Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te’n ací.
Este article explora la realitat de les falles subversives, que compten amb tota una tradició en la història de les Falles, però que comencen a reivindicar-se, després del període d’instrumentalització franquista de la festa, a partir dels temps de la transició a la democràcia. Les falles subversives reivindiquen l’origen crític i transgressor de les falles i evidencien com la cultura festiva pot expressar idees i pràctiques d’alternativitat cultural. La sàtira fallera a través dels cadafals, com a element central, connecta amb una cultura popular que també acull elements de masses, i també s’expressà en altres manifestacions ritual de la festa fallera.
En un principi la immensa majoria de les falles eren subversives o almenys potencialment subversives, en la mesura que sorgien com una forma d’autogestió festiva en principi marginal, però destinada a expressar amb absoluta llibertat els interessos de les classes populars, desafiant els poders establerts i exposant-se a la repressió i la censura. Com a filles de la cultura carnavalesca, les falles es manifestaven com a un crit de llibertat enfront dels convencionalismes socials i als desitjos del poder de controlar-ho tot, també la festa popular. Posteriorment, es va produir, especialment en el franquisme, una llarga involució fallera que va suposar la imposició de tota una ortodòxia normativa i de reglamentació de la festa d’arrel carnavalesca, domesticant-la i reconvertint-la en festa gran de València. D’esta manera, una festa contra el poder es va transformar en una festa del poder.
El que ben bé podem definir com ortodòxia fallera, que salvaguarda la festa oficial, s’ha consolidat i reforçat en els darrers quaranta anys, funcionant com una mena de monocultura en tant que forma dominant de denominar i valorar la realitat de la festa fallera, basada en criteris arbitraris que es convertixen en «sentit comú», definint i sacralitzant «les úniques Falles possibles». Així, qualsevol realitat festiva que no encaixe en este «sentit comú» tendix a ser declarada irrellevant, «utòpica» o, en tot cas, perillosa. La monocultura de l’ortodòxia fallera opera a través de la separació, l’exclusió, la intolerància o la indiferència cap al diferent. És, en última instància, una forma de producció d’absència i de no-existència. Una forma, en definitiva, de negació de la diversitat i la creativitat inherent a la festa. Una negació que sol busca afirmar i reforçar al grup de poder que controla la festa per a preservar-la com si fora una propietat privada.
En este context, la Junta Central Fallera (JCF), creada en 1939 i que hauria d’haver sigut substituïda per un organisme nou amb el retorn a la democràcia, juga el paper de l’Església dogmàtica i autoritària. La nova església fallera, armada de concilis (congressos fallers), cànons normatius (reglaments), prohibicions (normatives i resolucions) i sacerdots i teòlegs que asseguren l’ortodòxia (cúpules falleres de JCF i agrupacions), va col·locar absolutament fora d’ella a les heretgies falleres, tal com l’Església feu amb les heretgies medievals. Sols hi ha, a partir d’eixe moment, una forma correcta de ser faller, i aquells fallers i falleres que la qüestionen seran designats com a heretges i fins i tot se’ls desactivarà en simbòlics actes de fe.
Precisament com a reacció al model de falla canònica, ortodoxa, convencional, apareix el model de falla subversiva, la falla herètica, pel que té d’alternativa, informal i resistent. És cert que diverses comissions convencionals han generat activitats i estructures alternatives a la festa oficial, generant heretgies parcials, però quan identifiquem ací a les falles subversives estem parlant de propostes herètiques que de manera integral plantegen una forma diferent d’organitzar i celebrar la festa fallera que inclou informalitat, resistència i alternativitat explícita i conscient. Informalitat perquè es renuncia als formalismes i estructures de les Falles oficials, resistència perquè es combat la concepció dominant de la festa, i alternativitat perquè es planteja un model de festa fallera diferent, inclusiu, no heteropatriarcal, horitzontal, participatiu, sostenible, hedonista, llibertari i crític amb el
poder.
L’origen de les falles subversives contemporànies es remunta als temps del tardofranquisme i la transició, perquè, com hem dit, el franquisme havia remodelat la festa fallera i les seues comissions des d’una perspectiva jeràrquica, autoritària i excloent. Per això els primers intents de falles subversives es revolten en contra este model institucionalitzat, desafiant-lo sota la reivindicació d’unes falles populars. Així, a mitjans i les darreries dels anys setanta del segle passat aparegueren algunes iniciatives, sempre informals i assembleàries, de falles alçades per col·lectius alternatius o reivindicatius, com ara associacions de veïns o formacions polítiques d’esquerra, pacifistes i antinuclears, intentant recuperar la falla com a eina de denúncia social i celebració transgressora de l’ordre imperant. Anys més tard, ja en els noranta, apareixerien altres experiències fugisseres, com les falles alçades pels «salvem» (cas de Salvem la Punta), els casals Jaume I o colles de joves que propugnaven unes falles contestatàries. Es tractava de cadafals pràcticament improvisats i modestos que evocaven en l’espontaneïtat i desimboltura de les primeres comissions de la història fallera. Es tractava, en general, d’iniciatives des de fora del món faller convencional, però igualment herètiques en la mesura que posava en qüestió la mateixa convenció institucional de la festa i les seues reglamentacions orientades a desactivar precisament les reinterpretacions herètiques d’aquella.
