Miquelet d’Honor de la Societat Coral el Micalet (València, 26 de novembre del 2022)
Amics i amigues, compatriotes tots,
La catalanitat completa, quin goig descobrir-la, sentir-la, viure-la, gaudir-la… Com Bonaventura Carles Aribau, us dic: «Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis, / que ompliren l’univers de llurs costums i lleis, / la llengua d’aquells forts que acataren los reis, defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis».
Sí, plau-me encara parlar la llengua de Ramon Llull, d’Ausiàs March, de… Plau-me sentir, ser, gaudir la nació que s’abilla amb els quatre pals de gules en or. Quin goig sentir la pàtria del «pus bell catalanesc», com descrivia el cronista Muntaner, redescobrir-la, fruir- la i quin goig, el meu, de dedicar la vida al noble afany ―per a mi nobilíssim― d’estudiar la seua història, negada per aquells bàrbars qui ens voldrien muts i acabats; i quin goig estudiar i admirar la grandesa lingüística del nostre país. Tenim una llengua ―atenció!― de la qual el seu primer testimoni escrit es remunta al segle X, quan allà al Vallespir, el seu comte, Oliba Cabreta de Cerdanya, pactava amb la senyora Minimilla de Pladecorts. Era l’any 976. El català barbotegava en l’escriptura, però ja hi era i ja hi era com a català, la llengua que segles després s’estengué per l’antiga Xarc-alandalús bastint primer la Catalunya Nova i, seguidament, la Catalunya Novíssima. Jo sóc fill d’aquesta darrera, de la Catalunya sorgida en la segona meitat del segle XIII. La vaig reconèixer quan era un xiquet, perquè el català era encara llengua de família i de carrer a l’Alacant dels meus primers balbucejos, encara que ―ai llas!― la malaltia espanyolista havia estat inoculada en els seus habitants, que caigueren en la tragèdia de parlar als fills en llengua forastera, en un castellà finolis i ridícul, com si ―val a dir-ho― emularen a dretcient la parla de la villa y corte madrilenya. Per què ho feien? El cas és que, en anys de postració nacional i pèrdua de llibertats, ho van fer. I ―sembla― per l’actitud demostrada pels qui capitanegen les espanyolíssimes institucions regionals «autonòmiques» del nostre dissortat País Valencià, que els agrada que siga així. No sabeu la vergonya ―vergonya aliena, però vergonya― que fa presenciar la renúncia a l’idioma patri dels qui, en un país normal, tindrien l’obligació de dignificar-lo, de parlar-lo. Però, és obvi, no fruïm de normalitat. Fixeu-vos: anar a Elx a homenatjar el Misteri, joia de la llengua pròpia dels valencians, i fer-ho en llengua mesetària, doncs què us diré? El personatge ell sols s’ho diu tot: beneit! En fi, pobres galifardeus, eixos polítics de pa sucat amb oli producte de la «imbecil·líssima» Comunidad nascuda amb l’Estatutet de 1982, que ells s’ho perden, que es perden, xapotejant esgarriats entre la femada blava, el gaudi i l’orgull de l’expressió en la bella llengua pàtria, del gaudi de pertànyer a la nació que s’estén de Salses a Guardamar ―com deia el nostre rei Pere III, el de les dues eles a l’escut del cap i casal valencià― i de Fraga a Maó.
Redescoberta per mi la llengua pàtria menystinguda, com els renaixencistes del segle XIX, el següent pas va ser el redescobriment de la nació i, conscient d’això, el compromís cívic, que sent encara un adolescent, em va convertir en militant independentista, a militar en el Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN). Mireu: no tinc vocació política, que a mi el que m’atrau és l’estudi de la història i de la llengua catalana, però ―i no era el primer que pensava així― l’anormalitat del meu país, sotmès a l’oblit, a la inexistència, m’obligava ―sentimentalment m’obligava― a procurar pel seu alliberament. I, de debò, agrairé sempre al PSAN haver-me descobert l’anhel i el compromís de lluitar per la independència del meu país. Parafrasejant el Tot explota pel cap o per la pota de l’Ovidi Montllor: les molles regionalistes, una vegada redescobert el país, volen al vent i ja no ens alimenten, puix que la consciència nacional ens fa voler el pa sencer.
Sóc, com bé sabeu, historiador. I faig història, escric història ―ho intente― des de la més absoluta objectivitat. La història va succeir, ha passat i cal explicar-la, divulgar-la i comunicar-la amb rigor, les gestes i també les dissorts. El coneixement de la història genera identitat, més encara en un país forçat a ser oblidadís del seu passat com és el nostre; una identitat que als que manen a Madrid i París els molesta, per això silencien la història de la nació catalana, la obvien, quan no, directament, la desdenyen entre escarafalls. A estudiar, investigar i difondre eixa història que singularitza la nació de «tots» els catalans m’he dedicat i crec seguiré dedicant-m’hi, des de ―això és inevitable― la fidelitat al país. El guardó, la dignitat, que hui em lliureu és com una palmellada a l’esquena, una enèrgica palmellada d’ànims que em dóna forces per a continuar combatent per la història d’aquest país nostre que s’expressa en bell catalanesc.
Hui vull fer-vos partícips, juntament amb la meua dona i el meu fill que m’acompanyen, de la nostra alegria. Gaudim de la catalanitat, de la nostra honesta i íntegra valencianitat. Això, aquest gaudi, perquè gaudi és, ens fa ―ho dic convençudíssim― més dignes i lliures. Això és el que en aquesta jornada de joia us vull traslladar, molt agraït a la Societat Coral el Micalet per honrar-me amb el Miquelet d’Honor, una Societat que és centre irradiador de la cultura pàtria i espai de dignificació de la valencianitat i que, en els temps que corren, és com una llum, de cultura i dignitat, en una foscor d’ignominiosa blavor i cretina «Comunitat».
Gràcies per considerar-me digne de merèixer el Miquelet d’Honor.
