En els camps elisis de la ciència ortodoxa no volen saber res d’eixa ferralla oxidada que s’acumula als marges de les ciutats decadents. No volen saber res de tot allò que els porta la contrària, d’aquella part del camí que qüestiona els seus principis dogmàtics. En la realitat del dia a dia de totes les perifèries, la situació és molt diferent. S’acumulen residus, toxicitats, restes d’una civilització en procés de descendir a l’abisme de les seues pròpies contradiccions, en curs de desfer-se del millor que va donar per precipitar-se sinistrament en un cúmul d’agitació de desfetes absurdes i insana melancolia.
En eixos camps sinistres on conviuen robes usades, tendes de refugiats i restes d’automòbils arrossegats per inundacions previsibles, però absurdament ignorades, en eixos camps on el crit de la rebel·lió sembla que ha quedat amagat, quasi no hi ha verd, només el pàl·lid roig de la decepció i el negre rovellat dels neofeixismes emergents. Tanmateix, ocultes, menudes llavoretes podrien brotar, encara que ara no siguen visibles. Corren vents gelats amb un fil de navalles tallants de grups armats, presons, policies, corrupcions i crueltats. Els parlaments balbucegen entre els seus murs gastats, aliens al so enfurismat però silenciat dels marges. No sembla haver-hi una solució per a tanta desídia.
Corren les aigües fecals, inundant-ho tot, alimentant lleis obscenes, immundes maquinàries de partit, administracions desproporcionades i allunyades de tot i de tots, xarxes socials infectes i fosques conspiracions entre espectres encorbatats, que custodien caixes fortes rebentades per ells mateixos i edificis d’acer, vidre i sang que brillen resplendents al sol. Mentrestant, per les clavegueres d’aigües brutes, es perden els somnis de tanta gent, voluntàriament entregada a servir com a mà d’obra gratuïta i ignominiosament abandonada.
En els camps elisis del saber acadèmic hegemònic, autosatisfet i inútil, s’acumulen les contradiccions dialèctiques i les tensions que, per increïble que semble, queden com simples fluctuacions d’una marejada que es jutja passatgera i fins i tot beneficiosa per al futur renaixement de la civilització, d’eixa elogiada civilització que ha produït tanta ferralla corroïda. Però, contra tota previsió acadèmica i política, en les humides escletxes del subsol, semblen germinar tiges verdes que no tenen cap garantia de nàixer i perseverar, perquè els vents gelats colpegen i falta calor. De moment. La veritable calor, la que no crema, la que consola, relaciona i persevera, la calor amable del goig, la festa, la solidaritat i el somni d’un món millor. Allí baix viuen aquells humils brots verds, a punt d’emergir i florir, amb totes les ganes de les bones forces còsmiques, que més que demanar venjança, exigeixen el seu lloc en una història que, lluny d’acabar, s’obri per a ser fertilitzada.
