Són els feixismes la principal amenaça a les democràcies actuals? O només són populismes? Certament, els neofeixistes, i els neonazis en concret, creixen, estimulats per un període de desorientació i d’incertesa i per una tolerància còmplice i potser criminal. De fet, augmenta el terrorisme ultradretà, el principal responsable de víctimes mortals a Europa. Cal prendre’ns-els seriosament i combatre’ls amb contundència.
Tanmateix, són pròpiament feixistes Giorgia Meloni o Marine Le Pen, tot i procedir de partits d’origen neofeixista com Fratelli d’Italia o Front National? Ho és Donald Trump i el partit republicà?O serien més aviat ultradretans? O reaccionaris o ultraconservadors? A més d’un li pot semblar tot plegat el mateix, fatxes, en definitiva. La precisió és important. Cal saber amb exactitud a què ens enfrontem, sobretot si volem respondre-hi amb intel·ligència i astúcia.
No podem descartar-lo en el futur, però hui no patim esquadrons paramilitars que actuen de manera sistemàtica amb impunitat i destrueixen locals i assassinen rivals polítics a tort i a dret. El feixisme tenia un caire violent innegable. La primera llista feixista italiana duia com a símbol el Thévenot, una bomba de mà. Ara per ara no tenim a la vista cap marxa sobre Roma. Si més no, aquest és el criteri d’Antonio Scurati, declarat antifeixista i autor de quatre novel·les d’èxit de vendes sobre Benito Mussolini, per les quals ha rebut atacs constants de la dreta italiana.
Hui en dia assistim a “una amenaça per a la qualitat de la democràcia, no per a la supervivència de la democràcia”, afirma Scurati. El matís és important. Així, el perill provindria, no tant del ressorgiment del Mussolini feixista com del Mussolini populista, és a dir, de la buidor ideològica, de l’antiintel·lectualisme, de les posicions il·liberals, de l’eficàcia retòrica de les comunicacions de masses, de la xenofòbia, de l’apel·lació a l’animalitat humana…
El populisme pot semblar innocu, però no ho és. En absolut. Erosiona les institucions democràtiques, els drets humans, la convivència… Ho veiem a l’Hongria de Viktor Orbán i pertot. No debades vam assistir, perplexos, incrèduls?, a l’assalt del Capitoli. Fou el gener de 2021. El màxim responsable de l’atac al parlament ha tornat a ser president dels Estats Units d’Amèrica i, ha signat, per cert, un indult a més de mil-cents processats. Tanmateix, de populismes, n’hi ha molts, també d’esquerres. Aleshores quin és el que a hores d’ara ens coacciona?
Feixisme i populisme, precisament, és el títol d’un llibre de Scurati que ha publicat enguany en valencià l’atenta Editorial Afers, en la Biblioteca de Pensament Crític, que dirigeix Gustau Muñoz, autor de l’epíleg. A Muñoz i a Vicent Olmos els hem d’agrair haver-nos obert ponts per mitjà de molts llibres que mereixen més ressò del que han tingut. Són, en definitiva, dos dels grans editors del País Valencià dels darrers cinquanta anys.
Els populistes no descansen. Són experts en demagògia. Ho escrigué el sociòleg d’origen alemany Ralf Dahrendorf: “el populisme és simple; la democràcia és complexa. El populisme es basa en l’intent conscient de simplificar els problemes i en això resideix l’encant i la recepta del seu èxit”. El populisme, en definitiva, d’acord amb Ernesto Laclau, separa el “poble” dels poders democràtics i alhora sublima demandes contradictòries.
A més, són hàbils per a instrumentalitzar la por, una passió més forta que l’esperança. I per canalitzar-la cap a l’odi. Fan servir un enemic. Si per a Hitler, Mussolini i fins i tot Franco ho foren els marxistes, ara ho són els migrants pobres, a l’engròs.Actuen, segons Dahrendorf,“mitjançant la demonització d’un sector de la població”. L’alteritat antagònica és condició de la identitat que busquen recrear.
Scurati recorda que, d’alguna manera, som rebesnets dels ideals emancipadors de la Revolució Francesa. A més, la meua generació, la de Scurati, observàrem la caiguda del Mur de Berlín i ens empassàrem “la il·lusió d’una democràcia immortal”. Al cap i a la fi, som la tercera generació posterior a la Segona Guerra Mundial i hem cregut que la història no tenia marxa enrere. Ni els terrorismes ni tan sols les guerres per la desintegració de Iugoslàvia ens feu capgirar aquesta impressió errònia, relaxada, ingènua.
Tanmateix, les democràcies poden caure. No són règims naturals. La democràcia és un “do escàs, tardà i sempre precari”, incideix Scurati. Són resultats d’uns consensos, que es qüestionen com més va més. De fet, hui està en risc per moviments que plantegen, de manera indirecta, un autoritarisme lax.
Un demòcrata no és només algú que creu en el parlamentarisme, entre altres. També és (ha de ser) un activista de les llibertats. I, per tant, un opositor contundent dels qui aspiren a fer caure avall la democràcia. Sense una democràcia activista, un “antifeixisme cívic”, de tots, el risc de deteriorament és molt més alt. Al cap i a la fi, la democràcia fou una conquesta. Com ho són cada dret, polític i social, assoliments provisionals, amenaçats en cada revolta. Cal reprendre la lluita, per tant.
Ara, però, dues generacions posteriors a la meua han irromput en l’àgora. Veuen el feixisme com una realitat molt llunyana. No caldria preocupar-se’n, doncs. Però no és així. No podem menystenir el perill ni tampoc convertir-lo en una profecia de retorn mimètic del passat.
No és feixisme, doncs. És populisme. Té elements compartits amb els feixismes, però no hi respon, en el sentit global. És un tipus de populisme al qual cal afegir dos adjectius: autoritari i dretà. Aquest és el principal vesper per als règims de drets i llibertats públiques.
Ells viuen de les nostres contradiccions. En tenim, els demòcrates. Una és creure que, com que som moralment superiors, no ens poden guanyar la batalla. Però sí que poden. De nou. No podem perdre les nostres conquestes. La de la democràcia és “una lluita quotidiana, interminable, incansable”. No ho oblidem.
