En els últims anys acostume a deixar-me uns dies de vacances al setembre i aprofite per a viatjar a Galícia, terra encisadora de gaites, de mars embravides d’aigües fredes i de paisatges verds plens de roures i eucaliptus, d’una gastronomia excel·lent i de gent acollidora com no he vist a cap altra part. En concret, he passat sis dies a la residència de temps lliure que la Xunta té a la platja de Patos (Panxón-Nigrán), on, per cert, va coincidir amb uns dies de baixamar de rècord que va traure a la llum un bosc d’arbres fòssils de fa deu mil anys quan es podia arribar a peu a les illes Cíes, i tres dies més a la meravellosa i espiritual Santiago de Compostel·la, on feia temps que no tornava.
No pretenc contar amb detalls, fil per randa, la meua escapada al sud de la costa gallega, ja que entenc que no tindria massa interés, però sí que voldria compartir amb els lectors uns certs aspectes que m’han cridat l’atenció o coses que he descobert en aquest apassionant viatge i que podrien resultar-los, almenys, interessants. De la primera part de l’eixida, destacaré la visita a dues ciutats ben recomanables que jo no coneixia i que m’han encantat, com són Baiona, amb una fortalesa espectacular, i Tui, amb un centre històric ben cuidat i una catedral grandiosa, i on em vaig topar, passejant pels carrers empedrats, amb un dels primers col·legis de primària millor conservats de l’Estat construït el 1817. Una vegada allí, era obligatori el pas a la primera localitat portuguesa a través del pont internacional de ferro que recorre la frontera entre la província de Pontevedra i Valença do Minho, que la llegenda atribueix falsament a Gustave Eiffel o a un dels seus deixebles, però que en realitat va ser dissenyat per l’enginyer Pelayo Mancebo de Ágreda. Allí, a l’altre costat de la frontera, vaig poder fer una ruta de senderisme sensacional de quasi 8 km a la vora del riu Miño, el més llarg i cabalós de Galícia, entre vinyes i extenses plantacions de kiwis i amb l’estampa, de fons, del barri antic de Tui.
Quant a la segona part del meu periple, l’estada a la capital gallega després de tants anys va resultar fabulosa per molts motius, excepte el climatològic, ja que hi va ploure moltíssim, a tothora, i especialment el dimecres 25 de setembre a bots i barrals. Ja ho diu la dita: Santiago, onde a chuvia é arte. Quan un va a la Gallaecia dels romans, la possibilitat de ruixats existeix sempre, siga l’època de l’any que siga, i per això no ha d’oblidar de portar-hi el paraigua i l’impermeable, que en el meu cas els he usat més que mai en ma vida. Però la ciutat de Jaume el Major, segons el Nou Testament un dels dotze apòstols de Jesús de Natzaret, ofereix un fum d’espais coberts on poder refugiar-se de la pluja, com per exemple, la mateixa catedral, majestuosa i, sorprenentment, d’entrada gratuïta. Podria dir-ne moltes coses, però tan sols remarcaré l’abraç que, seguint la tradició, vaig fer a l’evangelitzador de Galilea, la baixada a la cripta on hi ha el cofre de plata amb les restes del sant i, per descomptat, la passejada, atònit, perplex i bocabadat, sota el recentment restaurat pòrtic de la Glòria del mestre Mateo.
Estar a Compostel·la de turisme i no per haver acabat el famós Camí era difícil d’entendre per als companys estrangers de l’alberg en què em vaig allotjar. Els meus peus, a hores d’ara, no resistirien eixes caminades esgotadores i amb unes condicions meteorològiques tan adverses. Per això, com que no sé si el faré mai, vaig voler visitar el Museu de les Peregrinacions i de Santiago, que em va semblar d’allò més interessant, precisament mentre els núvols descarregaven aigua com si fora l’apocalipsi. Durant un altre xàfec, em vaig arrecerar en l’església de sant Benet del Camp, que casualment allotja les millors pintures murals de tots els temples de la ciutat. I per indicació d’un nou amic també vaig visitar la col·legiata romànica de Santa Maria la Real de Sar, coneguda per les columnes ben inclinades, l’origen de la qual es remunta a la fundació de la primera comunitat agustina en temps de l’arquebisbe Xelmírez.
No hi ha dubte que Galícia és terra de meigues, de conjurs i de queimada, però també de la Santa Compaña (processó d’ànimes en pena que a partir de la mitjanit recorren els camins) i d’inquisidors que, com en el cas de María Soliño, acusaren aquesta dona de Cangas do Morrazo de bruixeria en el segle XVI. En aquest terreny de les supersticions, hi ha un mineral, l’atzabeja, una varietat del lignit negre, que és molt típic de la zona i amb el qual es fan uns amulets amb forma de mà anomenats figa que tradicionalment s’han considerat que distreien els esperits malignes i protegien contra les males energies, l’enveja i el mal d’ull. O la trisquela, eixa figura heràldica imaginària que, segons la cultura celta, representa l’equilibri entre el cos, la ment i l’esperit, i manifesta el principi i el final, l’eterna evolució i l’aprenentatge perpetu. Per si de cas, he tornat a casa carregat de tots aquests talismans.
Sens dubte, les visites guiades aporten, a banda d’una visió diferent del lloc, molta informació desconeguda, i trobe que són una opció ben original per tal d’aproximar-se a l’indret que volem conéixer. En aquest sentit, hi ha dues històries que em van entendrir sobre manera i que vaig descobrir gràcies a Isabel, la guia d’un dels free tours que vaig fer. M’agradaria fer-ne cinc cèntims.