Paral·lelament, i des de dins del món faller convencional, també hi ha hagut intents per canviar integralment el cànon faller dominant. Entre 1977 i 1980 la Falla King Kong (Jacinto Benavente-Reina Na Germana) va revolucionar el panorama faller qüestionant totes les seues estructures, però finalment la pressió del sistema fou tal que l’experiment va acabar prompte. Una situació semblant es va produir amb les comissions Cambrils-Camí de Montcada (1980) i Jacomart-Camí de Montcada (1981-1986), que van plantejar un model de falla caracteritzat per la forta crítica al model imperant i la posada en pràctica d’una alternativa dins del sistema. També en este cas les pressions sistèmiques acabaren amb l’intent. D’esta època sols es va salvar la revolució que es va produir a partir dels anys setanta en la Falla Arrancapins (Àngel Guimerà-Pintor Vila Prades), que de manera progressiva, però ferma, va aconseguir, especialment en els anys huitanta i noranta, completant una absoluta transformació d’una comissió convencional fundada en 1908 en una comissió plenament alternativa: assembleària, amb falles fetes pels mateixos fallers i falles, sense falleres majors, ni jerarquies internes, ni presidents, sense anar a l’Ofrena ni participar en el concurs oficial de falles i qüestionant tots els elements constitutius de les falles oficials, amb nous rituals i festejos i des de posicions explícitament antisistèmiques, llibertàries i radicals tant pel que feia a la política com al compromís social. A Cullera també hi ha l’experiència de la comissió El Raconet, amb un perfil molt semblant al d’Arrancapins, i també es poden esmentar les comissions de Jaume I de Xàtiva i el Lloc de Sagunt, ja desaparegudes, o els casos històrics de la falla del Xocolater a Massanassa o la Via del Materal a Sueca.
També hi hagué un intent, en 1986, de posar en marxa una Agrupació Progressista de Falles i Fallers, que finalment no fou viable en el temps. Amb tot, des de dins de les estructures oficials de la festa fallera hi ha comissions que, com s’ha esmentat, han intentat trencar o subvertir parcialment elements festius com el teatre, els cadafals, els llibrets o les setmanes culturals, com ha sigut el cas de Plaça de Na Jordana, Sant Vicent de Paül-Diputada Campoamor, Palleter-Erudit Orellana, Universitat Vella-Plaça del Patriarca, Plaça d’Espanya, Borriol-Socors, Av.Tarongers-Universitat Politècnica, Mossén Sorell-Corona, Ripalda-Beneficiència-Sant Ramon, Lepanto-Guillem de Castro, Borrull-Socors o Catielfabib-Marqués de Sant Joan, en el cas de València, o El Mocador a Sagunt, La Malva a Alzira o República Argentina a Xàtiva o Sagrada Família-Corea a Gandia, entre d’altres. De la mateixa forma, la constitució en 2016 d’una Federació de Falles Innovadores i Experimentals també ha suposat certa transgressió dels cànons estètics ortodoxos, donant cabuda a normes d’expressió tant pel que fa a la plàstica com al contingut de les falles en un to més renovador o obertament trencador respecte els motlles oficials.
En 2002 fer la seua aparició en l’escena de les falles subversives una nova iniciativa. Ens referim a les Falles Populars i Combatives. Van començar com un intent de recuperar la festa popular fallera per part de joves col·lectius de l’esquerra independentista i radical que fins aleshores s’havien mantingut distants de les Falles, més encara hostils a estes. A poc a poc la iniciativa anà consolidant-se i expandint-se, fins i tot convivint amb les activitats de l’Intifalla, una forma de protesta sorgida en 2012 arran de les mobilitzacions estudiantils i ciutadanes de la Primavera Valenciana
El projecte Falles Populars i Combatives és un fenomen molt interessant, que sols podem entendre si l’emmarquem dins el procés d’una progressiva desinstitucionalització de la participació ciutadana en la cosa pública, una tendència social que s’aprecia en tot Occident i en diversos àmbits de la vida. Així, en l’esfera de la religió la gent encara vol tindre creences i experiències religioses, però sense implicar-se en institucions religioses com les esglésies, amb els seus dogmes, líders i obligacions rituals. Quelcom semblant ocorre en l’activisme social i polític, perquè moltes persones, especialment joves, continuen interessats per la política però sense voler militar en partits polítics o sindicats a l’ús, amb els seus comitès, secretaries, aparells burocràtics i disciplines de partit. Per contra, pretenen participar d’una manera lliure, flexible, horitzontal i utilitzant les xarxes socials.
