No descobriré res al lector si dic que el futbol és el termòmetre polític d’un país. Una vegada més, passat el Mundial de Futbol masculí, s’ha demostrat que l’anterior màxima és més que una evidència. L’esport ha sigut utilitzat pels estats com una arma de doble fil, per una part, enaltir el nacionalisme banal i, per l’altra, demostrar que tenen els millors esportistes.
Sempre s’ha volgut comparar el futbol amb la locució romana “panem et circenses”, per allò de què els estadis s’assemblen als antic amfiteatres romans, on els gladiadors lluitaven cos a cos per sobreviure davant les autoritats imperials. Els assistents quedaven hipnotitzats pels jocs que s’hi representaven, de la mateixa que els aficionats al futbol queden per una pilota. No obstant això, també és habitual comparar el futbol amb una mena de religió, és a dir, l’opi dels pobles. Eduardo Galeano en el seu meravellós llibre sobre l’esport més popular del planeta El futbol a sol y sombra es pregunta “En què s’assembla el futbol a Déu? En la devoció que li tenen molts creients i en la desconfiança que li tenen molts intel·lectuals”. Precisament, estos últims, ja foren conservadors o progressistes, van criticar el futbol, o bé perquè els aficionats pensaven en els peus, o bé perquè desviava les aspiracions revolucionàries dels obrers.
La popularitat que va aconseguir el futbol a principis del segle XX fa que es creara la FIFA, un organisme que dirigeix les diferents federacions de futbol a nivell mundial i al qual hi ha més països adherits que a l’ONU. Des de 1904 fins al 1974 els presidents elegits havien compaginat diferents professions com esportistes, entrenadors de futbol, àrbitres, administradors, periodistes o advocats. Com a curiositats, d’entre aquells anys, el primer campionat del món televisat va ser en 1954, sota la presidència de l’anglés Rodolphe W. Seeldrayers. Precisament, després de la Segona Guerra Mundial el futbol es va popularitzar entre la societat de consum. A més, va aparéixer la televisió, que va fer del futbol un esport que tothom podrà veure des de casa.
Si hi ha un moment en què el futbol va ser engolit pel màrqueting publicitari, va ser en el Mundial de Mèxic de 1970. La marca Puma tenia un contracte amb ni més ni menys que Pelé, que calçava les seues botes. En els quarts de final Brasil s’enfrontava a Perú, però hi havia un pacte: Pelé s’havia d’ajupir per cordar-se les botes i el càmera l’havia de fer un primer plànol on es veiera precisament les botes de la marca Puma. Pelé es va emportar més de 120.000 dòlars i el càmera uns quants menys. Este exemple ja no sorprén actualment ningú. La majoria de jugador destacats d’equips de futbol guanyen més diners pels drets d’imatges que pels seus contractes amb els seus respectius equips.
La complicitat, encara més profunda de la FIFA amb els negocis futbolístics, va vindre de la mà del seté president, el brasiler João Havelange, que va estar des de 1974 fins al 1998. Este senyor, el pare del qual es dedicava al tràfic d’armes, no tenia cap vinculació directa amb el futbol, tot i que havia sigut nadador olímpic i president de la Confederació Brasilera d’Esports i membre del Comité Olímpic Brasiler. Havelange era un home de negocis. No tenia ni idea de futbol. De fet, el seu antecessor, Stanley Rous, va dir la següent i no menys significant afirmació: “El senyor Havelange està portant a cap una campanya política com si es postulara per a presidir els Estats Units”. (Pot ser el lector estiga pensant en algú amb pell ataronjada). En efecte, el seu objectiu en el futbol eren els diners i amb diners va subornar a federacions africanes i asiàtiques perquè el votaren en 1974. Ja elegit president de la FIFA, amb diners també va fer negocis amb grans marques com McDonald’s, Coca-Cola, Adidas, Kodak i Visa com a patrocinadors dels mundials de futbol. El futbol espectacle estava assegurat, segons el brasiler. S’havia acabat que la FIFA tan sols ingressara diners a través de les entrades dels partits. Així doncs, per augmentar el capital i el mercadeig només s’havien de crear nous campionats masculins i femenins i que a través d’estos s’augmentara el nombre de les federacions. El resultat era un, la jugada era perfecta, que cantava Ovidi Montllor.
