De tots els dirigents del PP, l’exministre José-Manuel García-Margallo és un dels pocs que ha aconseguit passar per un liberal moderat i culte, amb una consciència social i capaç, a més a més, d’entendre la complexitat espanyola. No se li pot negar que és un hàbil conversador, audaç, un encantador de serps. Val a dir, que pràcticament va ser l’únic alt mandatari del partit d’Aznar que no va tenir cap problema de compartir plató de televisió i estudis de ràdio amb els partidaris de la independència de Catalunya en un dels moments més àlgids del «Procés». Però a bou corregut, reprimit a colps el referèndum d’octubre i amb els líders independentistes empresonats, no va tenir cap problema en assegurar-li a la periodista Mònica Terribas que l’únic camí per a poder proclamar la independència era la violència, ja que Espanya mai no es retiraria pacíficament de Catalunya.
García-Margallo, que continua anant pel món d’home contrari als extrems, acaba de publicar junt amb el tecnòcrata Fernando Eguidazu, España en su laberinto (Almazura). No és la primera vegada que s’associen per a impartir doctrina. L’any passat la mateixa editorial els va publicar, Gibraltar: la segunda rendición. Las claves de un conflicto histórico.
El darrer llibre de l’exministre, com no podia ser d’una altra manera, ha estat efusivament rebut per la caverna mediàtica sempre amatent a difondre la visió apocalíptica d’una Espanya amenaçada per comunistes, feministes, transsexuals, catalans i extraterrestres.
L’altre dia en el programa de Herrera en la COPE García-Margallo va tenir l’oportunitat de parlar de la seua obra i, per tant, d’anunciar l’apocalipsi si de cas es repetia un govern de socialistes i podemites. Tot plegat, Espanya va entrar en el laberint el dia que Zapatero va abandonar la socialdemocràcia per a aspirar a acabdillar col·lectius «on el jo es dissol en el nosaltres» com eren els del feminisme radical, els de l’ecologisme radical que combat fins i tot «los molinillos de viento» o per defensar teories com la de l’aliança de les civilitzacions o augmentar el poder de les religions minoritàries contra la de les majoritàries.
García-Margallo va recórrer als tòpics ja consabuts de l’Espanya de les dues ànimes i al mateix temps que va apel·lar a la idea de l’entesa. Una entesa que, òbviament, passa per la renúncia encara més explícita dels socialistes a qualsevol plantejament polític d’esquerres i la seua submissió a un gran acord amb la dreta assentat sobre la base del nacionalisme més carpetovetònic.
Segons la seua teoria, això d’Espanya només ha funcionat quan s’han «respetado las verdades madre que viven en el fondo de la historia». O dit d’una altra manera, quan els dos partits en les seues diferents versions històriques han pactat. Per a García-Margallo Alfonso XIII pràcticament no va tenir res a veure amb la desastrosa dictadura de Primo de Rivera mentre que la II República va nàixer capitanejada per un Azaña d’extrema esquerra… pobre Azaña. De Franco no cal parlar-ne. Fet i fotut, l’exministre es pregunta perplex a què ve ara tot això de la memòria històrica?.
En resum, Espanya està en un greu perill per culpa de la deriva socialista immersa en la dialèctica –quasi anarquista- dels rics i dels pobres, dels impostos als bancs, del control del mercat… Per si encara no fora poc, el PSOE del «toro suelto» de Pedro Sánchez protagonitza a hores d’ara un procés d’ocupació de les institucions com no s’havia vist de l’època de Franco. Tot un atemptat a la democràcia liberal. La catàstrofe. I compte, perquè està demostrat que quan Espanya està feble, és a dir, quan la dreta no mana siga en solitari o amb una esquerra dòcil, «los territorios que quieren separarse aprovechan».
Estem, sens dubte, a les portes de la dissolució d’Espanya amb un govern amb dues ànimes, una de trencada -la dels socialistes- que ha de caminar amb les crosses dels nacionalistes històrics -llegiu PNB- i dels separatistes.
L’única salvació, doncs, passa per l’aposta del constitucionalisme respectuós amb les autonomies a diferència del de Vox que, segons García-Margallo, és igual de constitucionalista però amb massa reticències en relació a la descentralització. No cal dir que els arguments no poden ser més maniqueus.
No és Espanya, doncs, la que es troba en un laberint sinó la dreta que ací és tota extrema. Una dreta que criminalitza les polítiques contra la desigualtat per a justificar les conseqüències més salvatges del capitalisme. Una dreta que defensa la llibertat per a legitimar l’adoctrinament, el finançament públic de les iniciatives privades que només uns pocs poden pagar. Una dreta que s’amaga darrere de les crítiques a la memòria històrica per a evitar haver de condemnar un franquisme en què encara milita sentimentalment i ideològica. Una dreta que evita parlar de la gangrena de la pròpia corrupció. Una dreta que invoca a la força i a la Constitució per a reprimir qualsevol moviment d’emancipació política o cultural que negue el caràcter inequívocament castellà i centralista de l’Espanya que defensen.
Com sempre, o ells o el laberint. O encara pitjor: la fi del món… del seu món, és clar.
L’any 1979 el sociòleg Rafael L. Ninyoles acabava el seu assaig Mare Espanya. Aproximació al nacionalisme espanyol amb la següent reflexió: «(…) tot pareix insinuar entre nosaltres l’ensenyament elemental que, si l’’Espanya diferent’, parroquial i autoritària, no ha deixat de mostrar-se recelosa de l’acceptació de la pròpia heterogeneïtat nacional i regional, un Estat espanyol ‘homologable’ i democràtic haurà de fundar-se en una intel·ligència activa tant de la seua multiplicitat social i cultural interna com de la seua ‘normalitat’ irreductible en el context internacional». Em sembla que estem molt lluny de tot això i no ho dic només per l’astut García-Margallo. Un altre dia en parlem de Lambán, de Felipe González, d’Alfonso Guerra, de Fernández Vara, García-Paje…
