«L’ensenyament del valencià està vilipendiat, qui el desvilipendiarà? El desvilipendiador que el desvilipendie bon desvilipendiador serà!». Aquesta frase, a manera d’embarbussament, se m’acut ―i no deixa de vindre’m al cap― pel vilipendi de l’ensenyament del valencià ―i en conseqüència del valencià― que executa la Conselleria d’Educació des de ja fa anys i la ignomínia continua. Ep! Que la cosa no ve dels actuals inquilins de la Generalitat. Algú s’empatollà, allà pel 2020, governava aleshores la colla «botànica», que el «valencià» no era ―no és― important, que és ―vaja!― prescindible i, doncs, que té igual col que bleda qui l’ensenye. Així que obriren la possibilitat d’impartir «valencià», la llengua pàtria dels valencians, a qualsevol titulat de més de dues-centes titulacions que acreditàs un senzill C2, certificat administratiu, de coneixements de valencià. No a un filòleg, a un professional de la llengua d’Ausiàs March ―abans un pal de granera que un titulat en Filologia Catalana per a ensenyar valencià!―, sinó a qualsevol individu entre més de dues centenars de titulacions, cent-huitanta d’elles sense cap connexió amb la filologia, amb ganes i també ―què punyetes?― morro de transvertir-se en professional d’una disciplina, la ciència de la llengua dels valencians, que coneix ben poc, potser una mica, o en la qual, ras i curt, és un autèntic llec. No ho dic debades, que, professional que soc de la llengua ―la dels valencians― i en actiu en la seua docència, he patit en carn pròpia l’arribada d’aquest nou personal, «acreditadíssim» pels dídims dels senyors Marzà i Soler, als centres d’ensenyament.
Mireu: en el 2020, sembla que ―temps de pandèmia― per la dificultat de trobar professionals del valencià per a cobrir les baixes de personal docent als instituts, a la Conselleria tingueren la pensada, de manera d’antuvi extraordinària, d’obrir la docència del valencià a tot quisqui amb un C2 ―siga de la JQCV, de la CIEACOVA o de l’EOI― de coneixement de «Valencià». Mesura, però, extraordinària, que no per a perpetuar-la en el temps. Un C2 és un certificat administratiu ―de «coneixement»―, és a dir, de coneixement de la llengua a efectes pràctics, que no es pot comparar, seria una aberració fer-ho, amb la capacitació professional assolida a partir d’una carrera universitària, ni en català/valencià ni en qualsevol altra llengua. Vaja! És una obvietat que no necessita de més explicació, per això hi ha una carrera universitària que s’ocupa precisament de la llengua dels valencians i que s’estudia a les universitats valencianes; la carrera que forma els professionals del valencià, bona part d’ells amb l’objectiu d’entrar al sistema educatiu valencià per a ensenyar valencià. No una altra cosa: per a ensenyar valencià! Però ―ai llas!― resulta que els nous graduats de la filologia del valencià, amb títol de màster inclòs (que també existeix el màster de professor de valencià, obligatori per a exercir la professió) no poden accedir a la docència, a la faena per a la qual s’han preparat, perquè els tot quisqui es cruspeixen voraçment les places convocades.
Comptat i debatut, assistim a una veritable invasió d’intrusisme desbravat, beneït per la Conselleria, que foragita els filòlegs del valencià de les aules. Als nous graduats en la filologia del valencià, per a aconseguir un treball de docent per les «places de difícil cobertura» convocades cada dijous, l’única forma de fer-ho si no es renoven les borses, els obliguen a competir desigualment amb una gernació d’interins en borsa de titulacions diverses (dues centenars), que tenen preferència en l’adjudicació i ―atenció per si no fora poc― sotmetre’s a un sorteig ―ostres, l’Euromillón!― per a accedir a una plaça. Fixeu-vos: no volen el més capacitat, el que més mèrits tinga, sinó el posseïdor de la papereta agraciada. Si l’agraciat és un titulat en Creació artística per a videojocs, Publicitat i relacions públiques, Disseny, Filosofia, Geografia, Història, Música, Periodisme, Mestre de primària, etc., doncs bingo! A impartir valencià, encara que l’agraciat no en sàpiga ni un borrall de lingüística i literatura.
Això, però, no succeeix en la docència de l’altra llengua cooficial de la Comunitat, el castellà, ni en la de l’anglès, ni en la del francès, ni en la de l’alemany, etc. Aquestes són llengües serioses, de debò, de primera. Per a aquestes llengües, doncs, la Creació artística per a videojocs, la Publicitat i relacions públiques, el Disseny, la Filosofia, la Geografia, la Història, la Música, el Periodisme, el Mestre de primària, no serveixen. Ah! Però per al valencià sí. Per què? El valencià ―ja ho veieu― el pot ensenyar qualsevol mindundi; total ―pensen― no serveix per a res. El vilipendien perquè és cosa a vilipendiar, degradar, invisibilitzar i, si és possible, oblidar.
¿Hi haurà qui, per respecte al poble que parla el valencià, el dignifique i el desvilipendie? Ja veurem. De moment, dijous 21 de març, es reuneix la Mesa de Negociació de la Direcció General de Personal Docent de la Conselleria d’Educació, la Direcció competent en la matèria, amb els sindicats. Bona oportunitat per a desvilipendiar. Sobre la taula la qüestió, l’envitricollat ―sembla― quòdlibet, de qui ensenya el valencià: ¿o un filòleg de valencià, allò que dicta el sentit comú, o bé amb qualsevol passerell amb un C2 al bec i papereta de la bonoloto sota l’ala n’hi ha prou? «Vergonya, cavallers, vergonya!», clamava Jaume I contra la pusil·lanimitat. Vergonya, valencians, vergonya, clamem hui els que lamentem la postració de la nostra llengua, vilment desdenyada; i vergonya ―moltíssima― provoca la burla contra els seus estudiosos, contra els professionals que garanteixen la seua dignitat. No m’estic de reproduir ací, per la importància d’allò que dirimiran la Direcció General de Personal Docent i els sindicats, la frase, atribuïda a Dante, que Àngel Guimerà pronuncià solemnement a l’obertura de l’Ateneu Barcelonès en 1895: «Vergonya eterna a aquells que, despreciant son idioma, alaben lo dels altres». I menysprear l’idioma i la societat que el parla ―atenció!― és consentir que qui és ignar en la ciència filològica l’ensenye. Això és el que passa hui dia en el valencià, només en el valencià, que no en els idiomes «dels altres».
