Europa torna a jugar als soldats. I no em fa gens de gràcia. Em provoca aquella sensació viscosa de déjà-vu col·lectiu, com si algú haguera tornat a posar un vell disc ratllat que coneixem massa bé. La història europea és una casa amb les parets negrejades, i encara fem olor de fum. Però, caminant per Brussel·les o París, sembla que l’incendi haguera estat un malentès sense importància. Fa quatre dies cremava mig continent, i ara tornem a traure l’uniforme de l’armari, com qui prova roba vella per curiositat. Quan França anuncia una mili nova i Bèlgica envia cartes als joves com si els convidara a un campus d’estiu, no puc evitar recordar Heràclit: el caràcter —la manera de ser— és el destí de l’home, la força que guia la seua vida. I el caràcter europeu, pel que sembla, és repetir exactament allò que ens va conduir a dues guerres mundials. Ens agrada molt parlar de memòria històrica, però la memòria europea és selectiva: ha convertit els camps de concentració en memorials solemnes, però ha deixat més difuses les trinxeres, la mili i la quotidianitat de la guerra. Oblida que milions de persones van ser obligades a abandonar la seua vida per agafar un fusell i posar-se a les ordres d’un sistema que anul·lava la voluntat individual.
Jo mateix recorde quan em van forçar a viure un any dins l’exèrcit. Al port de València, amb el petate a la mà, acomiadant-me de la nòvia i de la família, em vaig cagar de por mentre ens feien formar per pujar al vaixell que ens portava a Mallorca. Després, al campament —el CIR, crec que es deia— vaig patir físicament, però, com que no hi havia guerra, vaig acabar fent una mili confortable a Capitania General, envoltat de generals i militars d’alta graduació. Allí vaig aprendre que tot consistia a fer-los creure que obeïa mentre, en realitat, feia el que podia. D’aquell temps, a la ciutat de Mallorca, encara conserve bons amics, fora i dins de la mili: Assumpta, Paco, Jordi, Lluís… No va morir ningú, però la submissió era real, i tot el que implica —renunciar a la llibertat, obeir sense preguntar, convertir-se en peça d’una maquinària aliena— continua sent una ferida que Europa prefereix dissimular. La memòria és un mirall brut: reflecteix el que volem veure i esborra el que ens incomoda. Mentrestant, la Comissió Europea reparteix tríptics sobre kits de supervivència, recomana acumular aigua i llaunes com si fórem adolescents desorientats i organitza campanyes amb somriures institucionals que semblen anuncis de detergents. La retòrica oficial és tranquil·litzadora, quasi maternal; la realitat subterrània, en canvi, és que els estats tornen a comptar munició i a calcular quants joves podrien enviar al front. Som una espècie que parla de pau mentre fa inventari de metralla. Aristòfanes n’hauria fet una comèdia; nosaltres, simplement, no podem riure.
A l’Estat espanyol ens agrada pensar-nos pacifistes. Però el pacifisme, de vegades, és només una disfressa de la mandra o de la por de mirar el món de cara. Afirma un ministre que això de la mili no toca, i tots respirem. Però és un respir curt, provisional, perquè sabem perfectament que la història no pregunta: entra. I acostuma a entrar a colps. La pau és sovint només un parèntesi entre dos inventaris de munició. I mentre recorde aquell embarcament a Mallorca, ara veig milers d’estudiants alemanys omplint els carrers per dir que no volen ser carn de canó. El Bundestag ha aprovat un nou servei militar, de moment voluntari, però la resposta juvenil és un “no” tan clar que encara fa creure en l’esperança democràtica. És la tensió eterna entre institucions que legislen i consciències que es rebel·len, entre els que avancen i els que s’encallen. Alhora, a l’Estat espanyol, el Consejo de Ministros compromet més de seixanta mil milions en Defensa fins al 2042, gairebé en silenci, sense debat polític. Una xifra que pesa com un sac de ciment i que ens hipoteca el futur mentre el debat públic es reserva per a nimietats. És la política del soroll buit i les decisions mudes: una derrota cívica, una renúncia col·lectiva a preguntar-nos quin futur estem finançant.
La Comissió mira Finlàndia. Alemanya mira Polònia. Tots miren Rússia. I jo, sincerament, mire la humanitat en conjunt i no hi veig salvació. Nietzsche parlava de l’etern retorn; nosaltres el practiquem sense haver-lo entès. Repetim el drama sense necessitat de pròleg. Ens cau la mateixa pedra al peu, generació rere generació, i encara ens sorprèn el dolor. Quan parlen de recuperar el servei militar, només puc pensar que potser mai no hem eixit de la trinxera. Que la pau europea dels últims anys ha estat un parèntesi amable, una pausa publicitària, no un canvi de guió. I que la humanitat, al capdavall, té sempre aquest instint trist de revisitar la destrucció per comprovar si continua fent el mateix mal. La història ja no ens avisa; s’ha cansat. Només ens mira amb aquella ombrívola paciència de qui ja ho ha vist tot. I, amb sinceritat, no la culpe. Perquè, si alguna cosa hem demostrat segle rere segle, és que l’única constant humana és la nostra incapacitat per aprendre res de debò. I encara així fem veure que avancem. El destí humà és repetir l’error amb sorpresa renovada.