D’una banda, parle de as dúas Marías, dues germanes compostel·lanes de nom Maruxa (1898-1980) i Coralia (1914-1983) Fandiño Ricart, que van ser uns personatges populars de la ciutat pel fet de passejar, durant les dècades de 1950-1960 i fins a final de la de 1970, vestides i maquillades d’una manera estrafolària i excèntrica a les dos en punt de la vesprada (per això també eren conegudes com as dúas en punto), la qual cosa representava tot un contrast, i un atreviment, dins l’ambient de repressió de la dictadura franquista. Cal tindre en compte que fumaven i que gosaven tirar floretes als joves universitaris, una cosa culturalment impensable per al sexe femení en aquella època. Però allò que potser molts locals i visitants no saben és que eren filles d’un sabater i d’una costurera que tingueren una prole de tretze fills, i molts dels seus germans militaren activament en l’entitat anarcosindicalista CNT, motiu pel qual hagueren de fugir i amagar-se en temps d’autoritarisme. La policia social del règim es va dedicar a assetjar les dones de la família, la sastreria va ser boicotejada i elles van haver de recórrer a la beneficiència per a poder subsistir. En la terra de Franco, Fraga, Rajoy i Feijóo, les dues Maries constituïren un crit de llibertat. Des de 1994 estan representades amb una escultura situada en el parc de l’Albereda, sens dubte l’escultura més fotografiada de la ciutat santa.
D’altra banda, he tingut coneixement que Federico García Lorca, al meu parer el millor poeta en castellà de la primera meitat del segle XX, va descobrir Santiago amb 18 anys durant un viatge d’estudis i en va quedar fascinat. Esto me hipnotiza, escriuria de seguida. Hi tornà tres vegades més l’any 1932 com a conferenciant, director de La Barraca i, per descomptat, prestigiós literat. Allí va donar a conéixer alguns dels versos inèdits de Poeta en Nueva York. Al desembre del 1935 s’hi va publicar Seis poemas galegos, un impagable tribut literari que el granadí va fer a la llengua i la cultura gallegues. El seu amor per Galícia, i segons sembla també per l’escriptor orensà Eduardo Blanco Amor, queda recollit en aquesta anècdota que reprodueix Ian Gibson en Poeta en Granada. Corria maig del 1934 i el gallec havia visitat el seu amic al sud. Cap dels dos amagava la seua homosexualitat i, en entrar en un casino, un home els amollà el següent improperi: Dicen que ustedes los poetas son maricones, a la qual cosa, amb la retranca andalusa que caracteritzava el de Fuente Vaqueros, va respondre: ¿Y qué es ser poeta? Gran, grandíssim, Federico.
Viatjar sol té molts desavantatges, en soc conscient. Però si té una cosa positiva és que t’obliga a conéixer gent nova i socialitzar. En aquesta escapada a la terra dels galaics, el poble més nombrós del nord-oest de la península Ibèrica abans de la integració en l’imperi Romà en el segle I aC, he conegut quatre persones fantàstiques que m’han guiat en tot moment i que m’han ajudat en tot allò que han pogut. Per això, sent la necessitat d’anomenar-les ací i retre’ls aquest merescudíssim homenatge. Tres són de Vigo: Jorge, metge d’atenció primària; Perfecto, investigador en temes de memòria democràtica, i Roberto, pescater, i l’altre és un santiagués, César, funcionari tècnic del Servei Gallec de Salut. Els quatre han sigut els meus cicerones durant aquests dies i han fet gala de la que per a mi és la principal virtut del poble gallec: l’hospitalitas. Estic fart d’escoltar que els gallecs són, com el temps que els sol acompanyar, freds i esquerps. No puc estar més en desacord amb aquest fals mite. Tinc una imatge ben diferent de la que la major part de la gent té sobre ells, i sempre he considerat que són persones nobles i bondadoses, que t’acullen i t’obrin les portes de sa casa des del principi, hospitalàries, generoses i entregades. Per fortuna, una vegada més, en puc donar bona fe. Rapaces, chuliños, graciñas.
Ací acaba la meua crònica del meu últim viatge a la ria de Vigo i a la capital autonòmica, on espere tornar ben prompte perquè, com el celebèrrim Lorca, n’estic enamorat. De moment, estic convidat a anar a veure el xou que el mediàtic alcalde Abel Caballero desplega, any rere any, amb motiu de la il·luminació nadalenca. No vaig fer el Camí de Sant Jaume, però vaig arribar a Sant Vicent exhaust perquè no vaig parar en torreta i vaig bambar d’ací i d’allà incansablement. L’himne de Galícia s’hi refereix com a nació de Breogan, nom d’un mític rei celta. L’estatut d’autonomia, en l’article primer, reconeix la identitat d’aquesta terra com a nacionalitat. És un territori amb llengua pròpia romànica, el gallec, d’origen comú amb el portugués i que és cooficial juntament amb el castellà. Potser tant de parel·lelisme amb el poble valencià és allò que em captiva i m’atrau d’aquest antic regne. Cantarte hei, Galicia, / na lingua gallega, / consolo dos males, / alivio das penas, que diria la il·lustre Rosalía de Castro en Cantares gallegos (1863). Por iso, teño xá morriña da miña outra terra polo lonxe que estou dela. Agora e sempre, Galiza calidade.
