Després d’aquestes eleccions europees tenim molts pocs motius per cantar l’Himne a l’alegria, perquè, en aquest quart de segle XXI, el fantasma de l’extrema dreta ens acaça pertot arreu. Malgrat que els europeistes retenen la majoria en el parlament, l’extrema dreta sacseja els fonaments de la Unió Europea. Només cal veure els descoratjadors i preocupants resultats a Alemanya, Àustria o França per esglaiar-se. A l’estat espanyol el PSOE no aconsegueix la somiada remuntada, però perd les eleccions salvant, gràcies a Catalunya, el plebiscit en què pretenia Feijóo convertir la convocatòria electoral. Una convocatòria que sembla que no ha anat tan bé per als socis de govern del PSOE: «Díaz abandona la coordinació de Sumar i continua al capdavant del Ministeri». En Sumar hi haurà mascletada i de la bona. Al nostre país, el titular que més m’ha commogut és aquest: «Una Unió Europea tocada de mort i una Catalunya trista i trencada que necessita una catarsi». Titular que, evidentment, no està escrit des del punt de vista del PSOE, que diu que ha guanyat les eleccions.
Els independentistes a Catalunya estan tristos, però al País Valencià i les Illes, on governa la dreta, que no ens vol, estem molt pitjor, perquè, no només haurien d’estar tristos els de Compromís, que diuen que han aconseguit el seu objectiu, sinó també els socialistes i tota l’esquerra en general. Amb les eleccions europees, un any just després d’aconseguir controlar les nostres institucions, la dreta ha reforçat la seua posició, sense que l’esquerra i els seus socis nacionalistes hagen tingut una reacció significativa. L’esquerra, tota, ja fa temps que va com cagalló per séquia. No us escric els percentatges de vots que han tingut, perquè no vull que feu mala sang. Més aïna, intentaré buscar la part positiva d’aquestes eleccions, perquè diuen que qui no es consola és perquè no vol. Sempre hi ha una cosa petita que és motiu d’alegria, com ara els resultats del poble on visc i de molts pobles de la comarca que ens fan sentir com si els altres foren extraterrestres. O millor dit: ens fan sentir a nosaltres com si forem habitants d’un altre planeta. Com ara, a Riola, ha guanyat el PSOE amb 278 vots, seguit de Compromís amb 147 i el PP amb 142. Amb molt menys vots: Vox 55, Se acabó 33, Podemos 28 i Repúbliques 20 i…
Pel resultat del poble on visc no cantaré l’Himne de l’alegria, però si que el cantaré, si pense en la desaparició de Ciutadans, perquè crec que el partit de Rivera i Arrimadas ara sí que s’ha acabat d’enterrar definitivament en aquestes eleccions europees —que en glòria estiga!—. Segur que compartiré amb vosaltres aquesta dolça alegria de dir adéu a un projecte que va nàixer per destruir i no per construir res. Un partit que va tindre molta força a l’estat espanyol i va ser el bastió contra el nostre país, contra els nostres països. Encara com se’n passaren de llestos i malbarataren el seu èxit. No el van saber gestionar. I la foto d’Albert Rivera en què es presentà mig nu quedarà per a la història del ridícul. Un ridícul que haurà de compartir amb aquells «prestigiosos intel·lectuals catalans» que fundaren el partit. Paga la pena de recordar-los per donar-los el condol, si tenim l’oportunitat. Copie algun nom d’una pàgina de ciutadans on diu orígenes: Fèlix d’Àzua, Albert Boadella, Francesc Carreras, Arcadi Espada, Teresa Giménez, Ana Nuño, Félix Ovejero, Xavier Pericany i uns quants més que no tinc ganes d’apuntar. També, però, es poden consolar com nosaltres, perquè tot allò que ells defensaven ho defensa, ara, la dreta més extrema i la que diuen que no és tan extrema. Sí, la desaparició de Ciutadans és una dolça alegria, petita, però que ajuda a passar la tristesa que tenim ací, al País Valencià i a les Illes, on passarem, si Déu no ho arregla, bona cosa de temps veient i patint com la dreta extrema i l’extrema dreta guanyen les eleccions.
