És molt divertit veure com aquells supremacistes que defensen la superioritat de l’idioma espanyol front als altres idiomes oficials de l’estat, ara, «filosòficament», estan a favor de l’ús de les llengües perifèriques, però veuen problemes tècnics. A la primera persona que li vaig sentir aquesta idea va ser a una subdirectora d’un diari de la caverna que parla en totes les tertúlies dels mitjans de comunicació que van de progres. Vaig flipar en sentir-li dir que estava «filosòficament» d’acord en l’ús de totes les llengües oficials en el parlament espanyol, però que no era pràctic, perquè no facilitava la comunicació. Parlava de dificultats tècniques. És a dir, estava d’acord «filosòficament», però no en la pràctica. Es pot tindre la cara més dura? Després, vaig sentir Feijóo i digué una cosa molt pareguda. Digué una cosa així com que no li cabia en el cap que en el Congrés de Diputats es feren servir aparells de traducció simultània —ell diu pinganillos—. Ara resulta que després de quaranta anys, o més, de democràcia el problema són les orelleres que han de fer servir els diputats. Com si no hagueren tingut temps de posar-se-les. És sorprenent com de fàcil ha estat que el personal assumisca, en uns quants dies, que es poden parlar totes les llengües. Com si s’hagueren adonat, de colp, que, entre altres moltes coses, són eines de comunicació en què no hauria d’haver jerarquies de cap tipus, com no n’hi hauria d’haver per raons de sexe, de color o de qualsevol condició humana. Totes les percepcions o el valor afegit que volen donar a l’idioma espanyol és fruit d’una ideologia supremacista que ha quedat reflectida en la sagrada Constitució Espanyola i que afecta a moltes persones que tenim una llengua diferent a l’espanyola. Benvingudes siguen les raons tècniques que ens donen, ara, en compte de la raó de l’idioma comú, que vol dir l’idioma supremacista, encara que ho vulguen vendre com la cosa més natural del món, perquè no ho és. Jo no sé com és el cas de tot el personal, però jo no considere el castellà el meu idioma. No ho ha sigut mai i sempre l’he considerat una imposició des del primer dia que vaig anar a escola i em feien dir «silla, mesa…» quan jo veia una cadira o una taula. No ens enganyem, quan diuen que «filosòficament» sí, però que no conceben que els altres idiomes es parlen en el parlament pel tema de les orelleres, és perquè estan convençuts que es tracta de llengües inferiors a la castellana. De la mateixa manera que hi ha homes que es creuen superiors a les dones. Cal que comencem a denunciar el lingüicidi com un acte molt clar de supremacisme.
Si voleu que us diga la veritat, jo ja passe de moltes coses, però, com que sóc un viciós de la política, segur que gaudiré sentint el català dels diputats dels Països Catalans. Si, ara, el fet de parlar català en el parlament és un acte de «normalitat» democràtica com diuen, vol dir que, fins ara, no hi havia normalitat, ni tampoc hi havia democràcia. Ha hagut de vindre el «malvat» Puigdemont, perquè se’ns concedisca un dret que tothom, ara, reconeix, encara que siga «filosòficament». De les mòmies del PSOE, que no envelleixen com les persones humanes (semblen caricatures d’ells mateixos), no cal que ni parlem.
