«La Comunitat de tots» escoltava fa uns dies en un anunci publicitari de la Generalitat referent a la celebració del 9 d’Octubre. Generalitzar és el que té, s’arriben a premisses que potser no estan molt encertades.
No sé si serà de tots, però em costa donar-ho per bo. El que sí que puc assegurar és que el 9 d’Octubre no és en absolut la festa de tots. D’això m’adone cada any en arribar aquesta data quan veig la manca d’estima cap a un dia que suposadament hauria de ser això, «la festa de tots».
Al meu poble, com a tants altres, el 9 d’Octubre farem festa sí, però una festa que no arribarà a ser-ho en majúscules, i no per falta d’activitats, sinó més exactament per falta d’estima. El guió d’actes inclou: partida de pilota per encetar la jornada, amb la modalitat local de galotxes, acte institucional a l’Ajuntament amb el corresponent parlament i l’himne regional, al qual alguns tractaran de posar veu sense massa èxit i amb dubtosa entonació. No faltarà l’imitador de Francisco que voldrà destacar per damunt de la resta, com si fora el seu propi repte cada 9 d’Octubre. Tot seguit, passacarrers amb els Gegants per a delícia dels menuts i suplici dels pares i mares que salivaran pensant en el vermut del final del recorregut.
Després, concert de música en valencià i inauguració d’una exposició d’artistes plàstics locals, per a fer poble i festa, però una festa que no arribarà a brillar. I no ho farà perquè com en tantes altres coses, no hem sabut, o no hem considerat oportú, fer del 9 d’Octubre el nostre dia. Només és un dia en roig al calendari, al qual pregar perquè permeta allargar la jornada amb un pont que afavorisca fugir del nostre entorn més immediat. Fins i tot, si és possible, fugir d’eixa «Comunitat de tots» que no ho és en absolut.
Una festivitat d’allò més elàstica per a una majoria d’empreses, que com cada 9 d’Octubre, optaran per recobrir-la d’invisibilitat i traslladar-la sense més ni més al divendres, per acurtar així la setmana. Una manera com una altra de passar per alt el manament de santificar les festes en tant que en aquesta data, al contrari que en els dies de festa major, no hi ha cap sant per traure al carrer.
Més que una festa, lamentablement per a molts, el 9 d’Octubre només queda en una excusa per a modificar el calendari laboral i punt. Així doncs, no, no és «la Comunitat de tots» ni tampoc la festa de tots, perquè eixe «tots» és tan ambigu que cadascú fa la seua pròpia interpretació, perquè passen els anys, però continuen les mateixes polèmiques, perquè hi ha baralles que es perpetuen en el temps sense expectativa de solució en l’horitzó, perquè els que haurien de ser nexes d’unió són ferramentes de descrèdit, perquè obligar a estimar només d’una manera mai pot derivar en un amor fructífer. Perquè imposar un «tots» mai pot ser el camí per generar comboi, sinó per preservar afectes enquistats.
No ho hem sabut fer o no ho hem volgut fer, però unir el que durant anys s’ha estat desgastant és un objectiu massa agosarat. Malgrat tot, cal celebrar abans que el plural i la seua riquesa de matisos passe a un singular monocromàtic disfressat d’una unitat imposada. Perquè «la Comunitat de tots» no porta afegit en absolut un esperit de «comunitat», i perquè les «comunitats» no sols i no sempre són idíl·liques, sinó que, de vegades, les carrega el diable.
