M. i jo només quedem de tard en tard i, normalment, ho fem a ma casa. En alguna rara ocasió ens hem trobat també al parc de la Ciutadella, als bancs que hi ha enfront de la font de la Quadriga de l’Aurora o davant per davant del pòrtic de l’espectral Museu Martorell. Són els dos únics llocs a l’aire lliure que M. tolera visitar en cas que el dia siga enteranyinat i solitari; si no fa ni massa fred ni massa calor; si la cita no és ni massa d’hora ni massa tard.
El neguiteja la gent, el fa sentir com si anara despullat. A més, no suporta les aglomeracions, ni l’habitual enrenou dels bars, ni la tempesta pudent del trànsit. I, això no obstant, per res del món viuria en un entorn pobletà en què haguera de donar explicacions a tothom d’això i d’allò… Sempre diu que si haguera pogut, malgrat tot, se n’hauria anat a viure a Londres o a Paris. En certa manera és un inadaptat ratot de ciutat.
Val a dir, que tots dos ens assemblem molt amb la gran diferència que jo m’esforce per encaixar, per sobreviure com un més del ramat, sense cridar massa l’atenció, evitant posar-me en embolics dels quals no puga escapar. Ell, en canvi, no fa res per sentir-se acceptat. Es limita incomprensiblement segons tots el qui el coneixem a amagar-se, no com un covard sinó com un empestat.
La veritat és que no m’entusiasma massa haver de veure’ns. Si accedisc sempre és per amistat. Una amistat de molt de temps, incondicional i, alhora, per què no dir-ho, incòmoda. El cas és que M. tan sols em busca quan està enfonsat, quan creu que ho té tot perdut. Es pot passar hores donant-me arguments que justifiquen la seua desesperació. Sempre ho fa amb una gran lucidesa i jo, llavors, quede del tot desarmat, sense saber què haig de dir-li per treure-li la raó i convèncer-lo que la seua vida no és menys merdosa que la de tots nosaltres. Tant se val, però, el que jo li diga, el que els altres li puguen dir.
Fa uns dies va passar per casa, a deshores, sense avisar, quan estava a punt de dormir-me. Feia prou mala cara. Necessitava parlar amb mi. Una vegada més s’havia apoderat d’ell el sentiment insuportable d’haver-se equivocat al llarg de tota la seua vida. Un sentiment pesant, llefiscós, com de tenir l’ànima sota un toll de fang fred, com d’arrossegar-se descalç per un sorral carregant al llom un sac de pedres. Assegut al meu costat, posant cara de gos nafrat, va anar enumerant totes i cadascuna de marrades que estava convençut que havia comès. El balanç no podia ser més decebedor. Una vida professional mediocre caracteritzada pels esforços inútils, pel temps malbaratat. Una merda de vida sentimental amb ruptures traumàtiques de què no havia aconseguit mai refer-se del tot. Una vida plena de desgràcies i d’alegries comptades. Una vida, buida?
Era incapaç de conciliar-se amb si mateix i no deixava de fer-se preguntes, solemnement. Com li hauria anat de no haver deixat perdre L.? Haurien estat una parella feliç amb uns fills meravellosos? Per què no va acceptar la seguretat d’aquell treball? De veritat calia tenir tantes conviccions, tantes objeccions morals per acceptar una responsabilitat que, any rere any, ha ostentat un inútil? Per què no es va quedar en aquella ciutat per sempre? Allà ho tenia tot o quasi tot. Què li ha quedat d’aquella vida plàcida? Finalment, M. va assegurar que encara que semblara increïble tenia resposta per tot. Amb L. hauria estat l’home més feliç del planeta. Hauria d’haver acceptat aquell treball aleshores que encara era jove i li hauria fet paper una bona nòmina i una estabilitat. Mai tampoc hauria d’haver-se’n anat d’aquella ciutat on va arribar a tenir una casa. Ara, però, ja era tard per a tot. Vaig intentar, com sempre, subjectar-lo a la realitat. Qui no s’ha equivocat en tot? Com pots tenir la certitud d’allò que hauria passat? Que no veus que les fabulacions et distreuen d’una vida que és ara i ací, finita, d’una fragilitat sinistra? No penses que seria millor aprofitar el temps?
Al cap d’una estona M. va fingir que em donava la raó i se’n va anar cap cot i amb cara de pomes agres. No sé quan el tornaré a veure. Sempre arriba de forma inesperada, inoportunament. No puc dir que l’estime com estime i he estimat tota la vida C. Com estime el fill. Com estime totes les coses menudes que m’envolten. Com estime la meua ciutat i els seus carrers. Però tampoc no li vull cap mal, ni menys encara deixar de ser-li fidel, aliat insubornable en aquest combat brutal per la vida.
Potser el veuré prompte. Vull dir en uns dies, en unes setmanes. Potser.
