Ni tan sols sé si diuen la veritat les frases en què comence la columna: si no escrivira en La Veu, no estaria al corrent de les històries que més hores es passegen en els “nostres” mitjans de comunicació. No em vindrien a les orelles les aventures judicials de Begoña Gómez. Tampoc no hauria llegit la carta d’amor del seu marit, que va tenir amb l’ai al cor, durant uns dies, a militants, simpatitzants i votants socialistes. No m’arribarien les coses que passen a França, després d’una remuntada heroica de l’esquerra, ni tampoc m’assabentaria de les qüestions que planteja la guerra d’Ucraïna, dels afers de Rússia, de Xina… Ni de la tragèdia dels palestins a Gaza… I, evidentment, no m’hi faria res que el vicepresident i conseller de cultura dels bous i el seu equip deixaren de gestionar una part de la cultura del nostre país o si retornara Puigdemont sota pali o en el maleter d’un cotxe qualsevol, o si els amics d’Esquerra Republicana investiren, o no, Illa com a President de Catalunya o… Hi ha tantes coses que cal llegir, estudiar, per a estar al dia per poder escriure una columna que, encara que procure que siga molt personal, estiga dins del marc del context en què vivim.
Tot això que he escrit abans són cabòries temporals d’una persona que té ja algun sexenni en les batalletes del país i de la vida. La pura veritat, però és que no puc —no podem passar— d’uns temes que, no només m’interessen molt a mi com a columnista i persona, sinó que ens haurien de preocupar a tots per si, encara, podem intervenir en la història, encara que siga a través del vot o de les mobilitzacions quan ens convoquen els nostres.
El que sí que faré, ara que La Veu em dona vacances el més d’agost, serà dedicar-me plenament a les meues coses i no estar tan pendent dels problemes del món. Si això és possible. Em submergiré plenament en la lectura d’Un cor furtiu de Xavier Pla que ens conta la vida i obres d’un escriptor i periodista, Josep Pla, que va viure intensament i de molt a prop esdeveniments molt transcendentals del segle XX. Sempre estava on tocava, a primera fila: a Itàlia, durant la marxa de de les tropes de Mussolini; a Alemanya, durant la gran devaluació del marc i l’aparició Hitler a les batalles del món; i, a Madrid, durant la proclamació de la República i… Com que el mes, segurament, anirà de memòries seguiré amb un llibre que llig a estones. Cada dia li toca a un personatge d’El somriure d’Heràclit. Un llibre de Josep Chambó que em submergeix en un món que jo encara vaig conèixer. És la història dels personatges d’un carrer que podria ser el de tots els que vam nàixer, en qualsevol poble de la Ribera, durant els anys cinquanta o seixanta del segle passat. Escrit des de la perspectiva d’un home ja major que havia tocat fons i amb una “recança intensa que el portava a viure en una nit fosca i freda”. I, a través de contar històries, d’altres i seues, i d’intentar entrar en la ment d’aquell xiquet que va ser, vol trobar el seu “ideal” per poder fugir de l’“spleen” de què parlava el gran Charles Pierre Baudelaire. Així, “tal vegada puga comprendre els esdeveniments que posteriorment han succeït en la seua existència”. Amb els records de Josep Chambó, inevitablement, em submergisc en els meus i en ressuscite molts que tenia oblidats. I com que el mes anirà de memòries, treballaré en l’edició del meu proper llibre, Tot començà amb Prometeu. Diari 2021-2022, que, després de l’estiu, segurament podreu trobar a les llibreries. No sé si això seran vacances, però com a mínim, m’oblidaré d’escriure una columna setmanal durant tot un mes.