I sembla que en les Falles, tan pervertides per reglaments, institucions i inèrcies d’un passat autoritari, també ha ocorregut una cosa una mica similar. Efectivament, molta gent jove tant de l’esquerra a l’ús o de l’esquerra alternativa, que ja no és antifallera com ho ha sigut bona part de la generació d’esquerrans de la transició, ha volgut participar decididament en l’activitat fallera, això sí, i com ocorre en Falles Populars i Combatives, sense implicar-se en les comissions convencionals amb les seues típiques organitzacions internes (presidents, juntes directives, delegacions, falles majors…), sense figurar en censos oficials supervisats per la Junta Central Fallera, o sense pagar quotes regulars, sinó generant noves estructures flexibles, assembleàries i no patriarcalistes, molt basades en les potencialitats de la xarxa social, fins i tot per a autofinançar-se (el reeixit model verkami), però també amb presència en carrers i places, com demostren les activitats populars desplegades als barris de Benimaclet, El Carme o Velluters, amb una logística recolzada en locals o
entitats com Endavant, el Racó de la Corbella, l’Ateneu Popular del Carme, el bar Terra, Ca Revolta o el solar de Corona. Fins al punt que les Falles Populars i Combatives desenvoluparen una certa xarxa d’iniciatives semblants (Mislata, El Cabanyal…) que de manera informal i satírica han quallat en la xarxa Junta Solar Fallera, sempre inestable però també provocadora.
Es tracta d’un model festiu innovador que va començar a Catalunya, on en els últims vint anys han anat proliferant les Festes Majors Autogestionades, plantejades com a referents festius diferents dels oficials, en la mesura que defensaven una festa alternativa i molt crítica amb la instrumentalització de la festa pels poders locals. En sintonia amb este esperit, les Falles Populars i Combatives han tractat de recuperar el sentit popular, primigeni, transgressor, subversiu i satíric de la festa, tant ofegat per les Falles oficials, posant-lo al servei de la impugnació ritual de l’ordre polític, social i econòmic existent. Davant este enfocament, que beu en els mateixos orígens de la festa fallera, és comprensible que el món aller convencional recele o veja amb rebuig estes noves propostes, que inclouen concerts, cercaviles, nit d’albades, paelles, plantà i cremà de tres falles (una infantil i una gran a Benimaclet i una gran al Carme), menjars i sopars populars, o edició de llibrets, entre altres activitats. A Gandia també va aparèixer en 2013 la falla La Delicà, amb el mateix model, que desafia la comissió de falla habitual, amb el seu monopoli festiu de l’espai públic (la demarcació fallera), refrendat per uns poders públics que sols concedixen legitimitat a estes comissions formals i no a les informals que puguen sorgir. En les Falles de 2016 va vore la llum una nova mostra de les falles subversives contemporànies, concretament el projecte Falles Antifeixistes, promogut per CSO Horta i vinculat al moviment ocupa i llibertari valencià, que pretenia fer reviscolar l’esperit de les falles antifeixistes de 1937, adaptant-lo a les condicions socials actuals. D’altra banda, en 2017 cal esmentar l’experiència efímera de La Falla Silvestre, que reunia diversos activistes i artistes a títol anònim, per tal de reivindicar les falles primigènies de caràcter ambulant, així com el començament del projecte La Falla Immaterial, promogut des del campus de Burjassot de la Universitat de València, per tal d’explorar nous formats i formes de participació massiva i oberta en la festa.
Com es pot observar, el fenomen de les falles subversives sembla apuntar al fet que, encara que siga lentament, alguna ha anat canviant en la festa de les Falles, concretament la consolidació i difusió de formes d’activitat fallera emergents i alternatives què poden ser rellevants en el futur. Al remat, la subversió originària dels cadafals fallers és una de les més valuoses tradicions de la festa de les Falles, una tradició rebel que hui en dia sembla recobrar forces, tot i les dificultats imposades per l’ortodòxia fallera i els seus guardians. D’esta forma, té molt de sentir afirmar que les falles tenen encara un gran potencial com a vehicle de crítica popular, expressió artística combativa i eina de transformació social.
