Era ja tard; tornàvem caminant al pis d’estudiants que teníem al carrer Xàtiva, a València. A l’altura de la plaça de bous, uns suecans ens cridaren des d’un cotxe: “No aneu a Tirades?” Nosaltres, cansats, pensàvem pujar al pis, però aquella pregunta ens va canviar la nit. Les Tirades eren una de les grans festes dels joves de Sueca: cada any, el dia que s’obria la veda de caça, les colles baixaven a les cases de la mar —Palmeres, el Perelló i altres— per muntar una celebració que era com una Pasqua anticipada. Ball, cassalla, música, amistat. Era un ritual esperat, una manera d’inventar un país que encara no existia. Evidentment, no pujàrem al pis. Pujàrem al cotxe, que ens va portar directes a Palmeres, a casa del meu amic Manel Chaqués. Allí, entre rialles i fum de cuina improvisada, celebràvem sense saber ben bé què, però celebràvem igualment. Érem joves, lliures per unes hores, i pensàvem que la democràcia estava a tocar.
A les cinc del matí ens va despertar Ricardo Santamatilde —Cardo. Ell havia dormit sota el llit on jo jeia, amb la ràdio literalment enganxada a l’orella, com si el futur depenguera del volum del transistor. Cardo vivia tant la clandestinitat que sempre apareixia dels llocs més insospitats. I va ser ell, amb veu de locutor mig adormit, qui va anunciar la mort del dictador. Ho celebràrem com calia: érem al lloc més adequat per rebre la notícia, a vora mar, molt prop de la marjal, amb els amics i amb una esperança de democràcia que encara no sabíem que hauria de travessar més ombres que camins clars. La Transició fou un equilibri fràgil: el rei designat pel dictador, Suárez fent mans i mànigues, el 23-F com a advertència. Vázquez Montalbán ho va resumir amb ironia: correlació de debilitats, no de forces.
Al País Valencià la història seguí un camí més tortuós. La Batalla de València va ser l’expressió més visible de la tensió política i cultural d’aquells anys, marcada per la por de la dreta —però també de l’esquerra espanyola— a qualsevol projecte de federació que reforçara una identitat compartida als Països Catalans. Aquesta por es reflectí en la mateixa Constitució. L’autogovern concedit fou modest, condicionat i ple de concessions a les forces del mal. Encara que l’esquerra governava a les institucions, la dreta mantenia la iniciativa en el relat. Els atemptats contra Sanchis Guarner i Joan Fuster van evidenciar la violència de l’extrema dreta contra la cultura i la llengua, convertides en objectiu. També les llibreries Tres i Quatre i Ausiàs March patiren atacs, perquè eren espais de difusió del pensament crític i del valencianisme cultural. La mort de Miquel Grau, assassinat a Alacant el 1977 mentre enganxava cartells del 9 d’Octubre, recordà que la Transició no fou un camí pacífic, sinó un temps marcat per la repressió, la violència i el dolor. I, tanmateix, avançàrem. Malgrat les ferides, malgrat la repressió i els pactes, el País Valencià va fer passos endavant: en l’ensenyament, en la normalització de la llengua, en la consciència col·lectiva. No fou un camí recte ni triomfal, però fou un camí.
Anys després, com a conseqüència de la crisi econòmica i d’altres factors, vingueren noves reaccions, nous intents, noves esperances. L’independentisme, amb la seua força de dignitat col·lectiva, ens recordava que encara hi havia camins per obrir. Podemos i Compromís, amb la frescor de les places i les assemblees, semblaven portar aire nou, la possibilitat de fer política des de baix. Durant uns anys, molts vam pensar que la història tornava a caminar endavant, que la democràcia podia ser més que un decorat. Però també arribaren moments difícils. La repressió es va fer present amb judicis i presons, i la mà de l’Estat demostrava que els límits de la democràcia estaven vigilats. Clavegueres. A més, el mal cap de més d’un dirigent ens va decebre: aquells que havien promès aire fresc acabaren reproduint velles maneres, mirant cap a un altre costat quan la gent era colpejada als carrers o jutjada als tribunals, o demostrant que els seus egos eren més importants que les causes que defensaven.
Ara, cinquanta anys després de la mort del dictador, el franquisme torna com tornen les humitats: quan menys t’ho esperes, apareix a la paret una taca fosca que et recorda allò que no vas reparar del tot. El feixisme, que crèiem ridiculitzat i convertit en pols, torna amb corbata i escó. I la dreta, que abans feia veure que se n’avergonyia, ara l’abraça amb naturalitat. El tabú s’ha trencat i la unitat contra l’autoritarisme s’ha desfet; pitjor encara, els dirigents de l’esquerra no són capaços de bastir una força capaç d’aturar-lo. Els agrada més, gaudeixen més, de contemplar-se el propi melic i no volen fer la faena que els pertoca. Per això, cada aniversari de la mort de Franco és una alarma: el passat té més vides que un gat i coneix totes les portes del darrere. Alguns el recordaran amb nostàlgia, altres amb indiferència. Però nosaltres sabem que la memòria és imprescindible: sense ella, el futur es pot perdre. El drama és que aquell futur que brindàrem a colps de cassalla no era un regal: era un préstec. I els préstecs, si no es cuiden, els roba el primer feixista ben vestit que passa pel carrer. Per això no podem oblidar el feixisme com un malson acabat, sinó amb la responsabilitat de saber que encara és una amenaça.
3
